L’altre dia una companya, diputada del Partit Popular, em va titllar d’incoherent per mor que no vaig assistir als actes de commemoració del trentè aniversari de la Constitució Espanyola. El seu raonament no podia ser més simplista: “Si exigiu que s’acompleixi allò que diu la Constitució perquè llavors no voleu anar als actes que es fan el dia 6 de desembre?”. Amb una certa paciència, però sense escarrassar-m’hi gaire, vaig explicar-li que el PSM-Entesa Nacionalista és un partit democràtic que acata, encara que no la comparteixi, la legalitat vigent però que això, sens dubtes, no suposa de cap de les maneres que estem obligats a participar en les celebracions d’un text que no reconeix la nostra identitat nacional, entre moltes altres mancances.
Al contrari, des del PSM-Entesa Nacionalista, consideram la Constitució un text esquifit, fruit d’un determinat moment històric que ja fa molt de temps està més que superat i que, ara per ara, és més una cotilla que una garantia per les legítimes aspiracions de les nacions que han de conviure dins l’Estat Espanyol.
Al meu parer, cal una reforma a fons del text constitucional. Una reforma que estableixi un estat confederal on els distints territoris amb identitat nacional tinguin reconegut el dret a l’autodeterminació. Així mateix s’hauria d’establir el dret dels diversos estats que conformessin la confederació a convocar referèndums i consultes populars respecte a totes les qüestions que considerin oportunes, inclosa la del seu futur polític.
Cal reformar, sens dubtes, altres aspectes: la institució monàrquica ha de ser mantinguda o abolida a partir de la decisió lliurament expressada per la ciutadania. Caldria també reconèixer la igualtat jurídica, a tots els efectes, de les diverses llengües oficials presents a l’Estat. Caldria… caldrien moltes modificacions, com he dit una reforma a fons.
Mentre no sigui així, molts ciutadans –entre ells jo mateix- ens sentim –i som- ciutadans de segona en un Estat que discrimina la nostra llengua, que no respecta el nostre dret a decidir, que ens supedita a un poder central arbitrari, que ens espolia econòmicament i que no té cap mena de consideració per a la nostra identitat com a poble.
Arxiu de desembre 2008
A la nostra illa ha passat gairebé desapercebuda una moció, aprovada al Senat espanyol, que ha tingut ampli ressò a la premsa mallorquina. Aquesta moció presentada pel senador nacionalista Pere Sampol pretén, en poques paraules, que la Unió Europea tingui un tracte més favorable envers les Illes Balears.
Concretament la moció constava dels següents punts:
1. Consideració de totes les illes de la mediterrània com a zones transfrontereres per així obtenir més quotes de finançament de la política regional de la Unió Europea.
2. Inclusió de les Illes Balears a l’espai INTERREG III a fi de reconèixer el caràcter fronterer amb el Nord d’Àfrica i amb els estats francès i italià amb les conseqüències econòmiques que això suposa.
3. Aprovació d’un Estatut Permanent per a les illes europees.
4. Reconeixement del caràcter singular del sector agrari illenc amb una política agrària específica.
En el transcurs del debat es recordà que un 3% de la població europea viu a les quasi 300 illes que són part de la UE i comparteixen la problemàtica comú que suposa el cost de la insularitat.
La moció fou aprovada. El PSOE però hi votà en contra demostrant una vegada més la seva manca de sensibilitat per la problemàtica de la insularitat.
Moltes vegades amics ben propers m’han manifestat la seva estranyesa arran d’haver observat que, malgrat els atacs duríssims que ens adrecem, els polítics mantenim , en general, una excel•lent relació personal. A alguns això els hi sona a comèdia, d’altres pensen que és símptoma d’hipocresia. Res més lluny de la realitat. Al meu parer precisament en aquesta diferenciació rau l’essència de la democràcia. La defensa aferrissada de les pròpies idees, la passió en la denúncia d’allò que considerem incorrecte, la contundència en l’atac a propostes que pensem són nocives per a la nostra societat no lleva que es puguin mantenir relacions cordials, i fins i tot d’amistat, amb els adversaris polítics, que són just això adversaris, però mai han de ser considerats enemics.
Que ningú vulgui veure amb aquestes afirmacions una espècie de relativisme moral, una abdicació dels principis o un acceptació de la infame frase “tots són iguals”. No van per aquí les coses. Per no acceptar ni tan sols accept l’altre tòpic famós que “totes les opinions són respectables”. Idò, no. No totes les opinions són respectables. Hi ha opinions que mereixen la condemna, el menyspreu, la batalla frontal i sense treva. Qualsevol opinió que es fonamenti en postulats racistes, totalitaris, feixistes, sexistes, homòfobs, etc. no és, per a mi, respectable. Al contrari és execrable.
Però sí respect les persones, pens que sigui quina sigui la seva actuació,per molt menyspreable que la trobi, com a demòcrata i progressista he d’actuar amb respecte a la dignitat que tenen per ser precisament això, persones. Aquesta és una frontera que mai s’hauria d’ultrapassar. La desqualificació personal és una mala política, pitjor encara és una perversió de la política.
Tothom sap, o pot saber, que les meves intervencions parlamentàries han estat de tot manco suaus. Basta sinó llegir el diari de sessions. He estat dur, a vegades desagradable, sovint demolidor, però sempre he atacat les idees que no compartesc, els projectes que consider negatius, les propostes que s’allunyen d’allò que vull per a la meva terra…Fins i tot quan els meus atacs s’han adreçat a una persona en concret he procurat criticar les seves decisions polítiques, per res les seves característiques o activitats personals. Si qualque vegada, m’he sortit d’aquest patró sens dubtes he errat i aprofit, si és el cas, per demanar disculpes.
Per què, llavors, us podeu demanar, explic tot això?. Molt senzill. Perquè avui per avui, al meu poble –Ciutadella- alguns fets, algunes declaracions, algunes actuacions, estan derivant vers tot el contrari del que jo consider una sana confrontació política. Cridòria i insults a les sessions plenàries, anònims, atacs personals, desvetllament de dades privades…en definitiva, la política del “tot val”. Sé que la meva formació política, per boca de la seva portaveu municipal, ha fet constants crides a la sensatesa, al respecte en les formes, a la necessitat de dignificar la vida política…però de moment això no ha bastat i la vida política ciutadellenca està degenerant fins a límits impensables.
No deman que s’exculpi ningú, no deman que s’amagui res, no sol•licit que s’aigualeixi la lluita política. Simplement deman un mínim: educació i respecte a les persones. Per a mi, els partits polítics que no siguin capaços d’acomplir aquesta exigència mínima no són partits democràtics. La democràcia és fons i forma, i qui no s’ajusta a la forma trenca la democràcia, i ja deia abans que no totes les opinions són respectables: l’anti-democràcia no és respectable. Malauradament no basta dir-se democràtic per ser-ho, cal demostrar-ho dia a dia. Aquí hi ha la mancança.
Per la meva part, jo vull seguir compartint cotxe, mantells i converses disteses amb els meus adversaris polítics. Cal combatre les seves idees però, com a persones, mereixen el meu respecte.