No  hi ha setmana que, al Parlament de les Illes Balears, el Partit Popular en el marc de la campanya que ha encetat contra la llengua catalana, no reivindiqui allò que ell en diu bilingüisme.
No entraré ara en disquisicions, pròpies de la sociolingüística, sobre la diferència entre bilingüisme i disglòssia. Em vull limitar, en aquest breu comentari , a assumir el fet que les formacions polítiques, les entitats que treballen per la normalització de la llengua catalana i la societat civil en general, hauríem d’agafar-li la paraula al Partit Popular i exigir que, efectivament, es treballés per un bilingüisme real a les Illes Balears.
Perquè, deixem-ho clar, no hi ha societats bilingües, hi ha persones bilingües, i en conseqüència hauríem de reivindicar l’acompliment del mandat estatutari que al seu article 4.3 diu textualment:

Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús
normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures
necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan
les condicions que permetin arribar a la igualtat plena
de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de
les Illes Balears.”

En definitiva que les institucions haurien de fet tot el possible perquè tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears coneguessin el català, com coneixen el castellà. Això seria un bilingüisme real.
Sens dubtes, és clar que no és això el que pretén el Partit Popular, per a aquesta formació el bilingüisme és que tothom conegui el castellà i que la llengua catalana es vagi convertint en un residu, només conegut i usat per una minoria.

Llavors, no permetem que s’apropiïn de les paraules. Cal exigir quotidianament i també jurídicament la igualtat entre les llengües de la que parla l’Estatut. Això passa perquè tots els castellanoparlants siguin efectivament bilingües, és a dir que també coneguin la llengua catalana. I si el Partit Popular s’hi oposa, que ho farà, al manco que quedi desemmascarada la seva campanya per aquest bilingüisme bord que no és altra cosa que una castellanització disfressada

• Actualitat
• Sense comentaris

En poques ocasions he gosat parlar de llibres a aquest bloc. Malgrat som un lector compulsiu, i gairebé omnívor, no tinc les capacitats ni els coneixements per fer qualsevol cosa que pugui semblar una crítica literària. Així em limitaré a recomanar-vos el llibre que he llegit ara ja fa uns dies.
Estic parlant de “Les illes venturoses” de l’escocesa  Mary Stuart Boyd. Publicat per primera vegada, en anglès, el  1911, va ser reeditat l’any passat per Edicions Documenta Balear, amb la col•laboració de l’IEB, en una excel•lent traducció a la llengua catalana.
És una entretinguda i interessant narració d’un viatge de l’autora per Mallorca, Menorca i Eivissa. La seva lectura ens immergeix dins la vida quotidiana dels nostres antecessors de principis del  XX , es recreen indrets i paisatges i, en definitiva, se’ns apropa al nostre passat.

Què ens diu, per exemple d’una visita a l’Ateneu de Maó:

“Els membres de l’Ateneu eren fascinadorament cosmopolites en els seus interessos. Devora dels diaris espanyols del moment, l’acollidora sala de lectura oferia un ampli ventall de literatura contemporània…”

O sobre una excursió a un poblat talaiòtic:

“Per part meva, he de confessar que el més interessant per a mi d’aquests monuments construïts per una cultura desapareguda és el fet que, malgrat les conjectures que hom ha formulat, ningú, ni tan sols el meu savi, pot presumir de tenir la més petita idea del seu significat”.

I així ens parla de l’”Alameda”, al port de Maó, de les botigues de llepolies, de la visió d’Al Toro…i del vent, que és gairebé omnipresent durant la seva estada a l’illa.

Res més, idò, que una recomanació d’un llibre que m’ha sorprès i agradat.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Sincerament he de confessar, tot just començar aquesta entrada, que la marxa o fugida de Rosa Estaràs cap a Brussel•les en un primer moment em va desconcertar absolutament.  No ho entenia i encara ara som lluny de poder-ho entendre satisfactòriament.
Fa anys que conec a l’actual presidenta del Partit Popular, vam compartir una tasca difícil i seriosa en el procés de redacció de l’Estatut, sempre hem mantingut una relació correcta i fins i tot cordial. Més enllà de les profundes discrepàncies polítiques sempre l’he considerada una política de raça amb una gran capacitat per connectar amb el seu electorat.
A ningú li vindrà de nou que els darrers mesos he estat especialment crític amb les positures del Partit Popular, la seva deriva  cap a posicions fonamentalistes en contra de la normalització lingüística, per exemple, l’ he percebuda com un atac irresponsable contra el país, la seva cultura i la seva identitat. Ara em deman si aquesta nova i virulenta campanya contra la normalització lingüística no era un símptoma. Tal volta més que una estratègia era simplement un símptoma de la descomposició interna del Partit Popular que el portava a positures extremes a fi d’intentar compactar la seva militància.
És evident que tot això són pures elucubracions. Intents d’anàlisi d’una situació política generada al sí d’un altre partit de la qual no tinc tots els elements de coneixement necessaris. Però, si més no, també és  evident que la variació del mapa polític que suposa la “tocata i fuga” de Rosa Estaràs afecta a tot l’espectre de partits de les Illes Balears i que, per tant, és del tot legítim que se’n facin les oportunes interpretacions.
No conec les motivacions últimes de la decisió de Rosa Estaràs. Pel que he pogut esbrinar es tracta –o així ho ha manifestat- d’una  decisió personal arran de la pressió suportada durant gairebé dos anys quan Jaume Matas li deixa “el mort”  (com gràficament va descriure ella mateixa la situació del Partit Popular quan n’assumí el lideratge). Vagi per davant el meu respecte a les opcions personals que també són presents en política. D’allò que vull parlar, emperò, és de les conseqüències que aquestes tenen, o poden tenir, en l’escenari polític.
Era evident, aquests darrers mesos, que en ales de la crisi econòmica i mitjançant una oposició basada en la demagògia i en la posada en marxa de campanyes sovint barroeres però efectives contra la política del Govern de les Illes Balears, el Partit Popular havia començat a remuntar el sotrac de les múltiples i escabroses causes judicials per corrupció en que està involucrat. És ben cert que els processos estan oberts i encara no hi ha sentència judicial però la memòria política és fràgil i el feix de Cas Cola-Cao, Bitel, Turisme jove, etc,  ja no els pesava tant.
De sobte, llavors, en aquest escenari més favorable, o al manco no tan dolent, Rosa Estaràs cerca i troba l’oportunitat d’abandonar el vaixell. Què ha passat?.  Cansament?. Por a altres imputacions judicials?. Pressions internes?.  No ha sabem, no ho sé.  Del que sí estic segur és que la fuga tindrà conseqüències.
És inviable, per molt que na Rosa digui el contrari, liderar un partit per videoconferència o per  mail des de Brussel•les. El dia a dia mana i qui encapçala una opció política no pot fer-ho a fores hores. És evident que la fuga ja ha generat moviments. Tots hem escoltat el suprem anticatalanista del Partit Popular i batlle de Calvià reescrivint el guió al seu favor. Tots hem sentit les declaracions de prohoms de la dreta (Carlos Delgado, Josep Maria Rodríguez, Antoni Pastor… ) col•locant-se a la graella de sortida. Res ja serà igual.
Pot ser algú em podria demanar: no estàs content del daltabaix que això suposa pels teus adversaris naturals?. Idò, no del tot.  Perquè en política la ingenuïtat és el pitjor dels pecats, i no em conhorta un mal moment del Partit Popular si el temps ens pot portar a situacions molt pitjors.  Em fa tremolar que personatges de la dreta més reaccionària i  castellanista- infinitament més reaccionaris i castellanistes que na Rosa- puguin arribar a comandar el partit més gran de les Illes Balears. Em fa patir així mateix que la crisi popular pogués donar ales als elements socialistes més eixelebrats i que s’arribés a confondre aquesta crisi amb una oportunitat i es forcés la convocatòria d’unes eleccions avançades. Molta por em fa que aquest vaixell a la deriva, que és el Partit Popular, acabi embarrancant contra els molls de l’estabilitat institucional de les Illes Balears.
Vénen temps difícils pels qui voldríem un sistema polític serè i assenyat. Un sistema polític on l’alternança justa, lògica i desitjable no suposés un perill per la nostra llengua, per la nostra cultura, pel nostre territori… En tot cas, i amb això acab aquestes reflexions fruit de l’anàlisi de l’actualitat, la marxa de Rosa Estaràs ha obert la caixa de Pandora de les possibilitats. Esperem que, a dintre, hi resti  qualque cosa més que l’esperança.  Estarem a l’aguait.

• Actualitat
• Sense comentaris