Com  cada any, el passat vint-i-set de febrer es commemorà al Parlament de les Illes Balears el genocidi sofert pel poble jueu en mans dels assassins nazis. Aquesta data coincideix amb la de l’entrada de les tropes soviètiques al camp d’extermini d’Auschwitz  on es feu més palesa que en cap el altre lloc la barbàrie feixista. La commemoració d’aquesta data ens ha de servir com a recordatori i advertència. Recordatori de la brutalitat de la que és capaç l’ésser humà i advertència que no es pot contemporitzar amb la intolerància, les doctrines totalitàries i el menyspreu de la dignitat de la persona.

Com bé va exposar, al seu discurs institucional, la Presidenta del Parlament,

“Un any més, ens trobam al Parlament de les Illes Balears per commemorar el Dia de l’Holocaust. Un dia que ens recorda que és possible que la raça humana apliqui criteris i mètodes de producció industrial per al seu propi extermini. Que ens recorda que fa poques dècades, a la vella Europa, milions de persones foren confinades i assassinades a camps de concentració, mentre altres milions mataven i morien als camps de batalla.

L’Holocaust simbolitza l’horror de la guerra, la barbàrie de la persecució ètnica, cultural o religiosa. Els ciutadans jueus de l’Europa ocupada pels nazis foren víctimes, per milions, de les més brutals atrocitats de les què és capaç l’ésser humà quan perd, precisament, la seva humanitat.

I avui, 64 anys després, aquelles imatges encara ens colpegen amb la força de la irracionalitat. Mai serem capaços d’entendre completament com fou possible. I tampoc d’entendre per què hem après tan poc des d’aquells dies. I és que malgrat l’experiència, malgrat la Declaració de Drets Humans de 1948, malgrat els esforços per la pau, la violència al món és encara protagonista.

Conflictes armats, terrorisme, danys col•laterals, crisi humanitàries, desplaçats… són realitats quotidianes. Realitats davant les quals les estructures internacionals se mostren encara poc eficients, poc decidides a intervenir de manera clara i concloent.

Avui, Dia de l’Holocaust, és un dia immillorable per, com diu el poeta, demanar la pau i la paraula. La pau com alguna cosa més que l’absència de guerres. La pau com a tolerància, com a respecte als drets humans. La paraula com a única eina possible d’acció política. No és cert que la guerra sigui la continuació de la política per altres mitjans. La guerra és l’antítesi de la política.

Per que la veritable política se fonamenta en la pau i en la paraula que avui aquí, a la seu de la sobirania popular, al Parlament de les Illes Balears, demanam. Pau i paraula que són, han de ser, els fonaments d’un món d’esperança on la justícia i la llibertat, i no la violència, siguin les protagonistes.”

• Actualitat
• Sense comentaris

Aquests dies, per primera vegada, el Marroc ha permès que una delegació del Parlament Europeu visités els territoris sahrauís que manté ocupats des de fa més de trenta anys.
Aquesta delegació ha pogut comprovar “in situ” les constants violacions dels drets humans que pateix el poble sahrauí sota la dominació marroquina.
Malgrat les dificultats, les traves i les pressions del govern alauita els eurodiputats s’han pogut entrevistar amb activistes sahrauís, entre ells la coneguda Aminatou Haidar, que els han exposat els nombrosos fets de tortura, repressió i brutalitat que es succeeixen als territoris ocupats. Han demanat una major pressió internacional sobre el Marroc per frenar aquesta constant violació dels drets humans.
La mateixa Aminatou Haidar ha sofert constants arrestos, penes de presó, tortures i mals tractes. Els fets més recents són del 2006 quan fou detinguda per protestar pacíficament a favor del dret d’autodeterminació del poble sahrauí.

Esper que aquesta visita de la delegació europea serveixi perquè aquest situació injusta, que fa massa anys que dura, camini cap a una solució que passi pel reconeixement dels drets sahrauís.

• Actualitat
• Sense comentaris

Ahir es feu públic que el Tribunal Suprem havia decidit que no era acceptable l’objecció de consciència a l’assignarura d’Educació per a la Ciutadania. La sentència ha estat dictada amb 22 vots a favor i només 7 en contra i deixa ben clar que:

“”El Pleno de la Sala ha llegado a la conclusión de que en los casos presentados no existe el derecho a la objeción de conciencia y asimismo ha establecido que los decretos examinados, ambos referentes a la Educación Secundaria, por sí mismos no alcanzan a lesionar el derecho fundamental de los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones”.

Fa uns mesos, a aquest mateix bloc, vaig escriure:

“Si bé, personalment, crec que una assignatura específica per ensenyar a l’alumnat valors cívics és pedagògicament un absurd, la situació que s’ha generat, des de que el Govern de l’Estat la introduí als plans d’estudis, m’ha convertit en un defensor de la seva aplicació.

M’explicaré. Pens que l’ensenyament i aprenentatge  d’actituds, valors i conceptes sobre civisme no haurien de ser objecte d’una matèria concreta, sinó més aviat continguts transversals que haurien d’impregnar tot el currículum escolar, l’activitat docent, la mateixa convivència dins els centres i, en definitiva, el quefer quotidià de la comunitat educativa.

Però, així i tot, la repugnant campanya en contra de la nova assignatura portada a terme pels sectors més retrògrads de l’església catòlica –amb la jerarquia al cap davant- , per alguns grups mediàtics de la dreta cavernícola i pel mateix Partit Popular, m’han transmutat en un defensor de la posada en marxa de l’Educació per a  la Ciutadania com a assignatura avaluable sense excepcions possibles.

 

Perquè, no ens enganem, allò que s’està debatent és quelcom molt més profund que la implantació d’una nova matèria en determinats nivells educatius. En realitat s’està discutint sobre l’aconfessionalitat de l’Estat, sobre el deure de tots els ciutadans d’acomplir la llei, sobre la primacia de la llei sobre la creença…en definitiva, estem assistint a un pols que la dreta reaccionària i antidemocràtica ha llençat contra un govern democràtic elegit per la majoria de ciutadans i ciutadanes. Es pretén, des d’aquests àmbits del renascut nacional-catolicisme, gaudir del dret d’incomplir la llei en funció d’unes personals creences religioses. Es pretén gaudir d’un status diferenciat que suposaria la mort de la pròpia essència de la democràcia: la igualtat dels ciutadans davant la llei”

Avui, amb alegria, em reafirm en les meves paraules.

• Actualitat
• Sense comentaris