Divendres tot el dia. Dissabte matí. Gairebé dos dies, força intensos, a Barcelona, a l’Assemblea del partit d’àmbit europeu  Aliança Lliure Europea  (ALE).
He de confessar que els debats, a estones, han resultat una mica espessos  i  que la necessitat de concentrar en pocs dies una gran multiplicitat de temàtiques suposa mantenir un permanent esforç d’atenció agreujat per la imprescindible traducció simultània.
Però deixant apart les anècdotes, és ben cert que es tractaren propostes molt interessants, que vaig poder conèixer de primera mà realitats nacionals d’arreu d’Europa, mantenir contactes amb molts responsables polítics que defensen els drets de les nacions sense estat…

Per això crec adient reflectir a aquest bloc el llarg llistat de forces polítiques presents a la trobada perquè us n’adoneu de la complexitat de que gaudiren els debats que celebrarem:
Alands Framtid  (Illes Aland), Bayernpartei  (Bavària), Bloque Nacionalista Galego, Chunta Aragonesista, Enotna Lista (Carintia), ERC, Eusko Alkartasuna, Fryske Nasjonale Partij (Frísia), Liberta Emiliana-Nazione Emilia, Liga Reppublica Veneto, Savoie Europe Liberté, Lithuanian Polish People’s Party, Meybon Kernow (Cornualla,  Moravana (Moràvia), Omo Ilinden Party (minoria turca de Bulgària), Partei der Deutschsprachingen Belgier, Partido Andalucista, Partido Occitan, PSM-Entesa Nacionalista, Partido Sardo d’Azione, Partido di a Nazione Corsa, Playd Cymru (Gal•les), Vinozhito (minoria macedònia a Grècia), Scotish National Party, Silesian Autonomy Movement, Slovenska Skupnost, Social-Liberal Partij-Spirit (Flandes), Union Democratique Bretonne, Union du Peuple Alsacien, Unitat Catalana (Catalunya Nord), Die Friesen (frisons de Baixa-Saxonia), Strana Regionov Slovenska, Sud Tiroler Freihet.

A més d’una altra llarga llista de formacions polítiques que de moment només tenen l’estatut d’observadors.

Certament és complex arribar a acords entre partits que responen a realitats tan diverses, així i tot les conclusions i el manifest final recullen amb claredat el compromís de lluitar pels drets de les nacions sense estat i alhora per polítiques progressistes dins la Unió Europea.
Seria interminable comentat aquí tot l’esquema programàtic, però pot ser no està de més enumerar els deu punts que consider més rellevants:
1. Un codi de conducta vinculant sobre l’exportació d’armes i un tractat internacional d’armes.
2. Més recursos econòmics per a la protecció de les costes, les zones de muntanya i altres àrees fràgils des d’un punt de vista mediambiental.
3. Reforma radical i democratització de les institucions de la Unió Europea.
4. Legislació europea sobre les llengües minoritàries que inclogui el sector privat.
5. Legislació europea pe fomentar l’aprovisionament mundial d’aliments.
6. Substitució d’Euratom per Euronew.
7. Multiplicació per deu dels intercanvis universitaris europeus.
8. Més inversions en innovació, investigació i desenvolupament.
9. Decisió conjunta amb comunitats i regions en matèria de distribució de fons estructurals.
10. Abolició de la doble seu del Parlament Europeu.
Podria seguir, però de ben segur us en podeu fer una idea. Una sèrie de partits d’arreu d’Europa, representants de nacions sense estat, es posen d’acord no sols per defensar els seus drets

• Actualitat
• Sense comentaris

Aquests dies els mitjans de comunicació en van plens del tema de Kosovo. No entraré ara a debatre si és encertada o no la retirada de les tropes que hi té allà destacades l’Estat Espanyol. Només comentar que la forma en que s’ha anunciat demostra, com a mínim, una certa descoordinació dins el Govern Zapatero,

Però per a mi la qüestió fonamental no és aquesta. Allò que consider més greu és la negació del govern central a acceptar la independència d’aquest nou estat europeu. Cal tenir present que més d’una cinquantena d’estats ja l’han reconeguda, entre ells molts dels de la Unió Europea i els EUA.

Després de dècades d’opressió sota diverses formes entre les que no hem d’oblidar el règim comunista de Tito i la república genocida de Milosevic, a la fi Kosovo assoleix la independència. Enlloc de solidaritzar-se i donar suport a les ànsies de llibertat del poble kosovar , el Govern Zapatero els hi ha negat el pa i la sal. La retirada de les tropes és, per a mi, la darrere negació. Deixem una cosa clara, el poble kosovar es va pronunciar democràticament per la independència.

La llibertat i el dret d’autodeterminació dels pobles ha de ser respectat, als Balcans i a la Península Ibèrica. Precisament això és el motiu de la vergonyosa actitud del govern Zapatero. Neguen a Kosovo allò que neguen als pobles que estem immergits dins aquesta maquinària que cruix per tots els costats i que anomenem Estat Espanyol.

• Actualitat
• Sense comentaris

Ahir va fer una setmana que Pere Sampol, el primer senador nacionalista de les Illes Balears, oferí una xerrada a Alaior. Organitzada per l’agrupació local del PSM-Entesa Nacionalista comptà amb molta afluència de públic. El tema a tractar era el finançament de les comunitats autònomes. Pel seu interès m’he permès incloure al bloc un extracte de les seves paraules. Crec que són força il•lustratives, tot sabent a més que Pere Sampol va aconseguir allò que mai havien ni tan sols intentat els diputats i senadors –socialistes i populars- que durant dècades han representat les Illes Balears: que el Govern Central reconegués que les Illes Balears estan absolutament maltractades econòmica i fiscalment. Va exposar Pere Sampol:

Les Illes Balears es troba a la cua de les Comunitats Autònomes en finançament autonòmic, en ajudes de Fons Europeus, en inversions de l’Estat i està fora del Fons de Compensació Interterritorial, un fet que genera un dèficit de 606 euros per habitant i any.

Balears, a més, aporta quasi el 15 per cent de tot el Producte Interior Brut (PIB) estatal –seguit de Catalunya que hi aporta el 9 per cent–, una situació insòlita arreu del mon, on territoris rics com la regió Lombarda a Itàlia o Nova York només aporten el 8 i el 2,1 per cent, respectivament. Es tracta d’un situació denunciable i injusta, un veritable espoli fiscal el fet que les Illes registrin un dèficit fiscal de 3.000 milions d’euros anuals, és a dir, la diferència entre els impostos recaptats i el que l’Estat reinverteix en la nostra comunitat.
Cal recordar que comunitats com Extremadura reben un 60 per cent més de recursos que les Illes Balears de manera que s’aplica una solidaritat mal entesa:

“Les comunitats més riques han de pagar més a través dels seus impostos, però els ciutadans han de rebre per igual al conjunt de l’Estat. En cas contrari, són les capes més necessitades de la població les que més pateixin el dèficit de serveis públics. El que passa avui és que els pobres de les regions riques acaben per finançar els rics de les regions pobres.”

El problema d’aquest dèficit de finançament que pateixen les Illes té difícil resolució en tant que és un problema de servilisme polític, el resultat d’uns representants al parlament espanyol que han callat durant molts anys i no han reclamat per Balears el que li correspon.

Des del PSM-EN mitjançant la campanya “No ens espremeu més. Ens toca un finançament just”, es reivindica que amb el nou model de finançament autonòmic s’equipari la despesa pública per càpita a la mitjana; corregir el dèficit acumulat al llarg de 30 anys per un finançament injust i una despesa estatal molt inferior a la mitjana; compensar el sobrecost de la insularitat i, sobretot, de la pluriinsularitat; valorar l’esforç fiscal que han fet les Illes; i disminuir l’impacte d’una balança fiscal tan negativa sobre la renda familiar.
 
No hem d’oblidar, sobre aquest darrer aspecte que de 1995 a 2003, Balears va passar del sisè al desè lloc de les Comunitats Autònomes més riques pel que fa a la renda familiar disponible, una situació que s’agreuja cada dia.

• Actualitat
• Sense comentaris