Aquests dies estic rellegint un llibre que al seu moment, tot just fa uns mesos, em va inpactar força, tant que no m’he pogut estar de tornar a tenir-lo a les mans. Estic parlant de “La doctrina del xoc” de Naomi Klein. No pretenc fer-ne una crítica literària ni tampoc una ressenya. Vull simplement recomanar-lo.

Es tracta d’un extens assaig que demostra, amb fets i dades, com les polítiques neo-conservadores que, des de fa uns anys, estan imperant al món utilitzen la violència, la tortura i el terrorisme contra els individus i la societat en general per imposar les seves solucions econòmiques.
Un llibre dur, sense concessions, ben documentat, que analitza la història recent –des del cop d’estat de Pinochet a les catàstrofes com la del Katrina- per desemmascarar com els xocs provocats o naturals són utilitzats com a situacions ideals per fer “tabula rasa” dels avanços socials talment com fa, en la personalitat individual,  la tortura sistemàtica. Un llibre que fa pensar, i que ens fa repensar molts dels valors estereotipats que donem per bons al món actual.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Sens dubtes el principal debat que marca l’actualitat política fa referència al nou sistema de finançament de les comunitats autònomes. És un debat especialment interessant per a les Illes Balears per mor que del resultat final en depèn, en gran part, el nostre futur econòmic i social.
Recordem així que a finals de l’any passat el ministre Solbes va avançar el que han d’ésser les línies mestres d’aquest nou sistema. Si més no, però, encara és impossible fer-ne una valoració a fons de la proposta car encara no es coneixen les concrecions econòmiques que són allò que és veritablement important en temes financers.
No pretenc llavors fer-ne aquí cap anàlisi exhaustiu, només assenyalar alguns aspectes que podrien ser, inicialment, favorables o no per a les Illes Balears:
• Es creen noves fórmules compensatòries: Fons de Garantia de serveis públics fonamentals, fons de convergència addicionals…
• Es modulen els criteris en funció del creixement poblacional, de la menor renda per càpita, del major esforç fiscal..
• Es mantenen alguns aspectes negatius de l’anterior sistema com per exemple el Fons de Suficiència al que les Illes Balears és, amb Madrid, la única comunitat que hi aporta, concretament dos-cents quarant-set milions d’euros anuals.
Esperem, llavors, que amb la concreció de les xifres el president Zapatero i el ministre Solbes facin honor a la seva paraula i acompleixin el  compromís que varen assumir públicament, al Senat,  tot responent les preguntes del senador nacionalista Pere Sampol. Ambdós acceptaren que les Illes Balears eren la comunitat autònoma més maltractada per l’actual sistema de finançament, vigent des del 2001, imposat pel govern Aznar.
No entraré, de moment, en els detalls d’allò que consideraria un sistema més o manco satisfactori, només vull recordar que fa uns deu anys, el PSM-Entesa Nacionalista llençà la campanya PROU IMPOSTOS CAP A MADRID. La resposta dels partits estatalistes fou ferotge, ens acusaran d’insolidaris i de radicals. Avui reconeixen l’espoli patit durant dècades i que s’ha fet ben palès amb la publicació, per insistència nacionalista, de les balances fiscals.
Avui, desset de gener, Diada del Poble de Menorca, vull comentar llavors, a aquest bloc, una nova proposta i reivindicació del PSM que esperem sigui, ara sí, assumida per la resta de forces polítiques de la nostra illa.
Certament la diada de Menorca és una jornada de celebració. Celebració de l’entrada de l’illa en l’àrea cultural catalana i l’inici, en conseqüència, de la nostra actual història. És també un dia per demostrar l’orgull de ser i sentir-nos menorquins. Així molts balcons i finestres de les nostres cases s’adornen amb la nostra senyera, símbol de la nostra identitat menorquina.
Però també és un dia per a la reivindicació. Estem molt lluny de gaudir de l’autogovern que els menorquins i menorquines necessiten i es mereixen. Encara hi ha molt per fer, moltes passes a donar, i, sens dubtes, no és possible un veritable autogovern sense una real suficiència financera. Malauradament el Govern de Menorca, el Consell Insular, té encara moltes mancances competencials però sobre tot té un finançament absolutament precari, molt allunyat del que seria necessari per desenvolupar a ple rendiment les polítiques econòmiques, socials, culturals, urbanístiques, etc, que Menorca necessita.
Al meu parer, podem concloure llavors, que el sentiment de menorquinitat passa, avui per avui, indefugiblement per la reivindicació d’un finançament just pels Consells Insulars. Sortosament, tenim l’eina legal que pot fer possible que aquesta demanda sigui satisfeta. Malgrat cap força política, llevat del PSM, en faci esment, el nostre Estatut d’Autonomia compte amb un redactat que compromet a la comunitat autònoma en aquesta línia, textualment la disposició addicional cinquena estableix;

Finançament dels consells insulars
Sense perjudici del que disposa el capítol IV del títol IV d’aquest Estatut, el finançament dels consells insulars i la seva revisió es regirà per l’establert a la Llei 2/2002, de 3 d’abril, de sistema de finançament definitiu dels consells insulars, o per la norma que la substitueixi que, en tot cas, haurà de respectar els principis d’autonomia financera, suficiència financera i
solidaritat, i no podrà suposar una disminució dels recursos obtinguts fins aleshores i en tot cas participarà de les millores de finançament de la comunitat.

Aquesta darrere frase (introduïda en el debat estatutari pel PSM) comporta que si el nou sistema de finançament suposa una millora per a les Illes Balears, ha de suposar així mateix automàticament una millora pel finançament dels Consells.

En conseqüència pens que és el moment de exigir l’acompliment d’aquesta clàusula estatutària. No hi haurà millor manera, ni més coherent, de celebrar Sant Antoni.

• Actualitat
• Sense comentaris

La estatutària de Florència és el seu geni, el seu esperit acompanyant, i obliga a l’esglai no sols perquè es pot afirmar categòricament que és millor que qualsevol altra des de l’antiga Grècia sinó  també perquè, tant la bona com la dolenta, forma part de la veritable fàbrica de la ciutat: la “respublica”, la cosa pública.

Després de molts mesos de viure intensament l’ambient enrarit de la política menorquina, de les Illes Balears en general, és un alè perdre’s uns dies per la Toscana. Sense horaris, sense compromisos, sense cap mena d’obligació que no sigui gaudir al màxim d’allò que l’entorn t’ofereix. Havia viatjat moltes vegades a Florència, Pisa, Pistoia, Lucca, Volterra, San Gigminano…però he de confessar que mai com aquesta vegada he assaborit tot allò que la Toscana ens posa a l’abast.

Passejar vora l’Arno , travessar el Ponte Vechio, arribar-se a Santa Maria Novella i imaginar-se a Savoranola predicant la república puritana dels justos, travessar les murades luccanes i sentit els aldarulls entre “bianchi” i “neri”…

Per si tot això no bastés, sopar a un restaurant a la mateixa piazza de la signoria florentina ( tagliatelle i formaggio al griglio,ossobuco i chianti, carduccini i vinsanto) és gairebé una experiència mística…que acabes rematant tot tornant a l’hotel pels carrers Giotto, Massaccio, Cellini..

I si encara hi volem afegir més plaer, seure’s a llegir “Pedres de Florència”, de Mary MacCarthy,  mentre vius i veus el que el llibre t’explica…
Un viatge. Però també una gran experiència.

• Un poc de tot
• Sense comentaris