Fa gairebé dues setmanes es publicava al Diari Menorca un article de Pau Obrador que consider d’una gran lluïdesa. Apunta clarament els reptes de futur del menorquinisme polític. Com és habitual, quan tinc a l’abast un article d’aquestes característiques, el reproduesc al bloc.
El Menorquinisme davant l’envit del nacionalisme espanyol 
La història s’està accelerant. El sistema polític sorgit de la transició està fent aigües. La renúncia del PSOE a liderar una Espanya mínimanent plural i el fracàs de la reforma dels estatuts molt especialment el de Catalunya en són els detonants. Tot i guanyar les eleccions amb un discurs federalitzant, Zapatero s’ha convertit en el braç executor del nacionalisme espanyol més ranci. S’ha fet seu el programa polític centralitzador que va dissenyar l’Aznarisme els anys 90 i que inclou, entre d’altres coses, la il•legalització de l’esquerra aberzale, la creació d’un front constitucionalista al País Basc, la minorització del català i el desenvolupament d’un model radial d’infraestructures. El darrer exemple el trobam en la imminent reforma de la llei que regula les caixes d’estalvi, defensada amb insistència pels mitjans de comunicació de Madrid. Aquesta llei pretén entre d’altres coses situar les caixes d’estalvi fora del control autonòmic.
En poc més de 10 anys el nacionalisme espanyol ha passat de lloar l’estat de les autonomies a buscar-ne activament la seva destrucció. En un principi el nacionalisme espanyol n’era favorable; l’invent autonòmic diluïa els nacionalismes perifèrics alhora que reforçava la centralitat de Madrid; era l’instrument que va fer possible la modernització d’Espanya i la seva homologació amb Europa. Tot açò ja és història. El consens dominant avui és que les autonomies – molt especialment les que parlen en llengua no castellana – són un fre al projecte nacional espanyol que cal eliminar. Dia sí dia també els mitjans de comunicació de dretes i d’esquerres ens ho recorden. L’objectiu principal de l’Espanya del segle 21 és senzillament eliminar-nos com a poble, amb vaselina o sense. Eliminar-nos políticament (retall de competències autonòmiques), lingüísticament (persecució activa del català) i econòmicament (espoli fiscal).
L’envit del nacionalisme espanyol ha agafat a les formacions polítiques d’àmbit no estatal amb el peu canviat. Sense excepció totes elles han fet de la col•laboració amb l’estat la seva principal estratègia política. Tanmateix aquesta estratègia de col•laboració s’ha demostrat inútil davant l’escanyament polític i econòmic que imposa l’estat. Ni la col•laboració política al parlament de Madrid ni la reforma dels estatuts d’Autonomia han servit per sortir d’una situació pseudo-colonial, única a Europa. Amb tot el que plogut els nostres polítics (d’esquerres o de dretes) continuen sense disposar dels recursos i dels instruments necessaris per a fer la gestió que ens prometen. Sense diners i amb tot l’aparell de l’estat en contra el marc autonòmic s’ha convertit en una ratera que només serveix per gestionar les misèries i crear encara més insatisfacció. Amb la via federal completament morta, l’única solució possible és la via sobiranista, el trencament democràtic amb Espanya i l’ampliació interna d’Europa. La història s’accelera.
El menorquinsime polític d’arrel catalanista no és aliè al nou context polític. Igual que passa amb Catalunya, el menorquinisme es veu impotent per fer front a l’avanç imparable del projecte nacional espanyol, també a Menorca. El principi de col•laboració amb la governabilitat de les Illes Balears – que tan bons fruïts va donar en el passat – ha deixat de funcionar. Els límits que imposa el PSOE i el PP són tant estrets que no permeten donar resposta a les aspiracions dels menorquins i menorquines. El sistema actual ens condemna al subdesenvolupament. No és cap casualitat que les Illes Balears – la comunitat fiscalment més espoliada - hagin crescut sistemàticament per sota de la mitjana estatal des da fa més de 10 anys. El PP-PSOE han buidat de contingut polític les nostres institucions que s’estan convertit en una simple diputació al servei de l’estat per gestionar les promeses de Zapatero, bé siguin cotxes o ordinadors. Dubt molt que el nou sistema de finançament ens doni els recursos suficients per donar resposta als la crisi turística i el fracàs escolar.
Davant l’envit del nacionalisme espanyol el menorquinisme hauria de replantejar-se la seva estratègia política. En primer lloc hauria de renunciar definitivament a una solució federal i plantejar nítidament un horitzó de trencament democràtic amb Espanya. Ha arribat l’hora de plantejar-se com exercim el dret d’autodeterminació també des de Menorca. És més necessari que mai articular una proposta sobiranista creïble per Menorca que sigui compartida per amplis sectors socials de l’illa. El Menorquinisme també hauria de plantejar-se la seva col•laboració amb la governabilitat de les institucions autonòmiques. Davant l’evidència que l’envit de l’Estat és l’escanyament progressiu dels Països Catalans seguir fent de la gestió el nucli de la política de govern equival, com deia Resina en un article recent, “a anestesiar el país per entregar- lo esllanguit i somort a l’ofec definitiu”. En les actuals condicions la participació de les formacions nacionalistes en el govern Balear no té gaire sentit. L’actual pacte de progrés no serveix per avançar en l’alliberament nacional ni en la justícia social. És poca cosa més que una resposta circunstancial a un període excepcional de corrupció i especulació. Mentre res no canvii al Parlament cal anar-hi a defensar un canvi de l’ordenament polític. El món local i insular és una altra història.
La història s’accelera. El sistema sorgit de la transició s’està fent miques. Les estratègies que han seguit les formacions nacionalistes d’arreu de l’estat ja no serveixen. Davant l’envit del nacionalisme espanyol el menorquinisme no es pot conformar a gestionar la decadència. Cal fer un envit polític. Ens hi jugam el país.
- Actualitat
- 5 comentaris
Un bon assaig polític. I com bé dius, Eduard, és un article d’una gran lluïdesa”. Per pensar-s’ho.
.
El pujolisme va utilitzar durant anys el seu apropament als Governs de Madrid (PSOE i PP) per treure rèdits puntuals que permetien invertir a Catalunya; la qual cosa no han estat més que “partides tapaboques”, ja que la situació no ha variat i aquelles polítiques no han satisfet ni als políitcs catalans ni als seus ciutadans (no cal ni parlar d’açò a nivell balear). Ho diu clar en Pau Obrador:”Ni la col•laboració política al parlament de Madrid ni la reforma dels estatuts d’Autonomia han servit per sortir d’una situació pseudo-colonial, única a Europa”.
.
Al ‘mentider’ de Zapatero cal posar-li la ma plana a un pam del nas després de que “Amb la via federal completament morta, l’única solució possible és la via sobiranista, el trencament democràtic amb Espanya i l’ampliació interna d’Europa. La història s’accelera.
.
També diu Obrador que El Menorquinisme també hauria de plantejar-se la seva col•laboració amb la governabilitat de les institucions autonòmiques. Aquí emperò em resta un dubte: Si el “Menorquinisme’ no col•labora amb els govenrs de les illes -entengui’s Palma i Consell-, no serà molt més crua i ‘genocida’ la política que desenvoluparien PP i/o PSOE? A mi no m’agrada massa, ara mateix, el suport del ‘menorquisme’ al PSOE, però l’entenc com un mal menor, un exercici de resisntència a altres mals que, sens dubte, aplicaran els representants de l’espanyolisme. Pens que, en un grau encara insatisfactori, es pot incidir en algunes decisions importants pel nostre territori i per nostre futur com a Poble.
.
Cert que la història s’accelera, i açò corre en contra nostra, però no deixa de ser una situació complicada, potser de les èpoques més complicades que ha viscut el menorquinisme politic d’ençà la transicisió política post-franqusita.
Ara ens permeten utilitzar l’eutanàsia passiva i ens garanteixen morfina de qualitat. Si em de morir, que sigui amb dignitat i conscients del que som i el que volem ser, encara que sigui a base de dolor.
Més que mai, salut i força
Salut, Menorquit.
L’article d’en Pau té la gran virtut de no amagar sota eufemismes el greu dilema en que ens hem de debatre: Construir un nou pol polític enfront de l’espanyolisme passa forçosament per la gosadia de no formar majories de govern “progressistes”?.
He de confessar que és un debat obert i que jo personalment en la teoria ho tinc molt clar però a la pràctica m’atemoreixen les conseqüències. Si més no, i això em satisfà, el debat ja és obert…aquí i a Mallorca. Haurem de veure si, passa a passa, ens anem clarificant.
El que he volgut plantejar en aquest article és en certa manera un debat sobre la frontera entre treballar per Menorca (o Catalunya) i col·laborar amb Espanya (sovint en la nostra pròpia repressió). No crec que es tracti de tot o res. Seria perfectament coherent col·laborar amb el socialisme espanyol al Consell i als ajuntament i no fer-ho al parlament. Hi ha una diferència crucial entre unes insitucions i les altres. El consell no fa lleis, en canvi el parlament sí. El consell no pot votar una llei d’educació, ni un estatut d’autonomia, ni un concert econòmic ni una llei de normalització lingüística. El parlament sí. Quan el PSM vota Antich president en certa manera renuncia a tot això. Quan el PSM vota en Marc Pons president no hi renuncia.
Bé, això és el debat, Pau. Si més no, la disquisició que planteges és teòricament impecable, però a la realitat de les illes és gariebé inaplicable. Destriar el perquè suposaria molt temps i espai però com he dit l’important és que el debat és obert. Repecte a la diferència entre votar Antich o Marc Pons pel que fa a les renúncies la veritat és que per a mi és una distinció gairebé jesuítica…Sia com sia, ho deix aquí perquè de moment tot això és purament acadèmic.
Salut
Cert, Pau, en les funcions legislatives, el Consell aplica polítiques, no fa lleis, però té eines de decisió prou importants per fer que Menorca soni d’una manera o altra. Potser no podem decidir quin tipus de Campanar, però sí les campanes.
.
‘Col•laborar’ amb PSOE a ajuntaments i Consell a Menorca i no fer-ho al parlament serà una estrategia transitòria per veure com va i guanyar, potser, una mica de temps, sí, però no és una finalitat ferma. Les lleis que s’apliquin a Menorca les farà el Parlament. Si no hi som, les faran en contra nostra. Si les ha de fer el PSOE amb el suport del PP, o viceversa, el mal serà major. És el que comentava abans, quin mal farà més mal? I sé que és complicat.
.
A més cal tenir en compte dues visions, que pens que són les que té el PSM:
.
1.- Es vol regenerar com a partit, clarificar i reafirmar ideals, recuperar indentitat política i autodefinir-se davant la societat de cara a un futur imminent.
2.- Mentre, hauria de deixar lloc a l’espanyolisme que governàs amb el greuge que representaria aquest fet. El que ha defensat el PSM en trenta anys, s’ho pot carregar el PP-PSOE en dos.
.
No intervenir en les decisions de govern té un risc, que ho pot recriminar l’lectorat. Regenerar-se no col•laborant amb el PSOE, pot enfortir el partit, també.
.
Una pregunta per a mi molt important: miram pel partit amb factura social, o pensam amb el present i defensam Menorca ara. El governants pensen en el present, el partit vol veure més el futur. Certament és complicat.