Pot ser molts dels que visiten aquest bloc ja coneixeran que la Federació PSM-Entesa Nacionalista ha quedat exclosa de la coalició per a les eleccions europees anomenada “Europa dels Pobles-Els Verds”. Podria fer aquí una valoració política de les circumstàncies que han portat a aquest desenllaç, tal volta ho faci en comentaris posteriors. Avui em limitaré a reproduir una enumeració dels fets succeïts per mor que es conegui clarament quin ha estat el posicionament del PSM. Els fets parlen per sí mateixos. Em perdonareu l’extensió de l’escrit, però he optat per detallar el procés per mor d’assegurar-ne la claredat.

SEQÜÈNCIA DELS FETS

Des d’un  primer moment la Federació PSM-Entesa  Nacionalista va apostar, de cara a les properes eleccions europees, per configurar una gran coalició de partits nacionalistes de les diverses nacions immergides dins l’Estat  Espanyol, en torn del partit d’àmbit europeu Aliança Lliure Europea, de la qual forma part el PSM-Entesa Nacionalista conjuntament amb ERC, BNG, EA….
En aquest sentit el PSM-Entesa Nacionalista llençà una crida pública el passat 21 de gener, alhora que adreçava escrits als diversos partits present a l’ALE en aquest mateixa línia.

Val a dir que la proposta va ser rebuda amb interès per totes aquestes forces polítiques, i entre d’altres contactes, Biel Barceló, Eduard Riudavets, Magí Moranta i Lucy Collier es reuniren, en nom de la Federació, a Barcelona el 13 de febrer, amb membres d’ERC (Joan Puigcercós, Joan Ridao, Joan Lladó…).

En aquesta reunió s’arribaren a uns acords ben explícits:
a) La voluntat d’ambdues parts de concórrer conjuntament a les eleccions europees.
b) La voluntat d’ambdues parts de concórrer conjuntament a les pròximes eleccions autonòmiques per la qual cosa s’havien d’establir fórmules de mútua col•laboració. Així es creà una comissió d’enllaç formada per Magí Moranta pel PSM i Marta Rovira, responsables de política internacional d’ERC.

Sense que els esmentats acords tinguessin temps de desenvolupar-se, i  després de dues reunions amb els caps d’ERC-Illes on la tònica general foren les evasives, es celebrà l’Assemblea d’ERC-Illes que decidí signar un acord amb Entesa per Mallorca per a les eleccions europees excloent explícitament al PSM-Entesa Nacionalista.

Malgrat aquest primer trencament dels acords per part d’ERC, la Federació PSM-Entesa Nacionalista va seguir treballant amb la seva idea inicial de conformar una candidatura de partits nacionalistes. A l’Assemblea de l’ALE del 27i 28 de març, a Barcelona, es feren contactes en aquest sentit.
Posteriorment la Federació va rebre  el suport, en roda de premsa celebrada a Palma el 3 d’abril, del partit basc Aralar, i també d’altres formacions com Bloque Nacionalista Galego i Chunta Aragonesista.

De resultes del posicionament d’aquests partits es va celebrar una segona reunió amb ERC, a Barcelona, el passat 6 d’abril. Per la Federació hi assistiren Biel Barceló, Eduard Riudavets i Magí Moranta, per ERC Joan Puigcercós, Joan Ridao i Joan Lladó. A aquesta reunió s’arribà a un segon acord més explícit amb el següent redactat consensuat entre les dues parts que, en la seva part substancial assenyalava:
1. “La Federació PSM-Entesa Nacionalista  i Esquerra Republicana han treballat al llarg de la seva historia per confluir en projectes polítics comuns que s’han traduït en diversos acords electorals (Progressistes, BLOC per Mallorca, Eivissa pel Canvi, Unitat per les Illes).
2. Així la Federació PSM-Entesa Nacionalista acorda concórrer a les eleccions europees conjuntament amb ERC, i la resta de formacions polítiques que s’han sumat a la coalició, i manifesta la seva voluntat inequívoca de conformar una candidatura conjunta amb ERC per a les eleccions autonòmiques, candidatura oberta a altres forces polítiques del mateix àmbit ideològic. Del present acord se’n donarà trasllat a Entesa per Mallorca, Els Verds…
3. Conscients de la necessitat de seguir bastint un espai nacionalista consolidat a les Illes Balears, la Federació PSM-Entesa Nacionalista acorda establir fórmules estables de col•laboració amb ERC.”

Es va deixar per una reunió posterior el parlar d’altres temes: nom de la candidatura, lloc a ocupar a la llista electoral, finançament, etc.

Malgrat aquest acord explícit, des del primer moment ERC-Illes va intentar introduir modificacions. Així i tot  es celebrà el passat dia 14 d’aquest mateix mes una reunió a Madrid de totes les forces polítiques susceptibles de formar part de la coalició. En aquesta reunió ERC i Entesa per Mallorca condicionaren la participació del PSM a que el seu representant anés en un lloc posterior de la llista electoral al de l’Entesa per Mallorca. Tant BNG,  CHA, Aralar, EA com la Confederació del Verds, que també s’ha incorporat a la candidatura, donaren suport a la posició del PSM en el sentit de que al ser la força nacionalista més votada a les Illes Balears de cap manera havia d’anar en un lloc inferior al que ocupés Entesa per Mallorca. No s’arribà a cap acord.

Durant la setmana després de Pasqua en mantingueren diverses converses telefòniques i a Palma es celebrà una reunió, dijous dia 16, entre Biel Barceló i els secretaris generals d’ERC-Illes i Entesa per Mallorca. Tampoc s’arribà a cap acord.

El mateix dia al capvespre ERC i Entesa feren arribar un nou document d’exigències al PSM, tot sabent que aquest mateix dia el PSM-Mallorca celebrava el Consell Polític per ratificar el compromís acordat a Barcelona. A aquest document es trencava unilateralment l’acord consensuat i s’exigia perquè el PSM formés part de la coalició els següents compromisos:

a) Un compromís signat de concórrer conjuntament a les eleccions autonòmiques.
b) Un compromís signat que a les llistes electorals de les eleccions autonòmiques hi hagués un 50% de militants del PSM i un 50% de militants d’ERC i Entesa.
c) En el cas de que s’incorporés a la coalició alguna altra força política hauria de fer-se per consens de les dues parts i cedint-los llocs equitativament.

Així mateix es mantenia l’exigència de que el primer candidat de les Illes Balears a la llista europea fos d’Entesa per Mallorca.

El Consell Polític del PSM-Mallorca rebutjà per unanimitat aquestes condicions que suposaven un trencament dels acords anteriors i un clar xantatge.

El dia següent, divendres dia 17, Joan Puigcercós, de visita a Mallorca, confirmà telefònicament a Biel Barceló les condicions imposades per ERC-Illes, desdint-se així també dels acords entre les dues parts a que s’havia compromès a la reunió de Barcelona.

El dilluns dia 20 el Consell de Direcció Política del PSM-Menorca va decidir per unanimitat rebutjar el xantatge d’ERC-Entesa.

Dimarts dia 21, després d’una trucada de Joan Puigcercós a Biel Barceló, en la qual assegurà que estaven disposats a modificar les seves condicions, es celebrà una reunió entre PSM i ERC-Entesa. Si més no, però les paraules de Puigcercós es demostraren incertes per mor que ERC-Entes mantingueren el seu posicionament sens cap variació impossibilitant així qualsevol acord.

Dimecres 22, representant de la Federació PSM-Entesa Nacionalista es traslladaren a Madrid, a petició del BNG, a fi d’intentar “in extemis” arribar un acord tot superant les exigències de ERC-Entesa. Gràcies al suport de la resta de formacions polítiques (BNG, Aralar, etc,) s’acordà esgotar el temps fins al darrer moment a fi que ERC reconsiderés la seva posició. Aquest mateix dia el Consell Polític del PSM-Mallorca rebutjava les exigències d’ERC-Entesa però facultava al Secretariat per seguir negociant.

Dies 23 i 24 d’abril. Fins el darrer moment des del PSM s’intentà arribar a un acord. Dijous 23 es celebra a Palma roda de premsa, Biel Barceló i Eduard Riudavets, on es demana a ERC-Entesa que respectin els acords presos a Barcelona i s’anuncia que, malgrat se’ns exclogui de la coalició el PSM li donarà suport.

Fins el darrer moment, darrere hora de divendres, segueixen les converses. ERC es manté intransigent. El PSM queda exclòs de la coalició que des d’un primer moment preconitzà.

La intransigència, la mala voluntat, l’engany persistent d’ERC ha fet inviable que a les Illes es conformés una gran coalició nacionalista. De retruc ERC ha boicotejat, amb la seva actuació prepotent, qualsevol possibilitat que aquesta coalició es doni a les eleccions autonòmiques.
Per a més informació podeu visitar PSM-Entesa Nacionalista Menorca i PSM-Entesa Nacionalista Mallorca.

• Actualitat
• 11 comentaris

He parlat un parell –menorquí- de vegades a aquest bloc sobre l’Himne de les Nacions Unides. Ara vull compartir amb tots voltros una informació que m’ha arribat i que consider molt interessant i il·lustrativa.

El senador nacionalista, Pere Sampol, va realitzar una pregunta , al Govern de l’Estat, sobre aquesta temàtica: la recuperació de l’Himne de les Nacions Unides de Casals-Auden.

La resposta del govern central va ser, com era d’esperar, més que evassiva: “..la elección de una composición que represente a la Organización de las Naciones Unidas, es una cuestión que debe ser tratada con màxima prudència, evitando todo agravio comparativo entre las propuestas de los distintos Estados. Abierto el debate, Españá, en el momento oportuno, apoyaría la elección de una composición de Pau Casals que guardara relación con Naciones Unidas”.

És a dir, no res. Per si això no bastava allò que ha indignat- i amb raó- a Bartomeu Mestre (Balutxo), qui va encetar la reivindicació, és que a la mateixa resposta es qualifiqui a Pau Casals de “compositor espanyol”. Diu Mestre en un e-mail que m’ha arribat:

“Allò que consider un vertader insult a la memòria de Pau Casals és que el designin com a “compositor español” quan ell, a plena consciència, es va excloure voluntàriament de tal “espanyolitat”, precisament el dia de l’estrena de l’himne davant de les Nacions Unides. No es podia ser més clar ni més solemne per reivindicar-se com a català! Si és pogués posar al Senat espanyol (i allà on sigui!) el fragment que segueix, extret de youtube, delataria el vertader motiu de l’exclusió”.

D’aquest video del que parla, us n’adjunt la URL. És impressionant i revelador.

http://www.youtube.com/watch?v=gcbc-EA6O5s

En definitiva una vegada més l’imperialisme espanyol, que des de fa segles ens colonitza,
intenta tergiversar la realitat, apropiar-se dels nostres homes i negar-nos la història. Per cert, si voleu conèixer millor el tema, saber-ne com s’ha gestat la reivindicació i obtenir més informació, podeu accedir a allò que ens explica el mateix Bartomeu Mestre a http://www.e-criteri.cat/p_extra.htm, tal i com ens recomanava Neus a un comentari a una de les meves anteriors entrades, i també podeu llegir l’excel·lent, i més profund, article que hi dedicà Talaiòtic al seu bloc.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Vet aquí la segona part de l’article on Damià Pons deixa ben paleses, clar i català, les mentides de Rosa Estaràs.

Opinió | Damià Pons
Les mentides de na Rosa Estaràs (II)

Des de la Conselleria d’Educació i Cultura, entre els anys 1999 i 2003, la primera cosa que vàrem fer va ser presentar de manera positiva la qüestió de la llengua. A partir del principi que les llengües dins el territori que els és propi en cap cas no s’imposen, tan sols s’ofereixen, així succeeix en les societats democràtiques d’arreu del món, plantejàrem l’ensenyament en català com el camí més eficient per garantir que l’alumnat en acabar l’escolarització obligatòria tengués un coneixement acceptable de les dues llengües oficials de les Balears. Aprendre el català els era presentat com un enriquiment personal, com l’adquisició d’una habilitat que els permetria desenvolupar-se amb més facilitat i més profit dins la vida social i laboral illenca, com una oportunitat per integrar-se més plenament a la terra que havien triat per construir el seu futur, com un requisit necessari per fer possible que aquestes Balears del segle XXI que inclouen tants de grups lingüístics diferents poguessin assolir un nivell suficient de cohesió social i d’unitat comunitària.

La qüestió de la llengua tan sols és problematitzada per aquells que volen mantenir el català en la marginalitat i la subordinació, que s’esforcen perquè quedi interrompuda d’una vegada per totes la seva història de més de set segles com a llengua pròpia de les Balears. Tant al nostre país com a la resta de l’Estat, totes les guerres lingüístiques dels darrers anys han tengut en el PP i en els reductes més intransigents del nacionalisme espanyol els piròmans que n’han encès la metxa. Conflictivitzar les llengües per tal d’evitar que els processos de recobrament de les no-castellanes puguin desenvolupar-se d’acord amb la lògica més elemental del pluralisme lingüístic democràtic: la legitimitat i la necessitat de la preeminència de cada llengua dins el seu territori històric. O també, i aquesta seria una de les intencions de les declaracions recents d’Estaràs, fer ús del debat lingüístic com a cortina de fum per emmascarar la fisonomia d’un partit polític que va convertir els seus darrers quatre anys de govern en una orgia de corrupció i de malgastament dels doblers públics.

A les Balears del període 1999-2003, el procés de la normalització lingüística es va desenvolupar amb eficàcia, amb tranquil·litat i amb uns nivells d’acceptació social molt generals. Amb l’excepció d’uns poquíssims professors de secundària que apel·laren al Defensor del Pueblo perquè els alliberàs del deure del reciclatge, o de l’activisme d’un minúscul grup de pares lligats a un partit polític, a hores d’ara decapitat per la justícia, que intentaren activar reaccions contra l’ensenyament en català a alguns centres de municipis de la badia de Palma, l’impuls a l’ús del català com a llengua vehicular de l’ensenyament va ser assumit de manera ben positiva. Els pares sensats, que actuaven d’acord amb els interessos formatius dels fills i no a partir d’apriorismes ideològics, varen entendre que l’ensenyament en català era la millor garantia d’aprenentatge solvent de les dues llengües oficials.

Varen entendre i acceptar que l’escola havia de compensar, fent un ús vehicular del català, el predomini que tenia el castellà en els àmbits de la família, dels mitjans de comunicació de masses, de l’oci, del treball, de les relacions interpersonals, de les indústries culturals, etc. Les avaluacions dels tècnics educatius, a més a més, certificaven que l’ensenyament en català no tan sols no anava en detriment de la qualitat de l’aprenentage del castellà, sinó que produïa un efecte global de millora del coneixement de llengües. En els casos que es varen deixar de banda els prejudicis ideològics, va ser molt fàcil que s’assumís que l’equilibri desitjable per a una situació de doble oficialitat seria poca cosa més que una fal·làcia sense una aposta per l’ús del català com a llengua de l’ensenyament.

Precisament perquè la majoria de la societat, també la que provenia de la immigració, va entendre la lògica i la naturalitat dels arguments anteriors, va ser possible que en quatre cursos, acceptant l’evidència de les coses raonables, es produís un increment progressiu de l’ensenyament en català, tant als centres públics com als privats concertats (a Infantil i a Primària, almanco de tretze punts), i que determinats col·legis molt identificats amb perfils d’alumnat de classe social mitjana-alta començassin línies de lectoescriptura en català. Que a hores d’ara continuen i fins i tot han ampliat. Igualment, també varen aconseguir una resposta molt positiva tots els programes concebuts per donar una formació lingüística bàsica als pares dels alumnes procedents de l’emigració. La relació d’indicadors favorables a l’extensió de l’ús de la nostra llengua, al llarg del quadrienni 1999-2003, encara podria allargar-se amb un bon enfilall d’exemples més.

Guerra lingüística, per tant, entre el 1999 i el 2003? No, més aviat oportunitats lingüístiques per a la totalitat de la població. En el seu benefici, en la mesura, és clar, que les persones que viuen a les Balears vulguin ser-ne ciutadans de ple dret. És a aquests ciutadans a qui na Rosa Estaràs vol manipular per aconseguir un grapat miserable de vots i per ocultar un sac ben ple de vergonyes que el seu partit du a l’esquena. Llastimós i impresentable

 

• Actualitat
• Sense comentaris