M’ha arribat un correu electrònic. Inclou un enllaç a una emissió de la televisió autonòmica de Madrid. És d’allò més interessant, a la vegada que indignant, la visió que n’ofereix de la normalització de la llengua catalana.
És difícil en tan poc temps dir més mentides, retòrcer tant la realitat, tergiversar tant les coses amb una clara intencionalitat política…i tot això en un mitjà de comunicació públic que hauria de ser, com a mínim, respectuós amb les altres comunitats autònomes.
Però no ens hem d’estranyar. TeleMadrid està fèrriament controlada per l’inefable Esperanza Aguirre, “ la Espe”, que s’ha convertit en la punta de llança de la dreta reaccionària i anticatalanista. En definitiva podem observar fent un click sobre aquest enllaç com ens tracta el Partit Popular.
Però no ens hem d’estranyar. TeleMadrid està fèrriament controlada per l’inefable Esperanza Aguirre, “ la Espe”, que s’ha convertit en la punta de llança de la dreta reaccionària i anticatalanista. En definitiva podem observar fent un click sobre aquest enllaç com ens tracta el Partit Popular.
Després s’estranyarà qualcú que a les nacions immergides forçadament dins l’Estat Espanyol es vagi congriant un sentiment de rebuig a tot allò que significa centralisme, a tot allò que significa Espanya…
Els qui diuen mentides són mentiders. Donya Espe, la seva televisió, és un bon exemple de la mentida organitzada pel més barroer nacionalisme espanyol…
Els qui diuen mentides són mentiders. Donya Espe, la seva televisió, és un bon exemple de la mentida organitzada pel més barroer nacionalisme espanyol…
- Actualitat
- 9 comentaris
Què s’han quedat amb fam per menjar un entrepà envers d’un “bocadillo”? Per la mateixa deducció, he d’anar a Alemanya i veient un mostrador ple de cruissants, ¿no deduiré que allò és un forn de pa, per molt que posi Bäckerei?! No m’és prou convincent dir que una cosa és un país i l’altra és una comunitat autònoma. Al turista, que per això ho és, en principi si només sap la llengua del seu origen, tant li és, sa llengua que facin servir al lloc on espera gaudir d’unes bones vacasions. Sa qüestió és atacar des de tots els fronts possibles, i avui s’han fet servir dels turistes. No podíem esperar més d’aquest canal televisiu, bé, diria que de cap, avui en dia! Salutacions!
És una ofensiva brutal, Susana, i com bé dius “en tots els fronts possibles”. Cal resistir i no afluixar ni un pam. Salutacions.
Apreciat Eduard:
No m’he mirat el video de n’Espe, m’esper qualsevol animalada i em vull estalviar una empipada. Però et vull comentar el paràgraf on has escit :”Després s’estranyarà qualcú que a les nacions immergides forçadament dins l’Estat Espanyol es vagi congriant un sentiment de rebuig a tot allò que significa centralisme, a tot allò que significa Espanya…”
No sé si consideres Balears una d’aquestes regions immergides dins l’Estat Espanyol o part d’una d’aquestes nacions. Si fos així t’hauria de dir dues coses:
1) Que em sembla un desencert associar nació i territori. Com que aquesta idea ja la vaig explicar al blog d’en Joan López et deix només l’enllaç per si t’interessa la meva reflexió:
http://joanlopez.illencs.com/5_la_ventada_dels_dies/archive/1234_contra_els_negacionismes.html
2) Però si acceptassin que Balears és part o una d’aquestes nacions- que a mi em sembla desencertat pel problema territorial ja esmentat- he de dir que és una falsetat que s’estigui congriant :” un sentiment de rebuig a tot allò que significa centralisme, a tot allò que significa Espanya…”
Saps que açò no és així, sinó exactament al contrari. La base social del PP, UPyD i ves a saber si també la del PSOE no té cap sentiment de rebuig a tot allò que significa Espanya, ni a tot allà que significa centralisme, ans el contratri. I aquests partits arrepleguen a la immensa majoria de la societat balear i les persones que tenen la sensibilitat que tu expresses són una minoria, molt minoritària.
Aterrau per favor! i afrontau la realitat com és. Deixa de dir que les coses són com tu voldries que fossin i no com realment són.
Pens que perjudicau moltíssim a la Llengua catalana quan proposau polítiques que no tenen res a veure amb un diagnòstic clar de la realitat sociolingüística ni dels desitjos reals de la societat Balear. Enfocau la política lingüística des d’un desvari.
Abandonau els discursos grandiloqüents, aferrau-vos a la realitat i fareu un gran favor a la llengua catalana.
Heu de ser valents i reorientar la política lingüística abans que sigui massa tard (de fet trob que ja ho és).
T’explicaré una història per explicar-te perquè crec que heu de canviar la política lingüística:
Tenc una tia manllevada filla de burgalesos però que ja va néixer i ha viscut tota la seva vida a Catalunya. Llicenciada en llengües clàssiques, ara deu estar a punt de jubilar-se després d’una vida dedicada a l’educació a Barcelona. Ha estat directora de col·legis i Instituts i ha tingut diversos càrrecs importants al departament d’educació de la Generalitat de Catalunya. Per un mal entès sense importància de fa vint anys he perdut quasi completament el contacte amb ella.
El seu pare burgalès fou un republicà tancat després de la guerra civil. Contaven que encara dins el franquisme, però molts anys després de sortir de la presó, un dia que anava dins el metro de Barcelona va sentir una persona que posava a parir a Catalunya i els catalans, el seu pare es va posar a defensar Catalunya i els catalans amb tan mala pata que qui parlava malament dels catalans era un comissari dels grisos de paisà i per açò Don Laurentino, que així es deia el pare de la meva tia, acabà una altra vegada pels “quartelillos” de Barcelona.
El meu segon pare ( padrastre és una paraula horrorosa que haurien de treure dels diccionaris) era un amador de la llengua catalana, però en la resta de la meva família es respirava un clar ambient anticatalanista, per més que tots fóssim catalanoparlants. El cas és que en els anys 70 i 80 la meva tia castellanoparlant , filla de burgalesos, era la única persona de la meva família que defensava amb vehemència i autoritat (per la seva preparació filològica) la llengua catalana.
En els anys 80 la meva tia votava partits catalanistes. El que em deman és que deu votar avui en dia. Idò jo trob que no deu votar, perquè malgrat que en els temps difícils son pare i ella defensaven Catalunya i el català ara no deuen entendre res quan veuen l’oposició dels partits catalanistes a la tercera hora de castellà i probablement també deuen pensar que al castellà se li ha de donar més protagonisme com a llengua vehicular.
Em costa creure que la meva tia voti ara PP , UPyD i Ciudadanos perquè estic segur que continua estimant la llengua catalana i no deu desitjar la segregació lingüística, a més li deu doldre molt com maltracten i injúrien a Catalunya. Però sé cert que també troba honestament que el castellà mereix un major paper en el model educatiu català, per tant deu estar ben disconforme amb la política língüística educativa actual. Per açò és que pens que avui en dia no deu anar a votar i d’aquí explic en gran mesura la gran abstenció catalana.
Una cosa és no estar contents amb el que fan els anomenats partits catalanistes i l’altra és combregar amb PP, Ciudadanos i UPyD. D’aquí que la gent passi d’anar a votar.
Els enemics de la nostra llengua són molts, molt forts i poderosos. Si no aconseguim que gent com la meva tia ens facin costat la llengua catalana està acabada.
Toca moure fitxa i l’immobilisme és el nostre pitjor enemic.
Benvolgut Josep.
Entenc perfectament que no hagis volgut veure el vídeo. No tinc massa temps així que intentaré ser concís en la meva resposta.
Quan parl de les “nacions immergides forçadament dins l’Estat Espanyol”, em referesc als Països Catalans, Galiza i Esukal Herria…i sí, dins els Països Catalans hi situi Mallorca, Menorca…etc. El concepte de nació sens dubtes no és un concepte unívoc i s’ha interpretat de moltes maneres. No és el moment, però, d’analitzar-ho, només dir-te que efectivament per a mi “s’està congriant un sentiment de rebuig a tot allò que significa centralisme, a tot allò que significa Espanya”. Què aquest sentiment és majoritari? És clar que no!. Ho serà mai? No ho sé. Però existeix i creix. Basta observar com partits polítics inicialment de signe bàsicament autonomista han anat avançant pel camí del sobiranisme, de l’exigència al dret a l’autodeterminació…des d’una ERC ara, que no abans, declaradament independentista a un PNB, tot passant pel mateix PSM, CiU, o BNG…aquest sentiment de pertànyer a un Estat anomenat Espanya s’ha trencat. Quin serà el futur? No en tinc ni idea ni vull augurar res, però sé que allò que desitjaria és una Menorca lliure dins uns Països Catalans sobirans en el marc d’una Europa Unida. Somnis? Pot ser, i per què no?.
Respecte a la qüestió lingüistica, ja n’hem parlat en altres comentaris. Entenc perfectament allò que em vols exposar amb la narració sobre la teva familiar burgalesa. Ho entenc. Però no puc coincidir amb la conclusió que n’extreus. Cedir mai és una política satisfactòria en qüestions de llengua. Mai.
Quan m’he trobat davant arguments similars als que tu m’exposes em limit a fer una simple pregunta: per quin motiu lògic, raonable, acadèmic o científic la meva filla ha d’apendre castellà mentre els fills dels meus amics madrilenys no ha d’apendre català?
Mentre les úniques raons que s’argumentin per justificar aquesta discrimació singuin només de caràcter legalista (”ho diu la consttitució”), instrumental (”el castellà el parlen molts milions”) o, pitjor, insultants (”es la lengua común de todos los españoles”) res em farà desistir de la meva convicció que he de defensar la nostra llengua en tot moment i en qualsevol àmbit sense cedir ni un mil·límetre. Per a mi l’immobilisme és tolerar la situació actual.
Veig Eduard que som molt més enfora del que em pensava. Desconec el tema Basc per parlar-ne , però en el cas dels suposats ‘Països Catalans’ trob que et ben enganes. Està clar que a Balears i la Comunitat Valenciana el que puja és l’espanyolisme i els Països Catalans tenen uns partidaris molt minoritaris en aquestes comunitats autònomes.
I a Catalunya pot ser que de cada vegada CiU i ERC es vagin fent de cada vegada més sobiranistes. Al respecte t’he de dir que d’ERC ni n’hauríem de parlar, perquè tu més que ningú saps que aquesta gent no entén res de res del país que suposadament defensen. Me sembla que tu els vas qualificar de ‘nous rics’ i em sembla que ho vas fer prou bé. Inspirar-se o seguir a ERC és el pitjor que mai podria fer el PSM. Per mi el PSM era molt més útil a la causa de la llengua i l’ecologia abans de l’etiqueta ‘esquerra nacionalista’ que després d’aquesta etiqueta que per mi el millor que podrieu fer és treure-la. Tot i així el que realment puja de ver a Catalunya és l’abstenció i jo crec que si l’abstenció fos clarament sobiranista votaria CiU (encara que jo t’ho podria discutir) o ERC. Si l ‘abstenció fos clarament nacionalista espanyola votaria PP, Ciudadadanos o UPyD, per tant si no voten massivament tal vegada és que no van pels camins del nacionalisme català , ni de l’espanyol; no trobes?
El tema de si la filla dels teus amics madrilenys ha de saber català o no per mi depèn de si té previst venir a viure a l’àrea catalanoparlant. Si pensa venir per aquí és clar que n’ha d’aprendre sinó ens obligarà als catalanoparlant a canviar de llengua, ens obligarà a nosaltres a rallar en castellà i açò no és el que volem.
No sé que penses fer tu amb la teva filla, però jo sí que sé que han de fer els meus fills: més que com jo han d’intentar fer com el seu avi Carlos, que era un amador de la llengua catalana quan saber-la escriure no servia per gaire cosa i que a part de guanyar-se la vida com a economista ensenyava també anglès, francès i italià al IES Joan Ramís i Ramís de Maó i a més rallava perfectament l’alemany. Si poden afegir unes quantes llengües més a les que parlava el seu avi molt millor. Ell abans de morir s’havia començat a interessar pel Tagalo, tal vegada els al·lots podrien acabar el que el seu avi només va començar. Si els al·lots arribassin a dominar la immensitat de llengües que coneixia Joan Coromines, ves a saber, tal vegada em donarien la fenomenal alegria de tenir en casa uns filòlegs amdadors de la llengua catalana de la seva talla.
Jo no sé què li passarà als fills d’un madrileny que quedi per Madrid i que no ralli català, però si els meus fills no aprenen castellà no sobreviuran a Menorca ni ara ni d’aquí a dos-cents anys, així que més val que n’aprenguin.
I així i tot el tema no és el que tu o jo vulguem fer amb els nostres fills, no som el centre del món. El que importa és que vol fer la ciutadania menorquina amb els seus fills i estic segur que tothom, inclòs tu, volen que els seus fills sapin castellà. Així que no sé gaire per on em surts.
Malament, molt malament veig les coses amb aquests enfocaments.
Sincerament, benvolgut Josep, no ens entenem. O parlem llenguatges diferents o estem en mons més diferents encara. Només, llavors, un parell mallorquí de consideracions:
1. En cap moment he fet un anàlisi de quantificació de vots a l’hora de parlar de la progressiva decantació del nacionalisme vers posicions sobiranistes. Simplement constat un fet que és producte en gran part de l’atac constant del nacionalisme espanyol. Si això reeixirà algun dia en una realitat política? Pot ser sí, pot ser no. A Europa n’hem vist algunes que semblaven més inversemblants.
2. Països Catalans. No són, és clar, una realitat política. Són una realitat cultural que alguns volem vagi més enllà. Lícit i possible. Difícil?. Molt. Però enlloc està escrit que aconseguir unes aspiracions hagi de ser fàcil.
3. Seguidisme d’ERC?. De cap de les maneres i en cap lloc. Coincidir en algun objectiu per a res vol dir coincidència en altres. Per exemple discrep absolutament en la visió sucursalista que té ERC de les Illes Balears respecte al Principat.
4. Vull que la meva filla sapi castellà, i anglès, i francès, i rus, i xinès i tagalo. Però de cap de les maneres és acceptable que “estigui obligada” a aprendre castellà. Per què d’aquesta obligació? L’argument instrumental que tu exposes només val per validar el coneixement, no l’obligació. Els catalanoparlants estem discriminats dins l’Estat Espanyol precisament perquè el castellà té un status superior a la nostra llengua. Ningú m’ha donat, tu tampoc, ni un sol argument justificat per aquesta preeminència.
5. Has de compendre que jo també pensi que de seguir els teus enfocaments les coses anirien molt pitjor per la nostra llengua i cultura.
Salutaciona
Efectivament Eduard, trob que vivim en mons diferents. Tal vegada les formes no són el meu fort però la meva intenció era bona.
En relació al punt 4 t’he de dir que el que fa que els catalanoparlants estem discriminats no és l’obligació de conèixer el castellà, al cap i a la fi els fillets de 4 i 5 anys l’aprenen als patis de les escoles sense tenir mica de consciència d’aquesta obligatorietat. El que provoca la discriminació és que no hi hagi consciència moral-que hauria d’arreplegar-se legalment en l’articulat estatutari- de l’obligació de conèixer la llengua catalana per fer possible l’exercici dels drets dels catalanoparlants, perquè a mi ja em pots treure l’obligació legal d’aprendre castellà , que si me’n vaig a una reunió d’ASHOME o de CAEB i una persona que du cinc o deu anys aquí no ha pres consiciència que té el deure moral d’aprendre llengua catalana i no l’aprèn jo hauré d’acabar expressant-me en castellà. A mi açò em passa a diari , constantment. Quan en un context empresarial qualcú gosa a emprar el català ja em comença a bategar el cor més ràpid perquè sé que prest qualcú li ho impedirà al·legant que no l’entén.
Per tant si és acceptable o no que la gent estigui legalment obligada a conèixer el castellà és poc relevant. El que sí que és relevant i ens discrimina és la no obligació , com a principi, de conèixer el català.
Jo no et pretenc donar cap argument que justifiqui l’estatus superior de la llengua castellana perquè per mi no l’hauria de tenir, haurien de tenir el mateix estatus a la nostra comunitat (dret i deure). Tal vegada també en l’educació haurien de tenir el mateix estatus:res de llibertat d’elecció- que és segregació en la pràctica- però sí a un decret de mínims en les dues llengües i guanyaríem complicitats.
També hauria de tenir el mateix estatus la llengua catalana que la castellana a l’hora de presentar projectes en licitacions i concursos del Consell Insular, així resultaríem més simpàtics i no es podria al·legar discriminació lingüística.
Fins i tot podríem donar el mateix estatus a una llengua que a l’altra a l’hora de fixar els noms dels topònims, no trobes?- També guanyaríem complicitats i molta gent ens tendria manco antipaties.
El problema més seriós que tenim és que la nostra llengua ( la catalana) no té cap protecció constitucional i açò fa que la cojuntura electoral ens pugui deixar de repent sense drets. Açò és inacceptable i és la nostra pitjor amenaça.
Els drets fonamentals dels castellanoparlants tenen protecció constitucional al marge de cojuntures electorals, els drets dels catalanoparlants no tenen cap protecció.
Per cert una norma que s’hauria d’aprovar és preveure sancions per aquells cursos organitzats amb fons públics -fundació tripartita, fons social europeu- en els que es demanàs o s’exigís als participants rallar en castellà en el decurs del curs. Açò passa constantment.
No val que el que doni el curs decideixi pels que el reben que és de bona educació rallar en castellà.Ens haurien de deixar marge als assistents per considerar que seria de bona educació que els companys s’esforçacin a intentar ententre la nostra llengua, a vegades els que rebem els cursos coneixem els companys i sabem quants anys duen per aquestes terres i que ja és ben hora d’haver espavilat. Aquest marge, el de deicdir que és educació, no ens el deixen mai. La pressió que obliga a rallar en castellà sol ser insuportable.
El problema és que en la realitat els catalanoparlants som els vertaderament discriminats, però les maleïdes normes (topònims, licitacions, decrets de mínims, cartes dels restaurants) permeten fer veure que la Mare de Déu és Joana i que la discriminació és la dels castellanoparlants però no ens arreglen res als catalanoparlants.
En el darrrer curs que vaig fer van ordenar rallar en castellà com a mínim en trenta ocasions, a mi fins i tot em van agafar d’una cama i me la van estrupetjar.
Açò quan PIME no organitza cursos d’atenció telefònica en els que s’ensenya que agafar el telèfon en català no és apropiat.
Benvolgut Josep.
La veritat és que amb el teu darrer comentari coincidesc gairebé del tot.
´
De fet tens tota la raó sobre la necessitat d’una consciència que impliqui l’ús de la nostra llengua en qualsevol àmbit. Supós que en el món empresarial deu ser molt difícil però mantenir el català en la conversa malgrat ens adrecem a castellano-palants no és -com ens volem fer veure-senyal de mala educació. Al contrari, és una mostra de dignitat. La mala esducació és la d’aquells que, tot vivint a les Illes, es neguen a apendre la llengua catalana. Girar la llengua no és cortesia, és renúncia.
Però al meu món -ensenyament i política- això és més senzill, encara que no sempre ha estat així, quantes vegades no vam haver de sentir els crits de qualque pare (”en castellano”!) a les reunions…
Però anem avançant. S’ha aprovat un pla de normalització lingüística per a les Illes Balears, dijous que ve al Ple del Consell Social de la Lllengua Catalana n’aprovarem el preàmbul i ja estarà llest, que preveu múltiples mesures de promoció del català…algunes d’elles van en la línia del que apuntaves.
Respecte a l’obligatorietat del castellà és, de fet, una qüestió jurídica que efectivament té manco trascendència immediata que la manca de consciència sobre la llengua catalana. Però les discriminacions jurídiques, a més de ser un aberració, porten precisament la llavor i l justificació de que aquesta consciència no arreli, donen ales als partidaris d’una societat castellanitzada on el català s’arraconi…en definitiva la desigualtat implica un atac “per se” a la nostra llengua.
És ja molt tard, així que et deix. Com veus, malgrat discrepàncies, les nostres visions no són tan diferents, pot ser sí les estratègies.Salutacions i fins una altra.