El passat dia 14 els mitjans de comunicació informaven del naixement del primer infant, nascut a l’Estat Espanyol, que  havia estat concebut a l’empara de la darrere reforma de la Llei de reproducció assistida mitjançant la tècnica de diagnòstic genètic pre-implantatori . A l’estar lliure d’una malaltia hereditària que sí pateix el seu germà de sis anys, i essent totalment compatible,  podrà efectuar-se el transplantament de cèl•lules del  seu cordó umbilical que donaran una oportunitat de salvar la vida al germà gran que sinó era abocat sense remei a la mort.
Al sentir la notícia vaig pensar que la ciència a vegades era una cosa meravellosa, que fets així em reconciliaven amb ella després de tants avenços científics que malauradament ha suposat sang i destrucció començant, per exemple,  per l’armament nuclear.
Sincerament m’assembla que ningú, amb un poc de sentiment al cor, pot deixar d’estar content al pensar que a un infant se li dóna una oportunitat de viure. És cert que m’agradaria que també es donés aquesta oportunitat a tots els que moren diàriament arreu del món de fam, per manca d’higiene o en guerres ferotges. Però una cosa no lleva l’altra. La humanitat avança i fa possible un miracle: salvar la vida a un nen condemnat a mort.
Però si a tots els paradisos hi ha una serp, en aquesta situació de celebració ha sorgit la serp del fonamentalisme, l’escurçó de la religiositat intolerant. L’Església Catòlica, per boca del secretari de la conferència episcopal espanyola, ha condemnat que s’hagi portat a terme el procés de selecció genètica i de fecundació assistida necessari perquè el nadó pogués salvar el seu germà: “ El nacimiento de una persona humana ha venido acompañada de la destrucción de sus propios hermanos, a los que se les ha privado del derecho fundamental a la vida”. Quan parlen de “sus propios hermanos” es refereixen als embrions que no han estat implantats a l’úter matern. 
És a dir que l’Església Catòlica troba preferible la mort irremeiable d’un infant de sis anys abans que  es descartin uns embrions,  l’entorn dels quals és només un tub d’assaig clínic on no tenen cap possibilitat de desenvolupament.
Sé que els anomenats “defensors de la vida” vesteixen tota la seva retòrica d’implicacions morals i discursos pretesament ètics però per a mi la qüestió és molt més simple. Es pot salvar la vida d’un infant que viu, que és existent, que és real.  En canvi l’Església Catòlica opta per defensar allò que només és un projecte, una possibilitat, mentre condemna al dolor i a la mort al nen viu tot negant-li l’ajut de la ciència.
Davant d’això només em resta fer una afirmació final. No acceptem que aquesta gent es bategi a sí mateixa com “pro-vida”, “defensors de la vida”. Al contrari són defensors de la mort. Cruels defensors de la mort d’un infant. Això són.

• Actualitat
• Sense comentaris