Avui torna anar de llibres. No és, naturalment, una crítica literària, per això em caldrien moltes més capacitats i coneixements dels que tinc. És simplement un comentari més.  Fins i tot fa uns dies vaig tenir la gosadia de recomanar-li aquest llibre a na Maite Salord, escriptora reconeguda i que –com deim a Menorca- me’n dóna amb cullereta pel que fa a literatura.
Escric simplement aquesta entrada perquè la novel•la m’ha impressionat força. Es tracta de “Winesburg, Ohio” de Sherwood Anderson. Voleu creure que l’he llegida dues vegades seguides?.
En realitat és una narració, o un conjunt de narracions ben senzilles, amb un únic nexe en comú: la vida a una petita localitat del Middle West nord-americà a principis del XX. Un retaule de personatges que ens descobreixen un món universal d’inseguretat, por, soledat, ambició, follia…en definitiva un tapís de la vida. A aquest llibre hi podem trobar les arrels de grans novel•listes posteriors, des de Faulkner a Steinbeck fins al molt actual Paul Auster que, per cert, sentencià respecte a “Winesburg, Ohio”: “Aquest és un llibre ple d’històries extraordinàries. I està meravellosament ben escrit”.

SHERWOOD ANDERSON

Quedi aquí, aleshores, aquesta recomanació. És editat, per primera vegada en català, per El Cercle de Viena. És un plaer la seva lectura.

• Un poc de tot
• 3 comentaris

L’altre dia llegia a premsa una notícia. Concretament que l’església basca demanava perdó pel seu silenci respecte a un crim franquista. En llegir el titular em vaig sentir esperançat, vaig pensar que pot ser l’església catòlica, ni que fos només a l’àmbit basc, s’havia decidit a fer  acte de contrició respecte al seu suport al règim feixista del general Franco.
En llegir un poc més vaig adonar-me que la passa no era tan gran. Els bisbes bascos s’excusaren només per no haver condemnat l’assassinat de catorze capellans, simpatitzants del nacionalisme, afusellats per les tropes franquistes. No pos en dubte que fins i tot això deu haver suposat un gran esforç dels bisbes del País Basc si tenim en compte l’espècimen ultrareaccionari que pastoreja la conferència episcopal espanyola. Si més no, és un avanç ben migrat.

L’església catòlica va donar suport actiu, i ben actiu, a la rebel•lió militar que, encapçalada pel general Franco, va trencar a sang i a foc la democràcia republicana. L’església catòlica va beneir, amb comptades I honroses excepcions (Vidal i Barraquer, Mateo Múgica), la matança de tots aquells que no acceptaven un estat nacional-catòlic. La qualificació de creuada, la carta pastoral de suport als insurrectes, la benedicció papal a la rebel•lió militar…són un rosari d’ignomínies de les quals, encara avui, l’església catòlica n’és culpable.
És cert que molts religiosos foren perseguits per sectors republicans. A molts d’ells els han declarat màrtirs i els han canonitzat o beatificat, tant dóna. Però les atrocitats comeses per alguns elements no han d’amagar la realitat crua i dura dels fets: l’església catòlica fou, i és, coresponsable de l’assassinat de milers i milers de ciutadans que tenien com a únic pecat la defensa de la legalitat republicana. L’església catòlica fou, i és, culpable d’haver validat amb paraules entusiastes la repressió ferotge de qualsevol dissidència, de qualsevol manifestació de llibertat, de qualsevol forma de lliure pensament. L’església catòlica fou, i és, culpable d’actuar durant la guerra, i posteriorment, segons la màxima que aplicà l’abat Amaury contra els càtars de Beziers: “Mateu-los a tots, que Déu reconeixerà els seus”.

Cal deixar les coses clares. La memòria no és negociable. Encara esperem que demanin, clarament, perdó.

• Actualitat
• 2 comentaris

Arran d’unes declaracions del Conseller d’Economia, Hisenda i Innovació del Govern de les Illes Balears, Carles Manera,  en què afirmava que l’Executiu autonòmic destinarà entre un 80 i un 90 per cent dels recursos econòmics que arribin amb el nou model de finançament a eixugar el dèficit que acumula la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Menorca va emetre un comunicat on, clar i català, rebutjava aquesta possibilitat, tot recordant que en ple procés de traspassos de les competències pròpies, havent-se de revisar la Llei de finançament dels Consells Insulars, era inacceptable una decisió unilateral d’aquestes característiques.

Textualment s’acabava dient “consideram que la distribució dels recursos resultants del nou model de finançament autonòmic ha de consensuar-se entre totes les institucions de govern de la Comunitat Autònoma, ha de ser, per tant, el resultat d’un acord entre el Govern i els consells insulars ja que dels esforços que es facin per vertebrar la Comunitat Autònoma dependran els serveis que es prestin als ciutadans.”

Estic absolutament d’acord amb aquest plantejament i en aquest sentit vull fer la meva aportació al respecte (sempre tenint en compte que a hores d’ara no hi ha res tancat malgrat la roda de premsa del president Antich que gairebé ho dóna per resolt). 

No tans sols cal aquest consens per garantir la vertebració de la Comunitat Autònoma sinó que a més és necessari si volem acomplir el mandat estatutari.

El nou Estatut, que alguns obliden i altres volen obviar, deixa ben clar al seu article 39 que “el sistema institucional autonòmic està integrat pel Parlament, el Govern, el president de la comunitat autònoma i els consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera sens perjudici de la seva autonomia constitucionalment garantida”.

Hem de tenir ben en compte, llavors, que el nou sistema de finançament és per a la comunitat autònoma i que els Consells Insulars són institucions de la comunitat autònoma al mateix nivell que ho pot ser el Govern de les Illes Balears. Per tant és una vulneració de l’Estatut decidir sobre el finançament de la Comunitat Autònoma a partir de decisions unilaterals del Govern. El diàleg institucional i l’acord s’imposen perquè totes les institucions de la comunitat autònoma puguin ser beneficiàries d’una futura millora financera.

Però, per si la lògica no bastés, el nou Estatut és encara més clarificador quan, a la Disposició Addicional Cinquena, estableix:

“Sense perjudici del que disposa el capítol IV del títol IV d’aquest Estatut, el finançament dels consells insulars i la seva revisió es regirà per l’establert a la Llei 2/2002, de 3 d’abril, de sistema de finançament definitiu dels consells insulars, o per la norma que la substitueixi que, en tot cas, haurà de respectar els principis d’autonomia financera, suficiència financera i solidaritat, i no podrà suposar una disminució dels recursos obtinguts fins aleshores i en tot cas participarà de les millores de finançament de la comunitat”.

El Consells Insulars tenen el dret de participar en tot cas de les millores de finançament. La confusió entre comunitat i govern, la decisió unilateral de dedicar les possibles quantitats generades pel nou sistema a eixugar, gairebé en exclusiva, el deute del Govern no és només un greu error polític sinó un flagrant incompliment de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Cal posar-hi seny i lleialtat. Els Consells Insulars no poden ser les ventafocs de la nostra arquitectura institucional. Prest o tard hi perdríem tots.

• Actualitat
• Sense comentaris