Malgrat el nou sistema de finançament no aporti tot allò que les Illes Balears necessiten i es mereixen, malgrat no es contempli compensar l’enorme deute històric que els anteriors sistemes han generat, malgrat el concepte d’insularitat no sigui reconegut financerament en la mesura necessària…és evident que uns fons addicionals arribaran. Quan escric això no en sabem la quantia exacta, ni tan sols sabem si s’assolirà la mitjana de finançament per càpita, quan escric això tot està pendent de l’enèsim capítol d’aquest culebrot…ara una Comissió Mixta entre el Govern Central i el Govern de les Illes Balears…
Però sigui quin sigui el resultat final, una cosa m’assembla que hauria d’estar ben clara: el repartiment d’aquests fons addicionals necessita,forçosament, del consens institucional en primer lloc i del consens entre les forces polítiques en segon…
Cal que les millores econòmiques que el nou sistema pugui reportar (no oblidem que és retroactiu a gener d’enguany) han de revertir en les distintes institucions de les nostres illes. Cal que aquest flux monetari arribi també als Consell Insulars i als municipis, i cal que això és decideixi des del diàleg i el consens. Els municipis de les Illes Balears i també els Consells Insulars viuen en una precària situació de manca greu de liquiditat. El mateix passa, òbviament, amb el Govern de les Illes Balears. Indubtablement llavors s’han de negociar fórmules i criteris a fi que les millores econòmiques es reparteixin entre totes les institucions. No és la meva intenció avançar quins criteris s’han d’aplicar però estic convençut que si no es segueix aquest camí de consens institucional ens situarem inevitablement en un carreró sense sortida. Hauríem de se capaços de no caure en aquest parany.
Però sí això és així, no és menys cert que aquest repartiment de fons –sigui quina sigui la quantitat final- no pot ser una decisió unilateral de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació, cal així mateix cercar el consens amb la resta de forces polítiques per establir prioritats, necessitats urgents i projectes de futur.
Qualsevol decisió que es prengués sense aquest esforç de diàleg, institucional i entre forces polítiques, seria una clara mostra d’una mena de tarannà absolutament inadmissible, rebutjable i condemnat al fracàs, entre altres coses perquè aquí no valen els ucasses del tsar…o això esper.
- Actualitat
- Sense comentaris