Sens dubte, a hores d’ara, no ens pot estranyar que la dreta del nostre país es mostri constantment bel·ligerant contra tot el que suposi la normalització de la nostra llengua. Són molts anys on sempre s’han definit contraris a qualsevol avanç en la difusió del coneixement i l’ús social de la llengua catalana. De res serveix que el nostre Estatut d’Autonomia sigui taxatiu i expliciti tot assenyalant que les institucions de les Illes Balears n’han de garantir el seu ús normal i oficial. De res ha valgut tampoc que una llei específica del Parlament de les Illes Balears estableixi , entre d’altres, l’objectiu de crear la consciencia social sobre la importància del coneixement de la llengua catalana per tots els ciutadans. És lamentable però és la realitat. No tenim una dreta que defensi la llengua de la seva terra, i si bé això em desagrada ja ha deixat de sorprendre’m. Però si hi ha un fenomen recent que em preocupa per mor que demostra que les concepcions fins ara pròpies de la dreta castellanista han fet forat en alguns sectors, o persones, pretesament progressistes.
Cal que m’expliqui. La dreta del nostre país ha vestit de moltes maneres al llarg dels anys la seva frontal oposició a la normalització lingüística: ha ridiculitzat la vàlua científica de la nostra llengua, ha invocat imaginàries discriminacions de castellanoparlants, s’ha tret de la màniga esotèriques defenses de les anomenades modalitats lingüístiques…en definitiva totes les fal·làcies que se’ls ha passat pel cap a fi de mantenir la llengua catalana en una posició subordinada.
Tot això pel que fa a les justificacions teòriques, a la pràctica- quan el Partit Popular ha governat- han posat en marxa un rosari de mesures amb la intenció de reduir el català a poca cosa més que una curiositat folklòrica, un pintoresc bé etnològic. A això ens hem enfrontat i a això, malauradament, ens haurem de seguir enfrontant. Ho lament però ho don per descomptat . Però, sens dubtes, el que ara em preocupa, i em fastigueja alhora, és que el darrer discurs enfilat per la dreta per justificar la seva hostilitat a la nostra llengua de qualque manera està essent convalidant per persones que, al meu parer, haurien de tenir més seny i discerniment o al manco així jo ho suposava.
Aquest darrer discurs de la dreta, i adherits, ara passa pel que jo anomen “el lliure mercat de les llengües”. Segons aquesta teoria no hi ha que defensar una llengua determinada per mor que seran els mateixos ciutadans que la usaran o no en funció de la seva llibertat, perquè “les llengües no tenen drets”. Aquesta barroera transposició de conceptes del capitalisme liberal a la qüestió lingüística obvia interessadament que quan no es parteix d’igualtat de condicions la pretesa llibertat que s’invoca és un mite o un parany. La llengua catalana, la llengua pròpia de la nostra terra, està en una greu inferioritat de condicions respecte a la llengua hegemònica, el castellà, que compte amb tot el pes d’un Estat al darrere, amb nombrosos mitjans de comunicació públics i privats que l’empren en exclusivitat, amb la imposició constitucional de conèixer-la…i per si això no bastava amb una dreta quintacolumnista que fa la feina bruta.
Així i tot, algunes veus teòricament progressistes s’han apuntat a aquesta concepció de la inutilitat o fins i tot de l’error que, per a ells, és defensar la nostra llengua. Com a membre d’un partit que ha fet –de la qual cosa estic summament orgullós- bandera de la defensa de la llengua catalana, d’un partit que ha fet possible, moltes vegades en solitari, que en certs aspectes s’hagi avançat substancialment en la normalització, com a membre del PSM-Entesa Nacionalista, només tinc una cosa a dir: la defensa de la nostra llengua no és un error, és una necessitat. La lluita per la normalització lingüística té que seguir essent un des eixos centrals de la nostra tasca política. Les veus interessades o sense nord que proclamen o insinuen el contrari, o bé desconeixen la realitat, o bé s’han arraulit en braços de la dreta…o fins i tot han caigut en l’etern parany de
l’ intel·lectualisme…el plaer de la “boutade”.
En tot cas, la nostra llengua bé s’ho val. Cal seguir defensant-la. Des del PSM ho hem fet, ho fem i ho seguirem fent, malgrat la dreta i altres excrescències més o manco il·lustrades. Però, res més voldríem que no haver-ho de fer, perquè això suposaria que ja vivim en una societat normalitzada on la llengua catalana ocupa el seu just lloc. Mentre tant aquí som i aquí serem.
Arxiu de setembre 2008
A un dels darrers plenaris de l’anterior període de sessions, el Parlament de les Illes Balears va debatre i rebutjar una proposició no de llei del Partit Popular per la qual es pretenia que els llibres de text que s’utilitzen als centres educatius de les illes “venguin adaptats a les modalitats insulars de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer”.
Com assembla ser que aquesta formació política pensa seguir insistint en aquesta proposta, o en qualque de similar, he cregut convenient penjar en el blog, part de la meva intervenció al respecte a la sessió plenària:
“En aquest sentit vull deixar ben clar ja de bon començament que no és la meva intenció, i no ho faré, entrar des d’aquesta tribuna en dissertacions lingüístiques pròpies d’una aula universitària o d’altres fòrums acadèmics, perquè aquí, en el Parlament de les Illes Balears, venim a tractar de qüestions polítiques. Per tant no val la pena ni és necessari
exposar què és i què significa l’estàndard d’una llengua, no serviria de res. No val la pena ni cal tampoc aprofundir en les diferències entre lèxic, sintaxi, gramàtica, etc., i el que suposenen l’àmbit d’una llengua; no serviria de res.No aprofundiré en res de tot açò, i no ho faré perquè, no ens enganem, no ens enganem, aquesta proposició no de llei no té res a veure amb qüestions lingüístiques, i no s’espantin, no té res a veure amb qüestions lingüístiques.
Quin sentit té, llavors,que jo intenti, que intentem fer un discurs des de la raó, des de
l’argumentació científica, des de la reiteració de conceptes pregonats per qualsevol institució acadèmica del món, quan els motius pels quals s’ha presentat la proposició no de llei no tenen res a veure amb la ciència, amb la raó, ni tampoc -i açò és el més greu- tampoc amb la llengua?Siguem clars d’una vegada, senyores diputades, senyors diputats, siguem clars i parlem clar. Aquesta proposició no està motivada per la preocupació que diuen tenir per les modalitats lingüístiques. Ens ho volen vestir així i així ho ha volgut fer veure el portaveu popular i col·lega de secretaria, el Sr. Palau,a la seva intervenció, que, per cert, ha estat una intervenció demel i sucre; però no ens ho podem creure, Sr. Palau, no ens ho podem creure, perquè al Partit Popular tant li fan les modalitats lingüístiques, tant li fan, tant se’n fum de les modalitatslingüístiques, i dic tant se’n fum no perquè sigui català de Barcelona, sinó perquè l’expressió més nostra és bastant més grollera, tant se’n fum el Partit Popular les modalitat slingüístiques perquè tant se’n fum de la nostra llengua!.
I és que la qüestió és clara, perquè una llengua tengui modalitats hi ha una exigència prèvia i forçosa i és que existeixi aquesta llengua, perquè una modalitat lingüística no és una altra cosa que les peculiaritats en què una llengua es parla a un determinat territori, i si una llengua deixa de parlar-se, llavors ni modalitats ni peculiaritats ni res de res.
I ara se’ns demana lapreservació de les modalitats, mitjançant els llibres de text concretament, i ens ho demana el mateix partit que per molt que ara digui el Sr. Palau, quan governava va fer tot el possible, tot l’imaginable, tot, per arraconar, ofegar, marginar la llengua catalana a les Illes Balears: decrets de funció pública;
sortida de l’Institut Ramon Llull; decret de trilingüisme, etcètera.
Passes enrera, Sr. Palau, i no passes endavant, passes enrera una rera l’altra.Política d’extermini vaig dir en el seu moment i no vaig ser l’únic que ho va dir, política d’extermini. I quines modalitats es poden preservar d’una llengua exterminada? I és que, com he dit al principi, no parlam de llengua, senyores diputades i senyors diputats, no parlam de llengua, parlam de política, parlam de la política d’utilització de la llengua que una i altra vegada fa el Partit Popular per als seus interessos partidistes, emprar la llengua, crear falsos conflictes, separar, enfrontar, dividir per purs i durs interessos partidistes.”
És trist i lamentable. Però així és malauradament la nostra realitat.