Basta teclejar al Google les paraules “Dones i Islam” per trobar una llarga llista d’entrades que parlen del paper de la dona en el marc de la religió musulmana. De cert n’hi ha per tots els gustos. Des de webs que defensen la submissió més absoluta de la dona a l’home des de positures fonamentalistes a les que interpreten l’Alcorà des de visions més modernitzadores.
Però, sens dubtes, més enllà de l’anàlisi dels texts religiosos islàmics és evident que les circumstàncies en que viuen la majoria de les dones als països de cultura i religió musulmana per res s’avenen amb allò que, a Occident, considerem el  respecte pels drets de la persona i la igualtat de gènere.
En aquest sentit he trobat interessant conèixer la figura de Shirin Ebadi, activista iraniana, advocada i defensora de la democràcia en el sí d’un estat teocràtic que ha fet de la repressió de qualsevol dissidència i de la supeditació femenina una espècie de característica nacional.

Shirin Ebadi fou una de les primeres jutgesses del Iran arribant a presidir la Cort Suprema de Teheran. Després de l’adveniment del sistema teocràtic dels aiatol•làs, el 1979, fou obligada a abandonar el càrrec. Ja des de la pràctica privada de l’advocacia ha denunciat nombrosos casos de violacions dels drets humans la qual cosa l’ha portada a la presó en vàries ocasions. Defensa una concepció del Islam que, més enllà de la literalitat dels preceptes de les sures, s’adeqüi a la realitat social actual sense perdre les pròpies arrels culturals. El 2003 Shirin Ebadi obtingué el Premi Nobel de la Pau. Certament persones així ens fan pensar que, en el pitjors dels móns, l’esperança és encara possible.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

He de confessar-vos que pràcticament aquesta entrada l’he afusellada d’una similar del meu company de grup parlamentari, Miquel Àngel Llauger, però la temàtica m’assemblava prou interessant com per a reproduir-la aquí.
Estem parlant d’un himne inexistent però que podria existir. L’himne de les Nacions Unides. L’any 1971 es va estrenar  a la seu d’aquesta organització internacional, a Nova York, un himne amb lletra del gran W.H. Auden i amb música del no menys gran Pau Casals. Mai però ha tingut caràcter oficial i per molts anys ha restat a l’oblit, fins que Bartomeu Mestre “Balutxo” va recuperar la història en un article al Diari de Balears.
Ves aquí llavors la lletra d’aquest himne, en versió catalana del mateix Miquel Àngel.

Amb tot l’entusiasme,
sona, músic, les cordes
perquè puguem cantar.
Exultants, deleroses,
les nostres veus diverses
sabran entremesclar-se,
competint, juganeres,
sense tons dissonants,
fins ser una sola veu.
Perquè tot el que abraça
la llaçada del so
és com terra sagrada
en què tots som germans
i no estranys sense rostre.
Mortals, teniu present
anar amb compte amb els mots,
perquè amb els mots mentim
i amb els mots diem pau
quan volíem dir guerra,
i amagam la maldat,
i fem promeses falses.
La cançó és vertadera:
que la música sigui
un model per la pau,
perquè la pau vol dir
canviar cada cop
que ens ho marca el tic-tac
del rellotge del món.
Així doncs, que la història
de la ciutat dels homes
d’ara endavant es mogui
com la música, quan
les notes engendrades
engendren notes noves
i fan de la fluència
del temps una creixença
fins que allò que podria
haver estat s’esdevé,
i fins i tot la pena
és un mirall del goig
i el destí és llibertat
i gràcia i sorpresa.

Encara no he pogut haver la música, quan l’hagi trobada, i sapi com penjar-la, us promet fer-vos-la conéixer.

• Un poc de tot
• 2 comentaris

Una costum que tinc des de fa anys és emportar-me un llibre a qualsevol dels viatges que sovint faig, preferiblement per Europa. Un llibre, novel·la, ambientat a les ciutats que he de visitar. Al meu parer és una excel·lent forma de viure l’entorn des d’una altra perspectiva. Assaborir els diversos indrets, resseguir les passes d’un personatge, identificar llocs i situacions… Tot això et permet, llavors, ubicar les vivències viscudes mitjançant la literatura a més de les que fas teves directament passejant per places i carrers.

Naturalment  cal dissenyar-te un viatge tranquil i personalitzat, defugir els “tours” organitzats, deixar-se emportar sense destinació, no mirar el rellotge, gaudir de la sorpresa de cada troballa…

Aprofit, llavors, aquest comentari per llistar alguns autors i algunes ciutats que han fet que els meus viatges conjuguin el plaer del descobriment amb el gaudi de la lectura. Un llistat gens exhaustiu però que per a mi és un compendi de moments de felicitat.

Sant Petersburg amb Crim i Càstig de Dovstoiesky o l’Agulla daurada de Montserrat Roig, la Florència del Bomarzo de Múgica Lainez o d’Una primavera per a Domenico Guarini de Carme Riera, la Venècia de Thomas Mann a, precisament,  La Mort a Venècia o a Venècia de Philippe Sollers, la Riga de Colin Thubron  a Entre russos, l’Adéu a Berlín de Christopher Isherwood o Una princesa a Berlín de Solmssen, l’Estambul d’Orham Pamuk, el Budapest de qualsevol llibre de Sándor Márai –especialment Terra, Terra-, la Bruges de L’estrella de la guarda de Hollinghurst o la Brussel·les del dos primers llibres autobiogràfics de la Yourcenar, la Lisboa de Història del cerco de Lisboa de Saramago, Praga amb els llibres del Kundera o de Habral o el mateix Testament a Praga de Teresa Pàmies, tants llibre, tants viatges…i així podria seguir amb ciutats més òbvies, Londres, Roma, París…

En definitiva, per a mi un llibre durant un viatge és sens dubtes un plaer afegit. Un plaer que lliga la vida i la literatura. Això, us ho assegur, està molt bé.

• Un poc de tot
• 1 comentari