Aquests dies, dissortadament, la política a les Illes Balears, s’ha convertit,en un lamentable espectacle de corrupció desfermada, de persones que s’aferren amb desesperació al seu càrrec, de cortines de fum per emmascarar la realitat. És un bon moment per rellegir el que, per a mi, és el millor anàlisi, de quan fugisser i transitori és, o hauria de ser, el poder polític.
El DÉU ABANDONA ANTONI
Quan tot de sobte a hora de mitjanit se sent
invisible passar una colla
amb músiques descominals, amb crits –
la teva sort que ja cedeix, les teves obres
que han fracassat, els plans d’una vida que tota
han acabat en pura il•lusió,
tot això, inútilment no ho ploris.
Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,
digues-li adéu, a aquesta Alexandria que fuig.
Sobretot no et creguis objecte d’una burla, no diguis
que era somni, que t’ha enganyat l’orella:
no t’acullis a unes esperances tan vanes.
Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,
com escau a qui li fou dada una ciutat així,
acosta’t fermament a la finestra
i escolta amb la commoció que vulguis,
però no amb les súpliques i els planys dels pusil•lànimes,
escolta, com a últim goig teu, el clamoreig,
els portentosos instruments de la mística colla,
i digues-li adéu a l’Alexandria que perds.
(Konstantinos P. Kavafis)
Les interpretacions són lliures. Per a mi és un poema que ens il•lustra sobre la importància d’enfrontar-se a la realitat, d’acceptar que deixar el poder és inevitable (…digues-li adéu a l’Alexandria que perds), del coratge d’acceptar errors i responsabilitats, de no voler mantenir-se a un lloc passi el que passi (…no t’acullis a esperances tan vanes…). Pot ser els bons estudiosos de la literatura trobaran tot això barroer i simplista. Tal volta ho és, però és el que em suggereix i em fa sentir aquest poema de Kavafis.
- Actualitat
- Sense comentaris