Sens dubte, a hores d’ara, no ens pot estranyar que la dreta del nostre país es mostri constantment bel·ligerant contra tot el que suposi la normalització de la nostra llengua. Són molts anys on sempre s’han definit contraris a qualsevol avanç en la difusió del coneixement i l’ús social de la llengua catalana. De res serveix que el nostre Estatut d’Autonomia sigui taxatiu i expliciti tot assenyalant que les institucions de les Illes Balears n’han de garantir el seu ús normal i oficial. De res ha valgut tampoc que una llei específica del Parlament de les Illes Balears estableixi , entre d’altres, l’objectiu de crear la consciencia social sobre la importància del coneixement de la llengua catalana per tots els ciutadans. És lamentable però és la realitat. No tenim una dreta que defensi la llengua de la seva terra, i si bé això em desagrada ja ha deixat de sorprendre’m. Però si hi ha un fenomen recent que em preocupa per mor que demostra que les concepcions fins ara pròpies de la dreta castellanista han fet forat en alguns sectors, o persones, pretesament progressistes.
Cal que m’expliqui. La dreta del nostre país ha vestit de moltes maneres al llarg dels anys la seva frontal oposició a la normalització lingüística: ha ridiculitzat la vàlua científica de la nostra llengua, ha invocat imaginàries discriminacions de castellanoparlants, s’ha tret de la màniga esotèriques defenses de les anomenades modalitats lingüístiques…en definitiva totes les fal·làcies que se’ls ha passat pel cap a fi de mantenir la llengua catalana en una posició subordinada.
Tot això pel que fa a les justificacions teòriques, a la pràctica- quan el Partit Popular ha governat- han posat en marxa un rosari de mesures amb la intenció de reduir el català a poca cosa més que una curiositat folklòrica, un pintoresc bé etnològic. A això ens hem enfrontat i a això, malauradament, ens haurem de seguir enfrontant. Ho lament però ho don per descomptat . Però, sens dubtes, el que ara em preocupa, i em fastigueja alhora, és que el darrer discurs enfilat per la dreta per justificar la seva hostilitat a la nostra llengua de qualque manera està essent convalidant per persones que, al meu parer, haurien de tenir més seny i discerniment o al manco així jo ho suposava.
Aquest darrer discurs de la dreta, i adherits, ara passa pel que jo anomen “el lliure mercat de les llengües”. Segons aquesta teoria no hi ha que defensar una llengua determinada per mor que seran els mateixos ciutadans que la usaran o no en funció de la seva llibertat, perquè “les llengües no tenen drets”. Aquesta barroera transposició de conceptes del capitalisme liberal a la qüestió lingüística obvia interessadament que quan no es parteix d’igualtat de condicions la pretesa llibertat que s’invoca és un mite o un parany. La llengua catalana, la llengua pròpia de la nostra terra, està en una greu inferioritat de condicions respecte a la llengua hegemònica, el castellà, que compte amb tot el pes d’un Estat al darrere, amb nombrosos mitjans de comunicació públics i privats que l’empren en exclusivitat, amb la imposició constitucional de conèixer-la…i per si això no bastava amb una dreta quintacolumnista que fa la feina bruta.
Així i tot, algunes veus teòricament progressistes s’han apuntat a aquesta concepció de la inutilitat o fins i tot de l’error que, per a ells, és defensar la nostra llengua. Com a membre d’un partit que ha fet –de la qual cosa estic summament orgullós- bandera de la defensa de la llengua catalana, d’un partit que ha fet possible, moltes vegades en solitari, que en certs aspectes s’hagi avançat substancialment en la normalització, com a membre del PSM-Entesa Nacionalista, només tinc una cosa a dir: la defensa de la nostra llengua no és un error, és una necessitat. La lluita per la normalització lingüística té que seguir essent un des eixos centrals de la nostra tasca política. Les veus interessades o sense nord que proclamen o insinuen el contrari, o bé desconeixen la realitat, o bé s’han arraulit en braços de la dreta…o fins i tot han caigut en l’etern parany de
l’ intel·lectualisme…el plaer de la “boutade”.
En tot cas, la nostra llengua bé s’ho val. Cal seguir defensant-la. Des del PSM ho hem fet, ho fem i ho seguirem fent, malgrat la dreta i altres excrescències més o manco il·lustrades. Però, res més voldríem que no haver-ho de fer, perquè això suposaria que ja vivim en una societat normalitzada on la llengua catalana ocupa el seu just lloc. Mentre tant aquí som i aquí serem.

• Un poc de tot
• Sense comentaris