La estatutària de Florència és el seu geni, el seu esperit acompanyant, i obliga a l’esglai no sols perquè es pot afirmar categòricament que és millor que qualsevol altra des de l’antiga Grècia sinó  també perquè, tant la bona com la dolenta, forma part de la veritable fàbrica de la ciutat: la “respublica”, la cosa pública.

Després de molts mesos de viure intensament l’ambient enrarit de la política menorquina, de les Illes Balears en general, és un alè perdre’s uns dies per la Toscana. Sense horaris, sense compromisos, sense cap mena d’obligació que no sigui gaudir al màxim d’allò que l’entorn t’ofereix. Havia viatjat moltes vegades a Florència, Pisa, Pistoia, Lucca, Volterra, San Gigminano…però he de confessar que mai com aquesta vegada he assaborit tot allò que la Toscana ens posa a l’abast.

Passejar vora l’Arno , travessar el Ponte Vechio, arribar-se a Santa Maria Novella i imaginar-se a Savoranola predicant la república puritana dels justos, travessar les murades luccanes i sentit els aldarulls entre “bianchi” i “neri”…

Per si tot això no bastés, sopar a un restaurant a la mateixa piazza de la signoria florentina ( tagliatelle i formaggio al griglio,ossobuco i chianti, carduccini i vinsanto) és gairebé una experiència mística…que acabes rematant tot tornant a l’hotel pels carrers Giotto, Massaccio, Cellini..

I si encara hi volem afegir més plaer, seure’s a llegir “Pedres de Florència”, de Mary MacCarthy,  mentre vius i veus el que el llibre t’explica…
Un viatge. Però també una gran experiència.

• Un poc de tot
• Sense comentaris