Juny. Aquesta entrada serà molt breu. M’havia donat a mi mateix fins el mes de juny de termini. Estic parlant del bloc. En un principi quan, fa anys, el vaig obrir tenia la intenció de cloure’l a l’acabar les meves tasques de diputat. Ara ja no ho tinc tan clar. Però el que sí sé és que, sens dubtes, n’he de variar el contingut, la formulació i fins i tot la periodicitat dels comentaris.
Estaré uns dies, llavors, en marina seca. He de pensar quin enfocament li he de donar. Esper que els centenars de persones que visiteu el bloc ho entengueu. Per a mi és lògic. Ha canviat- per pròpia decisió - la meva situació en la vida i això de qualque manera ho vull reflectir en els meus escrits.
Així que possiblement no tancaré el bloc però si el deixaré uns dies tranquil. Salut i gràcies.
Tal dia com avui, el 1982, l’Estat Espanyol ingressava a l’OTAN. En aquells moments, oficialment, encara el PSOE s’hi oposava, fou més endavant que vingué la girada de camisa i allà on deia blanc va passar a dir negre.
Qualcú es podrà demanar a que ve ara desenterrar tot això? És clar que no ho faig per caprici, aquest record té una evident intencionalitat. No m’agrada fer exercicis de política-ficció així que no elucubraré sobre què hagués succeït si Felipe Gonzalez –i tot el PSOE- hagués mantingut la seva paraula i no s’hagués agenollat davant les pressions dels qui realment manen. No ho sabrem mai però la Història –amb majúscules- hagués estat una altra.
El mateix ens podem demanar respecte a la situació actual. Què hagués passat si Rodríguez Zapatero s’hagués negat a plegar-se als dictats dels mercats encarnats a Brussel•les? Tampoc ho sabrem mai. Però una cosa és segura, pot ser hagués sofert igualment la desfeta electoral del passat dia vint-i-dos. Pot ser, però de ben segur que ho hagués fet amb la dignitat i els principis sense socarrimar. Ara, malauradament, no és el cas.
Bé, ja està paït. I no passa res. Els ciutadans de les Illes Balears han decidit donar la majoria absolutíssima al Partit Popular. I no passa res…però passarà.
Evidentment el Partit Popular té total legitimitat per governar segons el seu programa i la seva ideologia. I en aquest sentit no s’han amagat de dir que impulsaran mesures en contra de la llengua catalana, que retrocediran en tot el que fa referència a la protecció del territori, que afavoriran la sanitat i l’educació privada, etc.
És clar, però, que no ho han dit amb aquestes mateixes paraules. Ho han disfressat de vestes i més vestes de retòrica però a la fi tota la xerrameca que han fet anar senzillament significa això. I no passa res…però passarà.
Així com reconec –sense cap mena de reticència- la legitimitat del Partit Popular per intentat portar a terme les seves polítiques, també proclam la legitimat dels dissidents en oposar-s’hi.
He emprat la paraula “dissidents” amb tota consciència. L’allau de poder que han recollit possiblement provocarà que la confusió entre partit, govern i societat s’instal•li en la pràctica política d’un partit que ja en sap prou d’aquesta confusió interessada. Davant això cal tenir molt present que el Partit Popular no representa a la totalitat de la població i que, com va dir en Biel Barceló, la majoria absoluta no és un xec en blanc. No pot, ni ha, de governar com si les eleccions haguessin esborrat la resta de posicionaments polítics. L’escenari que es prepara és complicat i difícil però ens empara tot el dret del món a discrepar, a oposar-nos, a batallar contra les actuacions que ha anunciat el Partit Popular. En això estarem…perquè no passa res però passarà.