“La meva raó política ha estat en tot moment la democràcia, mai n’he tenguda d’altra
i també he lluitat per la democràcia i també he corregut davant els grisos per la democràcia…
He estat sempre crític, i crec que ho he demostrat no solament amb les meves publicacions sinó amb manifestacions, hem estat i he estat sempre crític amb la dictadura franquista.
El nostre grup no té cap dubte que va ser un temps perdut per a Espanya, perdut per a la llibertat, en primer lloc, però també per a la pujada de la societat espanyola al tren del món avançat com a societat oberta i plural”
El 7 de novembre de 2006, el portaveu parlamentari del Partit Popular, pronunciava des de la tribuna aquestes paraules. Feia un cant a la democràcia, identificava el seu partit com a “crític amb la dictadura franquista” i enaltia els valors de la llibertat. Molts dels que el sentirem, sense dubtar de les seves conviccions personals, més aviat pensàvem que allò que ens dibuixava era més una caricatura que una descripció de la realitat. Més encara si tenim en compte que el Partit Popular ha votat sistemàticament contra qualsevol iniciativa que procurés la restitució de la justícia històrica per aquells que, defensant la legalitat republicana, patiren i moriren per la democràcia.
A hores d’ara més que mai és evident que les pregonades virtuts i afeccions democràtiques del Partit Popular no són altre cosa que una màscara per dissimular el seu profund enyor per èpoques passades on la dreta ostentava un poder omnímode en exclusiva, quan la llengua catalana era objecte de persecució, quan la imposició del castellà no era limitada, com ara, sinó general en tots els àmbits socials. Èpoques passades on la llibertat d’expressió, de manifestació, de simple opinió, era perseguida i castigada.
Per què dic això?. Perquè un partit veritablement democràtic, de sòlids principis i valors arrelats en el suprem valor de la democràcia , mai, mai del món compartiria cartell i lemes amb partits neofeixistes, mai es sumaria a manifestacions on fes pública ostentació dels símbols de la dictadura, on es menyspreés l’Estatut d’Autonomia de la nostra terra…un partit veritablement democràtic, en resum, no faria el que va fer el Partit Popular el passat 30 de maig.
Què hauran de dir ara els portaveus populars que al Parlament fan pública professió de fe en la democràcia? On són les seves veus de condemna contra l’exaltació de la dictadura?
On heu sentit les seves veus escandalitzades ?
Res, silenci, res, i li hem d’agrair. Més val veure el Partit Popular sense màscara. Hereus de la dictadura sense cap mena de disfressa. Sabíem qui són però ara ja no se n’amaguen.
Bandera franquista a la manifestació en contra de la llengua catalana.
- Actualitat
- 2 comentaris
Eduard…
Ja se que ara ets polític però açò no et dóna carta blanca per fer demagógia. Aquesta foto que treus… Saps que no és real però vend. Manifestacions a favor i en contra de la llengua catalana de la castellana (no has trobat cap del PSAN) i d’altres (mai m’hagues pensat que la llengua donaria de menjar a unes quantes persones). Que patètic no?
Eduard et conec de fa estona i si vols un consell has agafat mal camí. La demagogia sempre castiga a qui fa ús d’ella.
Salut i cultura
Talvegada et sentaria bé un llegir alguna cosa de Quevedo, escriptor que es reia de tot fins i tot d’ell mateix.
Gràcies pel consell de llegir a Quevedo.
Respecte a la fotografia no té res que veure amb la demagògia. La manifestació n’anava plena de banderes amb “la gallina”.
A més el que jo crític, al meu escrit, és la deriva del Partit Popular que fa uns anys es sumava- i participava- a les concentracions de l’OCB en favor de la normalització lingüística i ara va del bracet del “Circulo Balear”, de la neofeixista “Democracia Nacional”, etc.
Bé, don per bo que em coneixes des de fa estona, jo naturalment no sé qui ets. Respecte a que he agafat un mal camí, em sap greu però fa molts anys que el vaig agafar: el de la defensa sense treva i sense concessions de la llengua del meu poble, encara avui amenaçada.
Això no és demagògia i si és un mal camí el transitaré cap ben alt. Què hi farem, veim les coses de forma diferent, i això també és bo. Mai he pretès la uniformitat en les idees, a més d’antidemocràtic i feixista seria avorrit. Visca el debat.
Salutacions