Fa  uns dies comentava, a aquest mateix bloc, la meva assistència a l’Assemblea de l’Aliança Lliure Europea, a Barcelona.
El que no vaig explicar és que el dia anterior s’havia celebrat al mateix lloc una reunió plenària de l’EFAy, European Free Alliance Youth, és a dir la branca juvenil d’aquest partit d’àmbit europeu.
Precisament he titulat aquesta entrada “Sana enveja” no per l’enveja que em pugui produir, als meus gairebé cinquanta anys, la joventut dels participants (que també!) sinó el pensar que al meu temps, a l’edat que tenen aquests joves nacionalistes que confluïren a Barcelona des de tota Europa, una trobada d’aquestes característiques era impensable.
Diu el tòpic castellà, no sé si atribuïble a qualque autor en concret, que “cualquier tiempo pasado fue mejor”. La reunió d’aquests joves desmenteix llavors aquest frase tan pessimista i, per a mi, reaccionària.
S’està bastint, arreu de la vella Europa, un important moviment juvenil que reclama el reconeixement dels drets de les nacions sense estat, que batalla per preservar les seves llengües i cultures sovint amenaçades, que reclama polítiques progressistes des de la Unió Europea. Un moviment que ens assegura el futur.

Quan al centre de la foto, que us incloc al bloc, veig la Lucy Collier, mallorquina filla de pares anglesos, membre de l’executiva del PSM-Entesa Nacionalista, coordinadora de l’EFAy, me n’adon que el passat no fou millor, al contrari pens que les lluites del passat precisament ja estan donant ara els fruits.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Diumenge matí. Acab de llegir per premsa una entrevista a na Rosa Estaràs, presidenta del Partit Popular a les Illes Balears. Avui no pensava penjar cap comentari al bloc, però no me’n puc estar.

Diu na Rosa: “Hi ha el dret que tothom es pugui expressar en la llengua que estimi oportuna [canvia al castellà] y que nadie pueda ser discriminado por razón de lengua. El deber no está regulado en el Estatuto. Vàrem ser l’únic partit que ens oposàrem que l’Estatut posàs el deber. El derecho el tenim tots, el deure de la llengua catalana no existeix a l’Estatut. Tu tens el dret d’utilitzar la llengua que vulguis, però no hi ha cap deure de fer-ho [atendre en català]. Tu et pots dirigir a l’Administració en la llengua que vulguis, però l’Estatut no reconoce el deber. Durant la negociació de l’Estatut hi va haver un debat molt intens sobre això, sobre si amb el dret anava equiparat el deber a aprender la lengua catalana. I a diferència de l’Estatut català, el nostre no recoge el deber. El deber no existe. Sólo existe el deber de saber castellano.”

És obvi que aquestes declaracions les hem d’emmarcar dins la campanya que contra la llengua catalana ha posat en marxa el Partit Popular. Una ofensiva que ja he comentat en aquest bloc i que sens dubtes seguiré criticant en dies successius, però avui em vull centrar en les paraules concretes de la presidenta del Partit Popular perquè és difícil trobar en tan poques ratlles tantes mentides, tantes tergiversacions interessades de la realitat, tantes fal•làcies malintencionades…´

Efectivament l’Estatut d’Autonomia no estableix el deure que tots els ciutadans de les Illes Balears coneguin la llengua catalana, a diferència de la Constitució que sÍ obliga a conèixer el castellà. Això va ser el principal motiu, precisament, pel que vaig votar en contra del nou text estatutari. Ara bé, per res d’això es poden inferir les conclusions a que arriba na Rosa en un exercici de cinisme polític incommensurable. Perquè l’Estatut d’Autonomia sí estableix a l’article 4 que  “…ningú podrà ser discriminat per causa de l’idioma”.

Així mateix la Llei de Normalització Lingüística a l’article 8.1 ens diu:
” Els ciutadans tenen dret d’usar la llengua catalana, oralment o per escrit, en les seves relacions amb l’Administració pública a l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma”.
Per si això no bastava el “Estatuto Básico del Empleado Público”, llei estatal, a l’article 54.11 fixa taxativament que els funcionaris públics “Garantizarán la atención al ciudadano en la lengua que lo solicite siempre que sea oficial en el territorio.”.

En la mateixa línia la llei 55/2003 –també estatal-  anomenada “Estatuto marco del personal estatutario de los servicios de salud” deixa ben clar a l’article 30.2 que “Los procedimientos de selección, sus contenidos y pruebas se adecuarán a las funciones a desarrollar en las correspondientes plazas incluyendo, en su caso, la acreditación del conocimiento de la lengua oficial de la respectiva comunidad autónoma en la forma que establezcan las normas autonómicas de aplicación”, També a l’article 72.2 qualifica de falta molt greu “toda actuación que suponga discriminación por razones ideológicas, morales, políticas, sindicales, de raza, lengua, género, religión o circunstancias económicas, personales o sociales, tanto del personal como de los usuarios, o por la condición en virtud de la cual éstos accedan a los servicios de las instituciones o centros sanitarios.”

Així mateix la Llei 3/2007 de funció pública de les Illes Balears també fixa entre els requisits per accedir a la funció pública: “Acreditar el coneixement de la llengua catalana que es determini reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents” i que “El personal funcionari a què es refereix el punt anterior que no pugui acreditar el nivell mínim exigit de coneixement de la llengua catalana queda obligat a assolir-lo i acreditar-lo, en els termes que s’estableixin reglamentàriament”.
En definitiva, queda ben clar que els ciutadans de les Illes Balears tenim el dret d’adreçar-nos als funcionaris públics en llengua catalana. Queda ben clar així mateix que per garantir aquest dret l’administració ha d’exigir l’acreditació del coneixement del català. Finalment queda ben clar també que tant el dret d’ús de la llengua catalana com l’exigència del seu coneixement als funcionaris públics està emparat tant per la legislació autonòmica com per l’estatal.
Les declaracions de Rosa Estaràs en les que intencionadament mescla els conceptes de “deure de tota la ciutadania” amb els “deures regulats per llei dels funcionaris públics” són una absoluta grolleria jurídica, no tenen cap fonament legal i demostren una total absència d’escrúpols a l’hora de construir un discurs. Són simplement paraules destinades a confondre la població, a intentar generar un conflicte lingüístic, a utilitzar la llengua com una arma de confrontació partidista.
Només li demanaria, per acabar, a la Sra. Estaràs que defensi el que cregui convenient, està naturalment en el seu dret, però que per dignitat no menteixi a la ciutadania.

• Actualitat
• 8 comentaris

Finalment el passat divendres, dia 27 de març, el Consell de Govern va aprovar el ja conegut com a “decret del català en la sanitat pública”. Un decret moderat- fins i tot massa- que només té com a objectiu l’acompliment efectiu de la legislació, la garantia dels drets lingüístics de la ciutadania i fer una passa més en la normalització de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears.
S’ha fer molta demagògia sobre aquesta temàtica, s’han proferit veritables barbaritats i sobre tot s’ha intentat confondre la població mitjançant una considerable dosi de mentides malintencionades.

Anem per parts. El nostre Estatut d’Autonomia estableix clarament, al seu article 4, que “…ningú podrà ser discriminat per causa de l’idioma”. Així mateix la Llei de Normalització Lingüística, aprovada per unanimitat, el 1986, amb un govern del Partit Popular, és taxativa, al seu article 8.1, quan assenyala:” Els ciutadans tenen dret d’usar la llengua catalana, oralment o per escrit, en les seves relacions amb l’Administració pública a l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma”.

Així, idò, plantegem la primera qüestió: S’han d’acomplir les lleis?. Hi ha qualque àmbit de la funció pública exempt d’aquest acompliment?.

Estic segur que qualsevol persona, amb un mínim de racionalitat dins el seu cervell, tindrà clara la resposta: les lleis són d’obligat acompliment per a tota la ciutadania sense excepcions.
D’això parlam. Fa uns dies uns quants professionals del món sanitari es concentraren, precisament tot reclamant l’incompliment d’aquesta legislació. Perquè, repetesc, tots els ciutadans de les Illes Balears tenim dret a que els funcionaris públics, tots, ens atenguin en la llengua oficial de la comunitat autònoma que haguem decidit escollir. Tenim el dret, per tant, a que qualsevol professional de la medecina pública com a mínim ens entengui si decidim, en exercici del nostre dret, expressar-nos en llengua catalana.

Garantir aquest dret és, llavors, el principal objectiu de l’esmentat decret de català a la sanitat pública. Res més que això però tampoc res manco que això.

Per fer-ho factible simplement es regulen els nivells de coneixement de la llengua catalana que són exigibles al personal sanitari. Res de nou, és el que mateix que s’ha demanat –amb absoluta normalitat- des de fa anys a altres sectors de la funció pública fins i tot amb una nivell més alt d’exigència.

Plantegem llavors una altra qüestió?. Ha de gaudir el personal sanitari d’una bul•la especial?. Sens dubtes que no. Però el clar i evident corporativisme d’aquest sector –agreujat per les excessives concessions que se’ls hi ha fet- ha posat en marxa una barroera campanya,secundada és clar per la dreta reaccionària, per la qual la garantia dels drets lingüístics dels ciutadans és presentada com una espècie d’imposició gairebé generadora d’un imminent apocalipsi.

Res més lluny de la realitat, les exigències del coneixement de la llengua catalana són tan prudents que només des de la més absoluta manipulació política poden rebre els qualificatius que se les hi ha donat. Perquè, què se’ls hi demana?. Idò, molt manco que a la resta de funcionaris. Sols uns coneixements elementals amb terminis amples i prorrogables per acreditar-los i, a sobre, amb possibles exempcions.

Qualque persona es pot creure que un professional de la salut, que de ben segur gaudeix d’un nivell cultural alt, pot tenir dificultats per acreditar, en uns anys, un nivell elemental de coneixement de la llengua catalana?.

Qualcú es pot creure, des de la lògica, que això suposa una imposició?

Qualcú pot pensar que el coneixement del català per part del professionals sanitaris pot perjudicar el nostre sistema de salut?

El problema és, malauradament, un altre. El problema és que una dreta, expulsada per la ciutadania de les principals institucions, desnortada, dividida sense el ciment del poder, ha encetat una campanya contra la llengua catalana. Està intentant provocar un conflicte lingüístic per purs i durs interessos partidistes tot intentant així  cohesionar-se i enfervorir les seves bases. El problema és una dreta sense sentit de país, capaç de tot per aconseguir retornar al poder. Els professionals mèdics que es concentren en contra de l’ús normalitzat de la llengua són, en realitat, simples corifeus,  companys de viatge embarcats en el vaixell de corporativisme.

Però, per sort, no representen a tot el sector sanitari, n’hi ha molts que no volen entrar en aquest joc brut. Escrivien l’altre dia, a un periòdic, un grup de metges:

“ Al final haurem de reconèixer que es tracta de dos drets oposats: el del pacient que té dret a elegir la llengua en que vol ser atès i el del sanitari que vol imposar la única llengua que coneix, perquè en contra de les recomanacions hipocràtiques i del sentit comú no ha volgut aprendre la que ell considera inferior.”
“…perquè, en aquest país nostre, els drets lingüístics del malalt i la seva llibertat d’elecció quedin garantits per la sanitat pública només hi ha una solució. Una sola solució: que tots els sanitaris públics siguin bilingües. Els altres són vuits i nous i cartes que no lliguen”

En definitiva, aquest escrit d’un grup de metges deixa les coses ben clares i només em cal acabar el comentari tal com el començava: acompliment de la legislació, garantia dels drets lingüístics i normalització de la nostra llengua.

• Actualitat
• 4 comentaris