He de confessar-vos que pràcticament aquesta entrada l’he afusellada d’una similar del meu company de grup parlamentari, Miquel Àngel Llauger, però la temàtica m’assemblava prou interessant com per a reproduir-la aquí.
Estem parlant d’un himne inexistent però que podria existir. L’himne de les Nacions Unides. L’any 1971 es va estrenar a la seu d’aquesta organització internacional, a Nova York, un himne amb lletra del gran W.H. Auden i amb música del no menys gran Pau Casals. Mai però ha tingut caràcter oficial i per molts anys ha restat a l’oblit, fins que Bartomeu Mestre “Balutxo” va recuperar la història en un article al Diari de Balears.
Ves aquí llavors la lletra d’aquest himne, en versió catalana del mateix Miquel Àngel.
Amb tot l’entusiasme,
sona, músic, les cordes
perquè puguem cantar.
Exultants, deleroses,
les nostres veus diverses
sabran entremesclar-se,
competint, juganeres,
sense tons dissonants,
fins ser una sola veu.
Perquè tot el que abraça
la llaçada del so
és com terra sagrada
en què tots som germans
i no estranys sense rostre.
Mortals, teniu present
anar amb compte amb els mots,
perquè amb els mots mentim
i amb els mots diem pau
quan volíem dir guerra,
i amagam la maldat,
i fem promeses falses.
La cançó és vertadera:
que la música sigui
un model per la pau,
perquè la pau vol dir
canviar cada cop
que ens ho marca el tic-tac
del rellotge del món.
Així doncs, que la història
de la ciutat dels homes
d’ara endavant es mogui
com la música, quan
les notes engendrades
engendren notes noves
i fan de la fluència
del temps una creixença
fins que allò que podria
haver estat s’esdevé,
i fins i tot la pena
és un mirall del goig
i el destí és llibertat
i gràcia i sorpresa.
Encara no he pogut haver la música, quan l’hagi trobada, i sapi com penjar-la, us promet fer-vos-la conéixer.
- Un poc de tot
- 2 comentaris
Estimat Eduard, gràcies per recordar-nos aquest himne, no estaria malament recordar-li la lletra al Sr. Triay en les teves reunions en post un hipotètic govern legítim per Ciutadella…
No dubto que vas seguint el blog de na Maite, no tenc paraules, com ja he dit allà estic esbadalit del que he vist! M’ho deien i no ho creia, però evidentment aquest Sr. no té cap més definició com la que li fa la senyora Matilde de la Mole, Ubú total!. Creus que val la pena asseures a la mateixa taula d’un personatge així? No creus que la vostra responsabilitat està molt més enllà i precisament la coerència del PSM passa per aillar políticament personatges així i no donar-li el joc que li heu donat fins ara?
Una abraçada Eduard, ja tindrem temps de parlar-ho en persona. Com sempre serà un gust parlar amb tu!
Salut i venturós 2009
Salut, Lluís.
Està clar que seguesc el bloc de na Maite, i t’assegur que moltes de les coses que he llegit aquests darrers dies m’han posat el cabells de punta. Respecte al “hipotètic govern legítim de Ciutadella”, de moment, això, és hipotètic.
Des del PSM hem pensat molt les passes a donar, hem deixat clara sempre la nostra positura, i sens dubtes som molt escèptics que aquesta hipotesi arribi a ser una realitat. Però l’Agrupació de Ciutadella va decidir que no ens havíem de negar al diàleg.
A mi em van comissionar, juntament amb en Nel Martí, perquè assistissim a aquestes reunions quatripatites, el contingut de les quals entendràs que no puc esbombar des del meu bloc.
No sé que en surtirà de tot això, però et ben assegur que el PSM serà coherent com ho ha estat fins ara. Na Maite porta moltíssim bé les regnes, marca molt bé els temps i sap on hi ha els límits.
Asseure’s amb persones amb les que res comparteixes no es fa per gust, sinó per necessitat, i sí, pot ser, s’està donant joc a una opció, i a persones, que son les nostres contràries ideològicament. Però l’agrupació en va valorar el risc i, sens dubtes, es va creure que això no suposava una cessió exxcessiva. Encara, que és ben cert, que molts dels nostres afiliats ho veuen amb moltes reticències.
Una cosa, però, tenim clara: conversar no és sinòmim de renúncia. En tot cas, Lluís, al bloc de na Maite, molt més viu i sucós que aquest, aquests assumptes- el debat sobre aquests assumptes- és el pa nostre de cada dia. No sé qui és na Matilde de la Mole, no ho sap ningú a cal PSM i ja ens agradaria saber-ho!-però sens dubtes té una gran cultura, escriu molt bé i maneja magnifícament la ironia, però les seves paraules són seves, i no és el meu paper el comentar-les. A més de coherència em vull exigir també prudència.
Segur que parlarem en persona i en treurem més el suc.
Una forta abraçada i que el 2009 vingui ple d’alegries.