Periòdicament les persones que formarem part, durant la legislatura 1999-2003, de l’equip de la Conselleria d’Educació i Cultura ens reunim per sopar plegats. La darrere d’aquestes trobades la celebrarem a un restaurant –excel•lent- de Vilafranca, a Mallorca, a finals del mes passat. Allà, amb l’ex-conseller Damià Pons al capdavant, parlarem de tot i molt.
El motiu d’esmentar ara aquest sopar és que, posant ordre a la meva paperassa, he trobat un dossier sobre les actuacions d’aquella època. Ara per ara estic convençut que aquells quatre anys foren els més fructífers des de que l’Educació és una competència assumida pel Govern de les Illes Balears.
Nombroses construccions de nous centres educatius, reformes i ampliacions dels existents, elaboració del primer –i per ara únic- mapa escolar amb que ha comptat el nostre país, múltiples programes d’inserció social, constants actuacions per millorar la qualitat educativa i el rendiment acadèmic, aposta decidida per la normalització lingüística, foment de la cultura pròpia, extensió de la formació professional, projectes d’innovació, programa xarxipièlag d’implantació informàtica, etc. etc.
Però no és d’aquests fites d’allò que estic més orgullós. Per a mi el més important d’aquella legislatura fou el diàleg constant amb la comunitat educativa, els canals de participació efectiva que s’obriren, les aportacions que es tingueren en compte i es traslladaren a la normativa, la consideració dels ensenyants com a principals experts –per la seva tasca diària- a l’hora de solucionar els problemes…
Des de la meva feina, com a Delegat d’Educació a Menorca, vaig treballar activament en la posada en marxa de totes aquestes mesures. Hem sent orgullós dels avanços que aconseguírem. Sé que l’enyor per aquells anys és encara ben present en molts sectors del món de l’educació. Esperem que les circumstàncies permetin que, en un futur, es retrobi la il•lusió que ho feu possible. És fonamental.
