L’altre dia llegia a premsa una notícia. Concretament que l’església basca demanava perdó pel seu silenci respecte a un crim franquista. En llegir el titular em vaig sentir esperançat, vaig pensar que pot ser l’església catòlica, ni que fos només a l’àmbit basc, s’havia decidit a fer acte de contrició respecte al seu suport al règim feixista del general Franco.
En llegir un poc més vaig adonar-me que la passa no era tan gran. Els bisbes bascos s’excusaren només per no haver condemnat l’assassinat de catorze capellans, simpatitzants del nacionalisme, afusellats per les tropes franquistes. No pos en dubte que fins i tot això deu haver suposat un gran esforç dels bisbes del País Basc si tenim en compte l’espècimen ultrareaccionari que pastoreja la conferència episcopal espanyola. Si més no, és un avanç ben migrat.
L’església catòlica va donar suport actiu, i ben actiu, a la rebel•lió militar que, encapçalada pel general Franco, va trencar a sang i a foc la democràcia republicana. L’església catòlica va beneir, amb comptades I honroses excepcions (Vidal i Barraquer, Mateo Múgica), la matança de tots aquells que no acceptaven un estat nacional-catòlic. La qualificació de creuada, la carta pastoral de suport als insurrectes, la benedicció papal a la rebel•lió militar…són un rosari d’ignomínies de les quals, encara avui, l’església catòlica n’és culpable.
És cert que molts religiosos foren perseguits per sectors republicans. A molts d’ells els han declarat màrtirs i els han canonitzat o beatificat, tant dóna. Però les atrocitats comeses per alguns elements no han d’amagar la realitat crua i dura dels fets: l’església catòlica fou, i és, coresponsable de l’assassinat de milers i milers de ciutadans que tenien com a únic pecat la defensa de la legalitat republicana. L’església catòlica fou, i és, culpable d’haver validat amb paraules entusiastes la repressió ferotge de qualsevol dissidència, de qualsevol manifestació de llibertat, de qualsevol forma de lliure pensament. L’església catòlica fou, i és, culpable d’actuar durant la guerra, i posteriorment, segons la màxima que aplicà l’abat Amaury contra els càtars de Beziers: “Mateu-los a tots, que Déu reconeixerà els seus”.
Cal deixar les coses clares. La memòria no és negociable. Encara esperem que demanin, clarament, perdó.
- Actualitat
- 2 comentaris
Té l’Església autoritat moral per parlar de democràcia? (ni l’aplica a nivell intern, ni la va defensa de 1936 fins 1975 -!?-).
.
L’Església va donar suport a una acció militar sublevada al legítim govern de llavors. Allò va ser una acció militar terrorista i il·lgal. Els partits polítics que no condemnin la sublevació franquista hauria de ser expulsat de les institucions democràtiques. La Fundació de n’Aznar hauria de ser il·legalitzada.
.
El franquisme representà un règim i una època que la legislació internacional considera delicte; sublevació i crim contra l’humanitat. El jutge Garzón va intentar imputar als caps responsables del cop d’Estat franquista, i no el deixaren.
.
El Miniteri Fiscal va trobar improcedent la recerca per la imputació dels responsables del cop d’Estat.
Garzón diu:
.
“Es decir, el máximo organismo de ONU para la interpretación y aplicación del Pacto de 1966, (Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos de 19 de diciembre de 1966, ratificado por España el 27 de julio de 1977) citado, dice claramente cuál debería ser la pauta a seguir, que desde luego no coincide con la interpretación que hace el Ministerio Fiscal en esta causa.
.
Desde luego si el Fiscal Robert H. Jackson, en su acta de acusación contra los criminales nazis, hubiera utilizado el criterio que aplica el Fiscal de la Audiencia Nacional, Nuremberg no hubiera existido.
.
En este caso, ante unos hechos como los aquí valorados y, a todos estos efectos, no es lo mismo declarar extinguida la responsabilidad de los principales cabecillas, por fallecimiento, que otorgarles la impunidad, el perdón y el olvido judicial, tildando sus acciones como mera represión política”.
.
Son dos curts fragments de l’Auto de Garzón (18 novembre de 2008). Té 152 pàgines. L’auto posa en evidència que tots els governs democràtics d’ançà 1978 han volgut tapar “el fet franquista” i s’han inhibit de les responsablitats. Amb el que va passar a Espanya, a un altra país faria molts anys que ja haguessin celebrat un alte ‘Nuremberg’. Aquí, el franquisme encara en fa por.
.
I l’Església, Eduard, és la institució organitzada omnipresent més propera ara mateix al franquisme.
.
Salut i memòria.
Salut, Menorquit.
Excel·lent exposició la teva. Ens deixes ben clar l’arrel del problema. El pacte de silenci, la renúncia a la justícia que va impregnar el procés anomenat “transició”. A sobre, alguns voldríen que la renuncia a exigir responsabilitats es convertís en un oblid imposat. Per sort proliferen associacions en defensa de la memòria que, sens cap mena d’esperit de revenja, trenquen amb la hipocresia omnipresent i exigeixen clarificacions i responsabilitats.