Finalment el passat divendres, dia 27 de març, el Consell de Govern va aprovar el ja conegut com a “decret del català en la sanitat pública”. Un decret moderat- fins i tot massa- que només té com a objectiu l’acompliment efectiu de la legislació, la garantia dels drets lingüístics de la ciutadania i fer una passa més en la normalització de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears.
S’ha fer molta demagògia sobre aquesta temàtica, s’han proferit veritables barbaritats i sobre tot s’ha intentat confondre la població mitjançant una considerable dosi de mentides malintencionades.
Anem per parts. El nostre Estatut d’Autonomia estableix clarament, al seu article 4, que “…ningú podrà ser discriminat per causa de l’idioma”. Així mateix la Llei de Normalització Lingüística, aprovada per unanimitat, el 1986, amb un govern del Partit Popular, és taxativa, al seu article 8.1, quan assenyala:” Els ciutadans tenen dret d’usar la llengua catalana, oralment o per escrit, en les seves relacions amb l’Administració pública a l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma”.
Així, idò, plantegem la primera qüestió: S’han d’acomplir les lleis?. Hi ha qualque àmbit de la funció pública exempt d’aquest acompliment?.
Estic segur que qualsevol persona, amb un mínim de racionalitat dins el seu cervell, tindrà clara la resposta: les lleis són d’obligat acompliment per a tota la ciutadania sense excepcions.
D’això parlam. Fa uns dies uns quants professionals del món sanitari es concentraren, precisament tot reclamant l’incompliment d’aquesta legislació. Perquè, repetesc, tots els ciutadans de les Illes Balears tenim dret a que els funcionaris públics, tots, ens atenguin en la llengua oficial de la comunitat autònoma que haguem decidit escollir. Tenim el dret, per tant, a que qualsevol professional de la medecina pública com a mínim ens entengui si decidim, en exercici del nostre dret, expressar-nos en llengua catalana.
Garantir aquest dret és, llavors, el principal objectiu de l’esmentat decret de català a la sanitat pública. Res més que això però tampoc res manco que això.
Per fer-ho factible simplement es regulen els nivells de coneixement de la llengua catalana que són exigibles al personal sanitari. Res de nou, és el que mateix que s’ha demanat –amb absoluta normalitat- des de fa anys a altres sectors de la funció pública fins i tot amb una nivell més alt d’exigència.
Plantegem llavors una altra qüestió?. Ha de gaudir el personal sanitari d’una bul•la especial?. Sens dubtes que no. Però el clar i evident corporativisme d’aquest sector –agreujat per les excessives concessions que se’ls hi ha fet- ha posat en marxa una barroera campanya,secundada és clar per la dreta reaccionària, per la qual la garantia dels drets lingüístics dels ciutadans és presentada com una espècie d’imposició gairebé generadora d’un imminent apocalipsi.
Res més lluny de la realitat, les exigències del coneixement de la llengua catalana són tan prudents que només des de la més absoluta manipulació política poden rebre els qualificatius que se les hi ha donat. Perquè, què se’ls hi demana?. Idò, molt manco que a la resta de funcionaris. Sols uns coneixements elementals amb terminis amples i prorrogables per acreditar-los i, a sobre, amb possibles exempcions.
Qualque persona es pot creure que un professional de la salut, que de ben segur gaudeix d’un nivell cultural alt, pot tenir dificultats per acreditar, en uns anys, un nivell elemental de coneixement de la llengua catalana?.
Qualcú es pot creure, des de la lògica, que això suposa una imposició?
Qualcú pot pensar que el coneixement del català per part del professionals sanitaris pot perjudicar el nostre sistema de salut?
El problema és, malauradament, un altre. El problema és que una dreta, expulsada per la ciutadania de les principals institucions, desnortada, dividida sense el ciment del poder, ha encetat una campanya contra la llengua catalana. Està intentant provocar un conflicte lingüístic per purs i durs interessos partidistes tot intentant així cohesionar-se i enfervorir les seves bases. El problema és una dreta sense sentit de país, capaç de tot per aconseguir retornar al poder. Els professionals mèdics que es concentren en contra de l’ús normalitzat de la llengua són, en realitat, simples corifeus, companys de viatge embarcats en el vaixell de corporativisme.
Però, per sort, no representen a tot el sector sanitari, n’hi ha molts que no volen entrar en aquest joc brut. Escrivien l’altre dia, a un periòdic, un grup de metges:
“ Al final haurem de reconèixer que es tracta de dos drets oposats: el del pacient que té dret a elegir la llengua en que vol ser atès i el del sanitari que vol imposar la única llengua que coneix, perquè en contra de les recomanacions hipocràtiques i del sentit comú no ha volgut aprendre la que ell considera inferior.”
“…perquè, en aquest país nostre, els drets lingüístics del malalt i la seva llibertat d’elecció quedin garantits per la sanitat pública només hi ha una solució. Una sola solució: que tots els sanitaris públics siguin bilingües. Els altres són vuits i nous i cartes que no lliguen”
En definitiva, aquest escrit d’un grup de metges deixa les coses ben clares i només em cal acabar el comentari tal com el començava: acompliment de la legislació, garantia dels drets lingüístics i normalització de la nostra llengua.
- Actualitat
- 2 comentaris
Hola Eduard:
“Veles e vents han mos desigs complir”
.
Bon article.
Ja ho he dit al bloc de na Maite; cal més exposar arguments per rebatre les reaccions de sectors anti-país (sempre hi ha al darrera els mateixos distorsionadors de la realitat. Alguns fins i tot, només esperen que ‘l’esquerra nacional’ mogui els peus per a tirar-s’hi al coll), que mostrar-nos excloents sense arguments. Tenim les lleis i la jurisprudència d’altres llocs, com Catalunya, per fer camí sense la crispació que volen moure els de sempre.
Tu, Eduard, sabràs millor que ningú que la Constitució obliga al dret i al deure de conèixer el castellà; no així a l’Estatut de les Illes Balears que, sobre el català, només s’obliga al dret de conèixer la llengua pròpia però no el deure. I aquesta pot ser un inconvenient, cert. Però hi ha legislació suficient com per fer camí en molts ámbits.
També m’agradaria recordar que cap llei a l’Estat espanyol obliga a parlar en castellà, només a conèixer-lo, i aquesta és una bona eina. Pens.
.
Salut i llengua.
Salut i llengua, Menorquit!
.
“…faent camins dubtosos per la mar”.
.
Estic completament d’acord en que cal exposar arguments per rebatre el discurs demagògic, i absolutament basat en la mentida persistent, que fa la dreta del nostre país. Cal fer-ho, a més, amb contundència i sense manies. Ens hi jugam molt.
.
Certament conec molt bé la discriminació jurídica que patim els catalano-parlants. Vaig votar en contra del nou Estatut precisament perquè no equiparava els drets lingüístics dels catalanoparlants amb els de parla castellana. No es va acceptar que es recollís el deure de conèixer la llengua catalana com idioma oficial que és del nostre país.
.
Així i tot tenim eines legals abastament per avançar en la normalització de la nostra llengua. Al manco, els funcionaris públics sí tenen el deure legal de coneixer-la per mor que tots tenim el drets a ser atesos en català si així ho desitgem.
.
Però, pens que, tot i ésser importants, les eines legals no basten ni són el més important: la consciència cívica al respecte i sobre tot la ferma decisió dels qui estimem la nostra terra que no acceptarem “ni una passa enrere” és la millor fórmula per barrar el pas a les pretensions retrògrades de la dreta. A vegades estem massa instal·lats en una mena de cofoïsme sense raons objectives per existir. Mentre la llengua no estigui absolutament normalitzada l’activisme social serà necessari.
.
Si més no, hi ha motius per a l’esperança, dijous s’aprovà el Pla de Normalització Lingüística. Som membre del Consell Social de la Llengua Catalana i vaig poder assistir a la derrota absoluta de l’esmena a la totalitat del PP. Va tenir únicament un vot, el seu. En faré un comentari al bloc un dia d’aquests. Per cert, en Joan López Casasnovas va rebatre l’esmena amb un discurs antològic.
.
En això estem. Àllà mateix que fa uns anys. Allà mateix on estarem d’aquí uns anys. En la defensa de la nostra llengua. Caldra temps, molt de temps…però estem avançant. Només ens cal una convicció per seguir avançant, una condició ben simple: no rendir-se.
.
“En lo perill no em caureu de l’esment…”
.
Salut i llengua, sempre.