LLegia avui sobre una dona. Una dona desconeguda per a molts. Una dona, però, que exemplifica la història del nostre temps. Estic parlant de María Goyri. Una de les primeres dones, sinó la primera, que accedí a la universitat on obtingué la llicenciatura en Filosofia i Lletres. A l’Estat Espanyol, és clar.
Casada amb Ramon Menéndez Pidal, dedicà la seva vida la renovació educativa. Fou fundadora del famós “Instituto Escuela” i fins a la rebel•lió franquista treballà a la “Institución Libre de Enseñanza”. Fou una gran investigadora de la cultura popular i exercí també d’articulista a revistes progressistes de l’època.
La dictadura feixista tancà els centres que María Goyri havia  promogut i no pogué tornar a exercir cap mena de docència. Morí el 1955 en aquest mena d’exili interior que colpí a alguns intel•lectuals que restaren a l’Estat Espanyol.
Però, malgrat he cregut oportú incloure aquests apunts biogràfics, allò que m’ha cridat poderosament l’atenció ha estat un dels seus escrits sobre educació, millor dir un quadern de notes sobre la pràctica educativa que portava a terme.  És tan assenyat allò que escriu, amb un llenguatge tan planer, que no he pogut deixar de pensar en l’amanida burocràtica en que s’han convertit els nostres centres educatius.  Cada vegada estic convençut que la legislació educativa pot ésser sovint més un entrebanc que una ajuda.
Escriu Maria Goyri:  “Hacer sentir como un gran mal la pérdida de tiempo, para ello hacer que sea aprovechado. No amenazar constantemente con la pérdida de curso. Las sanciones no serán suspensión del recreo. Nunca se impondrá sanción que suponga merma de trabajo…En la clase se ha de hacer mucho trabajo oral, haciendo que intervenga el mayor número de niños. Buscar novedad. No colocar muchas cosas, si no bien digeridas…”.
No cal seguir. Pel cap se’m passen una sèrie de idees.  La primera, el increïble retrocés que va suposar el franquisme, la segona que qualsevol reforma educativa ha de començar per la preparació a fons dels ensenyants. Preparació no només en coneixements sinó en la responsabilitat de la seva tasca. Responsabilitat que cal sigui valorada socialment.
Si no som capaços de partir d’aquí qualsevol reforma educativa està condemnada al fracàs. He parlat de Maria Goyri, però hauria pogut fer-ho de Rosa Sensat, Marta Mata…o altres grans educadores de diverses èpoques. Totes elles ens dirien el mateix, la clau està en el professorat. En el seu temps i ara. A veure si aquesta lliçó, tan senzilla com les notes del quadern de Maria Goyri, qualque dia s’aplica.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Les passades vacances de Nadal vaig estar viatjant pel Nord d’Itàlia. A Milà, on hi teniem la nostra base, vaig visitar una vegada més la Pinacoteca de Brera. És una visita obligada. Hi pots trobar algunes de les grans obres de la pintura universal. Des del Sopar d’Emaús de Caravaggio al Crist mort de Mantegna, tot passant per Les noces de la mare de Déu del Rafael. Però no és d’art en general d’allò del que vull parlar, sinó centrar-me en una obra concreta. “Il quarto stato”, el cèlebre quadre de Giuseppe Pellizza de Volpedo.
Quan vaig entrar a la sala on és exposat em va colpí. Em passa el mateix cada vegada que puc admirar-lo. Té la força de l’esperança i el dolor de la injustícia. Durant anys les seves reproduccions van omplir les llars de multituds de persones que havien fet de la lluita obrera l’horitzó de la seva vida.
Assegut, una vegada més, davant l’original vaig apuntar tres paraules a la meva llibreta de notes: encara, història, necessitat. Avui, endreçant, les he recuperades i m’han vingut al cap els mateixos pensaments d’aquell matí al barri milanès de Brera.
Encara cal lluitar, encara hi ha explotació al món i a la nostra terra. La història no s’ha acabat i les contradiccions de la societat en que vivim fan més necessàries que mai les concepcions d’esquerra.  Il quarto stato. La representació, gairebé sense rostre, dels desvalguts, dels marginats, dels explotats que marxen vers un món millor, tot sabent de la repressió que trobaran pel camí. Sense rostre però sense por. Sense rostre però sense claudicació. Sense rostre per una idea comuna.
Pot ser pecaré de nostàlgic, fins i tot algú m’acusarà de romàntic atrotinat. Tant se’m fum, encara crec que el quart estat no ha dit la seva darrere paraula.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Us assegur que no estic content, no em fa feliç observar, i viure, tot el que ha passat aquests dos darrers dies a les Illes Balears. Fa uns moments he sentit els informatius de la televisió estatal. M’ha esgarrifat veure com es parlava de les nostres illes. Però és un fet i contra els fets no hi val fer l’estruç, cal enfrontar-los. Però sincerament veure el meu país arrossegat pel fang no em fa ni mica feliç.

S’havien de prendre decisions i s’han pres. Ara el futur és incert i preocupant. Però, més enllà de les dificultats que tindrà el govern progressista al que don suport, hem de pensar en el nostre país, i la veritat em molesten els somriures de felicitat o algunes paraules eixelebrades. Les Illes Balears n’han quedat tocades, i ja sé que no és culpa nostra –no és culpa del PSM que ha actuat sempre amb total honestedat- però igualment em dol.

Ho vaig dir al seu moment, no tinc cap simpatia per Jaume Matas però no és plat de gust per una persona que estima la seva terra que qui ha estat el seu president hagi pogut caure , presumptament, en assumptes tan tèrbols. Allò que està passant amb UM tampoc em produeix cap satisfacció. El meu país no s’ho mereix.

Ens esperen dies molts durs, però pot ser mai com ara caldrà un esforç de transparència, absoluta honradesa i sentit, molt de sentit, de país. Des de la inquietud, la preocupació i, sí, la tristor faig una crida a qui això pugui llegir: no és hora d’alegries sinó de cares sèries i treball callat. Sense escarafalls ni turbulències.

Rellegesc el que acab d’escriure i he d’arribar forçosament a una conclusió: pot ser sí som una persona estranya . Què hi farem.

• Actualitat
• 14 comentaris