És indubtable que els índex d’atur a les Illes Balears han crescut els darrers mesos fins a límits molt i molt preocupants. La crisi econòmica que s’està vivint arreu del món colpeja durament la nostra terra.

Així s’ha reconegut des del Govern de les Illes Balears i, en conseqüència, s’està treballant de valent per aturar –en la mesura del que és possible- aquesta sagnia que afecta ja a moltes famílies.

Al meu parer aquesta problemàtica necessita el concurs i l’esforç de totes les forces polítiques que, per sobre de partidismes, haurien de ser capaces de col•laborar aportant possibles solucions que ens permetin sortir quan abans del túnel en que ens veiem immergits.

Malauradament no és aquesta l’actitud que trobem en el Partit Popular, ans al contrari setmana rere setmana intenta utilitzar la difícil situació del mercat laboral per erosionar el Govern de les Illes Balears.

Per això no està de més recordar al Partit Popular – com ja es va fer en sessió plenària del Parlament de les Illes Balears- que les receptes que demagògicament proposa, per molt cridaneres i vistoses que puguin semblar, allà on s’han aplicat han tingut resultats negatius que han empitjorat la situació.

Només cal fixar-se en una sèrie de dades que consider són ben aclaridores. A Múrcia la variació intermensual d’atur ha pujat un 7,4 %, a València un 8,7 %, a Madrid un 6,9%. Són, les tres, comunitats autònomes governades pel Partit Popular. A les Illes Balears ha augmentat un 1,6 %.

Si volem tenir en compte la variació interanual d’atur, a les Illes Balears ha augmentat un 47,4 (sens dubtes una xifra preocupant), però a Múrcia un 72,6, a València un 66,7 i a Madrid un 49,6.

En definitiva, caldrà deixar-se de demagògies, caldria que el Partit Popular es sumés a l’esforç de redreçar la nostra economia en lloc d’utilitzar el problema de l’atur com un instrument partidista.

• Actualitat
• 2 comentaris

El 26 de desembre de 2007 s’aprovà la Llei de mesures a favor dels qui patiren persecució i violència durant la guerra civil i la dictadura, coneguda habitualment com “llei de la memòria històrica”.

L’exposició de motius d’aquesta llei diu textualment:

 “… queden encara iniciatives per adoptar  per a donar per complerta i definitiva resposta a les demandes d’aquests ciutadans, plantejades tan en l’àmbit parlamentari com per distintes associacions cíviques. Es tracta de peticions legítimes i justes, que la nostra democràcia, apel•lant de nou al seu esperit fundacional de concòrdia, i en el marc de la Constitució, no pot deixar d’atendre.” I afegeix: “És l’hora, així, que la democràcia espanyola i les generacions vives que avui en gaudeixen, honorin  i recuperin per sempre a tots els que directament varen patir les injustícies i greuges produïts, per uns o altres motius polítics o ideològics o de creences religioses, en aquells dolorosos períodes de la nostra història. Sense dubtes, als qui van morir. Amb ells, i a les seves famílies.”

Malgrat aquesta excel•lent declaració d’intencions, que compartesc plenament, hem pogut observar que les incidències processals en l’autorització d’exhumacions de determinades fosses comunes han deixat ben palès que ni la llei ni el decret que la desenvolupa han aportat els instruments legals necessaris i suficientment eficaços per fer realitat el legítim desig de moltes persones de trobar les restes dels seus familiars per donar-los digna sepultura.

De fet, si analitzem la llei, podem adonar-nos que pel que fa a la localització i identificació de les víctimes –incloses les exhumacions- el paper de l’administració es limita a oferir col•laboració als particulars.

Crec que això és totalment insuficient. La complexitat de la localització de les fosses, la identificació de les restes i la seva possible exhumació, fa impossible que siguin assumides pels familiars. És necessari que l’Estat assumeixi aquesta responsabilitat.

Aquest és el motiu perquè el grup parlamentari del qual form part –Bloc i PSM-Verds- ha presentat una iniciativa, per ser debatuda al plenari del Parlament de les Illes Balears, que insta el Govern de l’Estat a aprovar un Pla de Localització i Identificació de les persones desaparegudes violentament durant la guerra civil o en la repressió política posterior, així coma a modificar la legislació a tal efecte si es fa necessari.

És una qüestió de dignitat, de reparació històrica, de justícia. Esperem que la iniciativa arribi a bon port, que  el Govern de l’Estat l’assumeixi i que les ferides encara obertes es puguin tancar tot honorant els qui deixaren la seva vida tot lluitant contra el franquisme.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Aquests darrer dies la secció d’internacional de la premsa d’arreu del món ha informat repetidament sobre Eluana Englaro.
Després de romandre 17 anys en estat vegetatiu, i gràcies a una decisió judicial, el passat 9 de febrer Eluana deixava de respirar.

Eluana, abans...

La lluita heroica d la famíla Englaro, especialment la del pare d’Eluana, per aconseguir que la seva filla gaudís d’una mort digna, havia arribat al seu final.
Però en el camí el món ha hagut d’observar hipòcrites maniobres de la dreta italiana –encapçalada pel sinistre Berlusconi i aliada amb el Vaticà- així com sentir obscenes declaracions d’importants capitosts eclesiàstics.

Hem vist llavors com Berlusconi, cap del govern italià, intentava portar a terme un veritable cop d’estat jurídic, vulnerant les normes constitucionals, a fi d’imposar –contra el parer de la justícia i del mateix president de la república, Giorgio Napolitano- les directrius de l’Església Catòlica, que, sense el més mínim respecte per la llibertat i la dignitat humana, ha portat una campanya ferotge contra la decisió judicial que permetia el descans definitiu d’Eluana.

Mentre el pare d’Eluana recordava les paraules d’Eluana abans de l’accident que la deixà en coma vegetatiu (“Sempre deia que la mort formava part de la vida”) i la seva millor amiga, amb una gran serenor, es limitava a desitjar que Eluana “estigui en un lloc millor”, les veus de la cúria vaticana vessaven odi i rancúnia. “És un homicidi”, declarava el Cardenal Saraiva Martins, prefecte de la Congregació de la Causa dels Sants.

Seria massa demanar, tal volta, que l’Església Catòlica tingués un mínim respecte a les llibertats individuals, a les decisions personals, als sentiments de les famílies, a les conviccions alienes al seu absolutisme doctrinal?.
Seria massa esperar que l’Església Catòlica deixés d’interferir en el normal funcionament del sistema democràtic?.
Seria massa desitjar que l’Església Catòlica no intentés imposar el seu credo a tota la societat?.

Eluana ara descansa. La seva família ha demostrat una enorme integritat. L’Església Catòlica ha tornat a demostrar que la llibertat, la dignitat humana, la democràcia, no són paraules del seu vocabulari.

• Actualitat
• Sense comentaris