Si una persona, per virtuosa que sigui, permet que es vulneri la seva dignitat perdrà el paradís”.
(Proverbi sahrauí)
De la visita als camps de refugiats sahrauís en podria dir moltes coses i més endavant en diré moltes coses. Avui però no analitzaré el rosari  traïcions que els ha portat a la situació actual ni el dret i la justícia que empara la seva lluita.
Avui parlaré de dignitat. De la dignitat d’un poble que fa trenta-tres anys que viu a l’exili, de la penúria que els envolta, de la situació d’emergència alimentària que ara mateix pateixen, de l’ajut de Nacions Unides cada dia més migrat, del menyspreu amb que el Govern d’Espanya els tracta…
Recordaré els horts de Dajla, on les fràgils tomatigueres es reguen gota a gota enmig d’una terra desèrtica, recordaré els telers manuals que teixeixen tapissos, les improvisades parades d’artesania on hi pots trobar melfas, senzills collarets o bols de fusta…
No oblidaré mai com del no res han construït escoles i han aconseguit una escolarització universal, no oblidaré tampoc els dispensaris- un per dària o poble- ni els hospitals- senzills, precaris, però que atenen gratuïtament a tota la població …
Sempre tindré present l’Escola de Dones,un veritable centre cívic i de participació, o l’edifici del Parlament –una nau amb taules gairebé escolars -, o la central telefònica, tan precària, mig finançada pel Fons Menorquí de cooperació…

Deixaré constància dels esforços diaris per abastir tota la població d’aigua potable, de les cases i escoles enrunades per breus pluges torrencials a Smara, de les campanyes de neteja, de l’enyor de tot un poble per la seva terra ursurpada…

Sé que avui només escric de sentiments, però avui només tinc al cap que, tot just arribar del Sahara, em va trucar la família que m’havia acollit a la seva jaima per demanar-me si havíem arribat  bé del viatge…
Avui, enmig de l’olor a podrit de gran part de la política de les illes, només pens en la dignitat d’aquest poble…

• Actualitat
• Sense comentaris

El passat dia 14 els mitjans de comunicació informaven del naixement del primer infant, nascut a l’Estat Espanyol, que  havia estat concebut a l’empara de la darrere reforma de la Llei de reproducció assistida mitjançant la tècnica de diagnòstic genètic pre-implantatori . A l’estar lliure d’una malaltia hereditària que sí pateix el seu germà de sis anys, i essent totalment compatible,  podrà efectuar-se el transplantament de cèl•lules del  seu cordó umbilical que donaran una oportunitat de salvar la vida al germà gran que sinó era abocat sense remei a la mort.
Al sentir la notícia vaig pensar que la ciència a vegades era una cosa meravellosa, que fets així em reconciliaven amb ella després de tants avenços científics que malauradament ha suposat sang i destrucció començant, per exemple,  per l’armament nuclear.
Sincerament m’assembla que ningú, amb un poc de sentiment al cor, pot deixar d’estar content al pensar que a un infant se li dóna una oportunitat de viure. És cert que m’agradaria que també es donés aquesta oportunitat a tots els que moren diàriament arreu del món de fam, per manca d’higiene o en guerres ferotges. Però una cosa no lleva l’altra. La humanitat avança i fa possible un miracle: salvar la vida a un nen condemnat a mort.
Però si a tots els paradisos hi ha una serp, en aquesta situació de celebració ha sorgit la serp del fonamentalisme, l’escurçó de la religiositat intolerant. L’Església Catòlica, per boca del secretari de la conferència episcopal espanyola, ha condemnat que s’hagi portat a terme el procés de selecció genètica i de fecundació assistida necessari perquè el nadó pogués salvar el seu germà: “ El nacimiento de una persona humana ha venido acompañada de la destrucción de sus propios hermanos, a los que se les ha privado del derecho fundamental a la vida”. Quan parlen de “sus propios hermanos” es refereixen als embrions que no han estat implantats a l’úter matern. 
És a dir que l’Església Catòlica troba preferible la mort irremeiable d’un infant de sis anys abans que  es descartin uns embrions,  l’entorn dels quals és només un tub d’assaig clínic on no tenen cap possibilitat de desenvolupament.
Sé que els anomenats “defensors de la vida” vesteixen tota la seva retòrica d’implicacions morals i discursos pretesament ètics però per a mi la qüestió és molt més simple. Es pot salvar la vida d’un infant que viu, que és existent, que és real.  En canvi l’Església Catòlica opta per defensar allò que només és un projecte, una possibilitat, mentre condemna al dolor i a la mort al nen viu tot negant-li l’ajut de la ciència.
Davant d’això només em resta fer una afirmació final. No acceptem que aquesta gent es bategi a sí mateixa com “pro-vida”, “defensors de la vida”. Al contrari són defensors de la mort. Cruels defensors de la mort d’un infant. Això són.

• Actualitat
• Sense comentaris

Quan aquesta entrada es pengi al bloc, farà unes hores que he sortit des de l’aeroport de Palma cap als campaments de refugiats sahrauís del Tinduf, o millor dir farà unes hores que hauré marxat cap a la República Àrab Sahrauí Democràtica. Formaré part d’una expedició de ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears que s’hi traslladen per manifestar-los el seu suport i compromís solidari.
A l’expedició hi ha famílies que acullen fillets i filletes sahrauís, entitats, associacions cíviques i representants de les institucions. La representació del Parlament de les Illes Balears, de la qual form part, consta de vuit diputats que representen tot l’arc parlamentari. Sincerament em satisfà que malgrat les enormes divergències polítiques tots els grups de la cambra autonòmica estem treballant plegats en l’intergrup anomenat “Pau al Sàhara”, és un símbol de normalitat democràtica i de solidaritat amb un poble que fa massa temps que pateix la guerra i l’ocupació. Com a ciutadans d’un estat que n’és, en gran part, culpable d’aquest patiment i com a responsables polítics és el nostre deure fer el possible perquè la independència del poble sahrauí sigui una realitat quan abans. Si més no que al manco la nostra presència serveixi perquè aquest llarg conflicte no s’oblidi, perquè les ànsies de llibertat d’un poble siguin presents dins les memòries i les consciències de la gent. En tornarem a parlar.

• Actualitat
• Sense comentaris