L’altre dia una companya, diputada del Partit Popular, em va titllar d’incoherent per mor que no vaig assistir als actes de commemoració del trentè aniversari de la Constitució Espanyola. El seu raonament no podia ser més simplista: “Si exigiu que s’acompleixi allò que diu la Constitució perquè llavors no voleu anar als actes que es fan el dia 6 de desembre?”. Amb una certa paciència, però sense escarrassar-m’hi gaire, vaig explicar-li que el PSM-Entesa Nacionalista és un partit democràtic que acata, encara que no la comparteixi, la legalitat vigent però que això, sens dubtes, no suposa de cap de les maneres que estem obligats a participar en les celebracions d’un text que no reconeix la nostra identitat nacional, entre moltes altres mancances.
Al contrari, des del PSM-Entesa Nacionalista, consideram la Constitució un text esquifit, fruit d’un determinat moment històric que ja fa molt de temps està més que superat i que, ara per ara, és més una cotilla que una garantia per les legítimes aspiracions de les nacions que han de conviure dins l’Estat Espanyol.
Al meu parer, cal una reforma a fons del text constitucional. Una reforma que estableixi un estat confederal on els distints territoris amb identitat nacional tinguin reconegut el dret a l’autodeterminació. Així mateix s’hauria d’establir el dret dels diversos estats que conformessin la confederació a convocar referèndums i consultes populars respecte a totes les qüestions que considerin oportunes, inclosa la del seu futur polític.
Cal reformar, sens dubtes, altres aspectes: la institució monàrquica ha de ser mantinguda o abolida a partir de la decisió lliurament expressada per la ciutadania. Caldria també reconèixer la igualtat jurídica, a tots els efectes, de les diverses llengües oficials presents a l’Estat. Caldria… caldrien moltes modificacions, com he dit una reforma a fons.
Mentre no sigui així, molts ciutadans –entre ells jo mateix- ens sentim –i som- ciutadans de segona en un Estat que discrimina la nostra llengua, que no respecta el nostre dret a decidir, que ens supedita a un poder central arbitrari, que ens espolia econòmicament i que no té cap mena de consideració per a la nostra identitat com a poble.
- Un poc de tot
- 3 comentaris
Hola Eduard,
Al PSM es desitja la independència política? de quin o quins territoris?. La confederació de què parles, de quines federacions seria? I les Nacions? Les Illes Balears són una nació? o bé formen part d’una altra nació? de quina?
Davant una suposada consulta per l’autodeterminació, el PSM que proposaria?
Al sí del PSM hi ha sectors declarats per la Independència? Quin és ara mateix la posició politica territorial del PSM?
La nació nostra (!?) és la de parla catalana (inclòs el País Valencià) Ho ha de ser dels territoris catalanoparlants de l’Estat espanyol o bé incorpora també els territoris catalanoparlants d’altres Estats?
Si tens un moment i m’ho vulguessis resumir, t’ho agrairia.
Gràcies per llegir-me.
Gràcies a tu, Menorquit. Veig que els teus excel·lents comentaris al bloc de na Maite fins i tot et deixen temps per entrar a aquest bloc, molt més modest i àrid. Intentaré respondre’t a les qüestions que ens planteges, si bé no vull negar-te que poses el dit dins la nafra. Malgrat el PSM té una formulació política al respecte és, sens dubtes, aquest un debat encara obert. I és un debat obert perquè la pròpia situació política ho fa inevitable. La construcció nacional de qualsevol país sotmés als dictats d’un poder aliè s’ha bastit des del debat -a vegades dur i agre- entre la ciutadania i entre les forces polítiques (és el cas d’Irlanda o de qualsevol dels països bàltics per exemple).
Així, la ponència ideològica del PSM que ja data del 2004, diu textualment:
“Sigui com sigui, es palesa el fet que tota persona forma part, en origen, d’una comunitat de cultura (nació cultural) i està vinculada pel dret a un Estat (nació jurídica), i pot sentir-se més, manco o gens identificada amb la seva comunitat de cultura o amb el seu Estat, o amb tots dos, o amb cap dels dos. És en el nacionalisme polític on rau el substrat generador d’aquesta identitat. El nacionalisme polític és,idò, un element fonamental en la construcció nacional, car acaba determinant els subjectes d’identificació i de sobirania. El nacionalisme polític és el creador de les nacions polítiques…”.
“És cabdal, per tant, treballar en la construcció nacional de les Illes Balears com a via imprescindible per a reforçar la personalitat nacional de Menorca i de contribuir a la construcció nacional dels Països Catalans. En conseqüència, i sense abandonar l’objectiu d’uns Països Catalans sobirans, cal treballar estratègicament fent de les Illes Balears el subjecte primer de la nació política.”
Pot ser tot això és molt poc aclaridor, si més no, però, ens dóna les grans línies de la nostra acció política. Consideram Menorca un país immergit en una realitat política (Estat Espanyol) que no podem defugir, però si intentar modificar. La nació de la que parla el PSM l’hem d’identificar amb els Països Catalans, la nació cultural que volem es converteixi un dia en nació jurídica.
Uns Països Catalans, emperò, que són la confluència per altra part de distintes realitats nacionals (Principat, País Valencià, Illes Balears i les distintes terres que formant part de la nació cultural vulguin sumar-s’hi). Ben bé, ho sé, tot això sona a política-ficció però és només l’extracte d’aquest debat obert al sí del nacionalisme. Quan parlem de modificar la nostra realitat política mitjançant una reforma consitucional estem referint-nos a un nou marc de relacions on les nacions que sòn ara immergides dins l’Estat Espanyol tinguin dret a decidir el seu futur (a això diem confederació), i si aquest dret a decidir es substanciés qualque dia en un referèndum d’autodeterminació sens dubtes jo -i crec que la majoria del PSM- seria partidari declarat de la independència. Si més no però aquest no és ara el punt principal del debat, ens hem de centrar més aviat en, de mica en mica, la construcció política de les Illes Balears -sempre des de el dret sobirà de Menorca com a país- en un marc de futur que anomenem Països Catalans.
Possiblement tot plegat t’assemblarà molt confús i crec que, més que aclarir-te els dubtes, he vessat aquí els meus propis dubtes que són en bona part els de tots els nacionalistes. Però això no ens ha de fer por, com ja t’he dit el procés de redreçament nacional de qualsevol país neix precisament del debat, de la interacció entre les idees, fins i tot de l’enfrontament ideològic.
Bé, crec que poc o molt he intentat contestar-te, si vols més informació a la secció de documents de la pàgina web del PSM - http://www.psm-menorca.org/- hi podràs trobar la ponència de la que abans parlava.
Gràcies, altra volta, pel teu comentari. Aquest bloc és visitat per molta gent però gairebé ningú hi escriu res, m’ho ho hauré de fer mirar. Salutacions.
Hola Eduard,
Et contest un poc tard a la teva explicació, però sí, he entès el que dius i em satisfà la resposta, tot i que sé que són situacions complicades quan políticament (jurídicament, millor) no existeixen les eines per a una modificació que plani el camí desitjat. Pens fins i tot que has estat clar, tot i que hi ha forces polítiques i polítics nacionalistes que tenen el dubte embullat, mentre que el teu dubte és clar.
Salut