Qualsevol inici sempre fa, com a mínim, un poc de respecte. Fins i tot quan es tracta d’obrir un nou blog. He de confessar que és el meu cas, i més si teniu en compte que durant molt temps he dubtat de fer-ho. Però ja hi som, i en primer lloc vull donar-vos la benvinguda a tots els qui tingueu la paciència de llegir els comentaris que periòdicament aniré escrivint. Siau ben arribats!.

Tots podeu saber, si consultau la solapa que he anomenat “Qui som”, que fa anys que estic dedicat a la política. De fet enguany ha fet trenta anys que em vaig afiliar al que sempre ha estat el meu partit, el PSM-Entesa Nacionalista. Podeu veure també que des de fa un temps he ocupat diversos càrrecs institucionals. Així i tot vull deixar clar que aquest és un blog personal, un espai on deixar per escrit les meves reflexions.

Naturalment la meva ideologia i la meva militància impregnaran tot allò que escrigui, però en cap moment parlaré en nom del meu partit. És, repetesc, un blog personal, on intentaré comentar l’actualitat política però també exposar les meves impressions sobre esdeveniments culturals i socials de tota mena.

Esper que em disculpeu si els primers dies tenc poca traça en aquest quefer, no serà altra cosa que la poca perícia d’un novell en aquestes tasques. Si més no tinc confiança en que s’anirà bastint un àmbit de debat, reflexió comuna i anàlisi d’allò que succeeix a la nostra illa i també a altres terres, properes o llunyanes.

Si hagués de escollir unes paraules que definissin allò que em mou a començar aquesta aventura cibernètica no en trobaria de millors que les que per a mi són un lema de vida. El gran poeta eivissenc Marià Villangómez va escriure: “ Voler l’impossible ens cal i no que mori el desig“.

Siau benvinguts !

• Un poc de tot
• 6 comentaris

He acabat avui mateix de llegir un llibre. Editat per “Los libros del lince” (no l’he trobat en català) porta el títol de “Crónicas de la Amèrica Profunda”. No és la meva intenció fer-ne una crítica, simplement assenyalar que són una sèrie de reflexions sobre la realitat socioeconòmica dels Estat Units a partir dels retrats de determinades persones d’una petita ciutat industrial.
Així, però, en un dels capítols he pogut llegir el següent: “ Haciendo un recuento del creciente número de casas en venta y teniendo en cuenta que el valor tasado de muchas viviendas se ha frenado o ha comenzado a bajar, como a eso se añada otra jodida subida del precio del petróleo o alarma por el calentamiento global y todo lo demás, mucho me temo que vamos a ver un montón de quiebras gravísimas de las instituciones crediticias, y cantidad de bancos y cajas se hundirán porqué tendrán en su haber infinitos listados de casas en venta que nadie va a poder comprar”.
Aquests dies que tots sentim parlar d’empreses bancàries americanes que fins ara mai havíem sentit nomenar (Lehman brothers, Merrill Lynch, AIG…) el que més sobta és que aquest vaticini va ser escrit el 2006!!!.
Sens dubtes, qualque cosa falla en el sistema econòmic internacional quan un escriptor marginal com en Joe Bageant- de fet als seus més de cinquanta anys ha començat a ser conegut a partir dels seus comentaris en un blog- és capaç de veure, dos anys abans, allò que ara està succeint i que els poders econòmics no feren res per evitar.
Com ell mateix diu: “Hemos vivido en una orgía tan gloriosa y profana, tan descerebrada que, arrastrados por nuestro vertiginoso consumismo, hemos devorado toda la cosecha y todas las semillas”.

M’ha fet pensar i també m’ha atemorit. Tinc por que els gurús de l’economia no siguin altre cosa que eixelebrats aprenents de mag que portin el planeta al més complert desastre.

• Actualitat
• Sense comentaris

El passat 12 de setembre vaig assistir, en representació del Parlament de les Illes Balears, a l’acte central de la Diada de Mallorca. Més enllà de la polèmica que envolta aquesta data concreta (pels nacionalistes l’autèntic diada és el 31 de desembre que commemora la conquesta de Mallorca pel bon rei en Jaume) he de dir que l’acte fou digne, sobri i ple d’un sentiment de país que a mi em va ben agradar.
Però, anem a la qüestió. Al final tots els assistents, dempeus, entonarem plegats “La Balenguera”, des de fa uns anys declarat himne oficial de Mallorca. Això també em va agradar, com m’agradaria que la nostra illa comptés així mateix amb un himne que ens identifiqués com a poble.
Estic segur que per a moltes persones serà una qüestió sense importància. Per a mi no és, ho confess, un tema transcendental però, tampoc, ni molt manco, una banalitat.
Els pobles també es construeixen a partir dels símbols que els identifiquen i els agermanen en un sentit de comunitat. Els trets d’identitat són part de la voluntat col·lectiva que fa que el sentiment de poble sigui ben real. El cas de la bandera menorquina és prou significatiu: no fa tants anys que va ser va ser definida oficialment i avui es ja assumida per tots els menorquins i menorquines com un clar signe d’identitat. Ho pensava l’altre dia quan un grup d’estudiants que començaven carrera fora de l’illa em demanarem si ens n’hi podia regalar una per col·locar al seu pis peninsular. No podríem, llavors, aconseguir amb l’himne el mateix que hem aconseguit amb la nostra bandera?.
És només una idea, una reflexió a recollir per qui així ho tengui a bé. Qualcú podria demanar-me, per què el partit del que sóc militant no fa una proposta a les institucions on està representat?.
Idò, bé, crec que aquest no és el camí. Pens que és la pròpia societat, des de les associacions, entitats, grups organitzats, qui han de dirigir el debat, fent sonar, per exemple, al final dels seus actes una cançó, un poema musicat, una tonada…que a tots ens faci vibrar com a menorquins. Les coses funcionen quan van de baix a dalt. Després, naturalment, les institucions sempre hi són a temps per a declaracions oficials.
No pretenc amb aquest escrit altra cosa que posar en comú una reflexió personal que, tal volta, pot fer que la idea vagi avançant.

• Un poc de tot
• 2 comentaris