Fa uns dies vaig comentar els fets succeïts a l’Acampallengua d’enguany, celebrat a Sa Pobla, quan la guardia civil se’n va emportar detingut –injustificadament- el coordinador de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí.
També m’he referit a l’èxit de participació (15.000 persones) d’aquesta concentració en defensa de la llengua catalana.
Avui vull escriure, altra vegada, sobre la política hostil del Partit Popular respecte a la normalització lingüística que ja s’ha convertit en la línia estratègica central de l’actuació d’aquest partit.
L’enèsim episodi d’aquesta deriva en contra de la nostra identitat com a poble va ser protagonitzada, a un dels darrers plenaris d’aquest període de sessions, per un diputat popular menorquí . Abans d’entrar a detallar el fons de la qüestió he de manifestar la meva preocupació perquè aquest diputat, del qual em consta el seu tarannà moderat i tolerant, hagi entrat també en aquest discurs falsari i barroer que no refusa utilitzar la mentida i la demagògia com a eina per provocar confrontació.
És un símptoma més que les instruccions anticatalanistes de la direcció del Partit Popular ja impregnen tota la seva estructura.
Anem a les concrecions. A la sessió plenària del Parlament, l’esmentat diputat va intervenir en el torn de preguntes per referir-se a l’Acampallengua parlant d’algunes protestes per la detenció il·legal de Tomeu Matí. Repetiré aquí, textualment, les seves paraules:
“Els fets que es varen produir durant els moments previs a la detenció del Sr. Martí i davant del quarterde la Guàrdia Civil de Sa Pobla, ho he dit, crec que s’han de qualificar de molt greus. Són testimoni, en el meu entendre, que determinades polítiques pretesament normalitzadores de la llengua amaguen realment postures radicals, antidemocràtiques i que res no tenen a veure amb la festa cultural…”
Una passa més en l’estratègia del Partit Popular. Ara li ha tocat a l’Acampallengua. Ara intenten criminalitzar l’Acampallengua. Una més.
- Actualitat
- 4 comentaris
A primera fila, uns monolingües de cap a peus demanen el bilingüisme (un poc contradictori, per cert) i llibertat de poder elegir la llengua a l’ensenyament, amb unes banderes franquistes enrevoltades com a tovalloles, a Palma (quina casualitat!) A més, no sé com s’ho fan i acaparen alguns defensors dels dialectes que els acompanyen a l’espectacle teatral, i estic segura que ni sabíen el que demàven, juntament amb el P. Popular. Fins i tot, gent del carrer, tota convençuda m’ha dit: “sí, sí, també demanaven pel menorquí, i el mallorquí, de pancarata eivissenca, no n’hi havia veus!? I jo: ¿perdona? Ja he hagut l’estiradeta d’orella, tot dient-me: “qui és el feixista, ara?” Clar, amb l’spot aquest que han fet que sembla que el nen és maltractat per estudiar una altra llengua que no sigui l’espanyola, al més estil intermon oxfam i amb rialla trapera, em sembla que acapara més les ments de la plebe, que no pas l’estudi del català sense ressonàncies dialectals. I ara, els radicals són els que desitgen normalitzar la llengua catalana. És clar que sí, i espera que això no serà el darrer que diguin! Que n’hi ha d’ignorància pel món!
Saps, Susana, a vegades tinc el somni de qualque dia aconseguir viure a un país “normal”. Un país on tots els seus habitants estimin la llengua pròpia de la nostra terra, on els debats siguin sobre les orientacions de la política, sobre l’economia, on dretes i esquerres confrontin els seus models de societat i la llengua no sigui qüestionada, utilitzada, emprada per interessos espuris. Un país normal on s’aculleixi de tot grat a persones amb una llengua materna diferent a la pròpia del país i es donin les facilitats perquè aquests l’aprenguin amb l’orgull i la satisfacció de conèixer la llengua del país que els aculleix. On tots els partits polítics tinguin l’honra de defensar els trets d’identitat que són de tots i on els esforços s’esmercin en evitar divisions, confrontacions i no es dediquin a generar-los.
El somni d’un páis que intentem bastir però que malauradament aquesta gent a la que tu et refereixes -amb raó, claretat i contundència- fan el possible per esbucar. I certament no serà el darrer que diguin, no ho serà, però tampoc noltros defallirem. Això també és segur.
L’altra dia vaig veure la pelicula La Ola. I em va fer pensar molt. És díficil explicar el contigut. Però si que és fàcil resumir el missatge que vol donar el director. De la democràcia al feixisme hi ha un pas. Però el més interessant d’aquesta película és com el director ens demostra que la fi mai pot justificar el mitjants.
El més impactant és com un professor que vol donar un seminari sobre l’anarquia perquè ell és considera un àcrata, acava donant un seminari sobre l’autarquia amb l’anfany de criticar-la, sense voler crea un moviment feixiste i violent.
Alerta amb no respectar les idees alienes, alerta en considerar que les nostres idees i el notre grup és l’úbica sortida. Us la recomam i seria interesant obrir un debat al respecte.
A mi em va deixar molt preocupada perquè vaig veure que quan el sentiment de grup prima sobre la individualitat el risc de caure al pensament únic és gran. I a més de vegades la finalitat es justaperò no els mitjants. Preocupant molt preocupant…
No he vist la pel·lícula però crec que he copsat el missatge que, segons expliques, vol transmetre. Per la meva part respect les idees alienes, mentre es moguin dins l’àmbit de la democràcia, però a la vegada defens aferrissadament les meves. La meva contundència, apassionament si es vol, en la defensa d’allò en que crec per res em fa menyprear a ningú per pensar diferent. Tinc amics, i molts, de totes les ideologies. Alguns d’ells reben sovint els meus atacs verbal al Parlament i per res això suposa una manca de respecte al seu ideari, però sens dubtes tant uns com els altres tenim dret a defensar allò que creim. A més sincerament si no pensés que tinc raó seria un hipòcrita, defens el que pens i pens que tinc raó en defensar-ho. Gràcies per la reflexió perquè coincidesc en tu que cal reflexionar sobre la frontera entre política i ètica. Salutacions.