No sóc molt donat a fer entrades literàries a aquest bloc. De fet en gairebé un any que el tinc obert, i a raó de tres o quatre escrits setmanals, només un grapat han tingut qualque cosa que veure amb la literatura. Avui, tot pensant en la situació complicada que pot arribar a viure –de fet ja viu- la nostra llengua amb la brutal campanya en contra de la normalització lingüística que està portant la dreta - desacomplexada diuen alguns, desvergonyida dic jo- intentava imaginar com podia adreçar-me a la ciutadania perquè prengués consciència del perill i de la necessitat de la mobilització. Així se’m va venir al cap un poema de Vicent Andrés Estellés que vaig llegir fa ja molts anys i que, sens dubtes, expressa el que sent molt millor del que ho podrien fer les meves pròpies paraules.
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i partiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posterioritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot aixó són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
……..
Per sort alguna cosa es mou. L’èxit de la cadena humana per la llengua, convocada per l’Obra Cultural Balear, amb uns 12.000 participants i de l’Acampallengua amb més de 15.000 joves assistents, em fa mantenir l’esperança….
- Un poc de tot
- 5 comentaris
I dó Edurad farem un poc de tot.
La llegua i la literatura han de ser independents de la política. Són fests social. Les llegües tota la vida han cescut totes soletes inependentment de qui les ha volgut eliminar. No han p`gut perquè els parlants sempre són més forta que els polítics. El català ha sobrevisqut, també el galec. El basc ha estat un esforç draconiant, com si jo ara volguès resucitar el llatí. Tàssegur que tendria molt sguidors. el llatí es considera llegua morta però jo crec que sempre estarà viva perq+ue ha parit moltes llengües europees.
¨Però ja veusningú la va considerar lleguan invasora tant sols, després de molts molts anys el llatí tal vegada és mort (jo trob que no) però ha deixat una família numerosa. LLastima que la família no es duigi bé…
salut i visca la nostra llengua mare
Mai em pens que escric tant malament amb l’ordinador. Açò de tenir corrector…
1. Estic d’acord amb tu pel que fa a la importància del llatí, però discrep de la teva frase inicial. Per a mi res està separat de la política. Entenent la política, és clar, en un sentit ampli. No em referesc a la “política de partit” sinó a allò que suposa un compromís amb la “res publica”.
Tot suposa una opció, fins i tot els poetes que han pretès allò de la “poesia pura” han fet una opció política tan clara com els que anomenem “poetes socials”.
En tot cas, la supervivència de les llengües no és un fet automàtic, ni depèn dels polítics, sinó que cal la persistència dels qui la parlen. Ara bé les decisions polítiques poden comportar un ajut o un atac a aquesta supervivència. No oblidem que Europa n’és plena de llengües en greu perill o pràcticament extintes; còrnic, manx, aldernès…
Ho pots veure al “Unesco Interactive Atlas of the World’s languages in Danger”.
http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?pg=00206
Salut.
El poeta com el despert entre els adormits! Un gran poema d’Estellés, un poema elemental que configura dins el compendi de poesies de sentiments unànimes que plasma el paper del poeta com a conciliador, en aquell temps enfront del franquisme, actualment, davant la normalització lingüística de la nostra llengua. Que tant de bo n’hi hagués més de poetes polítics!!! la cosa, vos ho assegur-ho, aniria molt millor! Mentrestant, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble, com diria Espriu. Salut!
Gràcies, Susana. En poques paraules ho has dit tot. Per seguir amb Espriu, un fragment de l’Indesinenter.
“Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble”