Arxiu de juliol 2009
Fa uns mesos vaig penjar al bloc un comentari sobre un llibre que descrivia i analitzava la societat nord-americana, sobre tot pel que fa als sistemes de salut, de pensions i en general de serveis socials.
El llibre m’ha vingut, altra vegada, al cap quan he sentit les exigències dels grans empresaris per acceptar la signatura del nomenat “pacte social”.
La lletania que més repeteixen és el maleït eufemisme de la “modernització del mercat de treball”. Si intentem concretar què vol dir això ens trobem amb la mateixa cançoneta de sempre: l’abaratiment de l’acomiadament dels treballadors i la reducció de les cotitzacions socials.
El discurs és d’un simplisme esfereïdor i per això més perillós, perquè així és més apte i fàcil per a la demagògia. He sentit ja a n’Esperanza Aguirre repetir-lo fil per randa. Fa així: els empresaris són els creadors de treball, si han de pagar per acomiadar els treballadors i han de pagar perquè aquests tinguin seguretat social i pensions de jubilació, llavors no tenen doblers per invertir i no creen llocs de treball, en conseqüència per això hi ha tants aturats.
Aquest discurs infecte malauradament té, però, un cert ressò social. És entenedor, per molt fals que sigui, i en això la dreta n’és especialista, mentides breus i senzilles que són fàcils d’entendre i de fer passar, llavors, per veritats.
Parlem-ne. Els empresaris acompleixen una funció social, cert, però no són de cap de les maneres altruistes benefactors que es passen les nits sense dormir pensant com generar més feina. Els empresaris, i això és legítim però no ho és el disfressar-ho, tenen com a finalitat primera i última l’aconseguir beneficis i de resultes d’això, per assolir el seu objectiu, compren força de treball, és a dir contracten treballadors. Això és la realitat per molt d’oripell que hi vulguem posar i per molt políticament incorrecte sigui desvetlla-ho sense afegir-hi ni una mica d’encens.
Són, aleshores, les exigències dels empresaris unes propostes desinteressades que s’adrecen a crear llocs de treball?. No ho crec. Més aviat pens que la seva intenció és salvaguardar el seu marge de beneficis tot retallant els drets laborals i les prestacions socials. Torn repetir que és legítima aquesta demanda però és inacceptable que se’ns vulgui amagar la realitat sota parafernàlies retòriques que ens els mostren com a una espècie d’oenegé franciscana.
A més, i anem a la segona part d’aquest discurs neoliberal de lloança i beatificació del lliure mercat, no és cert de cap de les maneres que l’abaratiment de l’acomiadament i el retall en les cotitzacions sigui cap mena de panacea per sortir de la crisi econòmica que ara per ara ens colpeix.
I amb això torn al llibre que al principi esmentava, “Cròniques de l’Amèrica profunda” de Joe Bageant, on el 2005 ja se’ns advertia que l’afany de beneficis portaria a la situació actual i se’ns dibuixava una societat sense cap mena de xarxa social de seguretat. Als USA l’acomiadament és absolutament lliure i les cotitzacions socials migradíssimes, voluntàries o simplement inexistents. Tal vegada això, la recepta que ara ens volen vendre aquí, ha evitat que no els hagi afectat la crisi?. No, rotundament no, els ha afectat tant o més amb l’agreujant que sense un sistema de seguretat social els treballadors s’han trobat del tot desemparats.
Que no ens facin combregar amb rodes de molí, les coses són com són. No caiguem en el parany de creure’ns que les solucions passen per receptes simplistes. Les píndoles ensucrades que ens volen vendre com a solucions miraculoses no curen les malalties, en tot cas les empitjoren.
Malgrat el nou sistema de finançament no aporti tot allò que les Illes Balears necessiten i es mereixen, malgrat no es contempli compensar l’enorme deute històric que els anteriors sistemes han generat, malgrat el concepte d’insularitat no sigui reconegut financerament en la mesura necessària…és evident que uns fons addicionals arribaran. Quan escric això no en sabem la quantia exacta, ni tan sols sabem si s’assolirà la mitjana de finançament per càpita, quan escric això tot està pendent de l’enèsim capítol d’aquest culebrot…ara una Comissió Mixta entre el Govern Central i el Govern de les Illes Balears…
Però sigui quin sigui el resultat final, una cosa m’assembla que hauria d’estar ben clara: el repartiment d’aquests fons addicionals necessita,forçosament, del consens institucional en primer lloc i del consens entre les forces polítiques en segon…
Cal que les millores econòmiques que el nou sistema pugui reportar (no oblidem que és retroactiu a gener d’enguany) han de revertir en les distintes institucions de les nostres illes. Cal que aquest flux monetari arribi també als Consell Insulars i als municipis, i cal que això és decideixi des del diàleg i el consens. Els municipis de les Illes Balears i també els Consells Insulars viuen en una precària situació de manca greu de liquiditat. El mateix passa, òbviament, amb el Govern de les Illes Balears. Indubtablement llavors s’han de negociar fórmules i criteris a fi que les millores econòmiques es reparteixin entre totes les institucions. No és la meva intenció avançar quins criteris s’han d’aplicar però estic convençut que si no es segueix aquest camí de consens institucional ens situarem inevitablement en un carreró sense sortida. Hauríem de se capaços de no caure en aquest parany.
Però sí això és així, no és menys cert que aquest repartiment de fons –sigui quina sigui la quantitat final- no pot ser una decisió unilateral de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació, cal així mateix cercar el consens amb la resta de forces polítiques per establir prioritats, necessitats urgents i projectes de futur.
Qualsevol decisió que es prengués sense aquest esforç de diàleg, institucional i entre forces polítiques, seria una clara mostra d’una mena de tarannà absolutament inadmissible, rebutjable i condemnat al fracàs, entre altres coses perquè aquí no valen els ucasses del tsar…o això esper.
