Dia 12 de maig d’enguany. Lloc: Congrés dels Diputats. El president del govern espanyol anuncia solemnement que abans del 15 de juliol convocarà el Consell de Política Fiscal i Financera per aprovar el nou sistema de finançament autonòmic. Era l’enèsima data que es fixava i pot ser, perquè l’anunci estava emmarcat en el mal anomenat “Debate sobre el estado de la nación”, va tenir una mica més de credibilitat.

Dia 10 de juliol. Avui. Hi manquen cinc dies. Esperem llavors a dia 15, si no s’ajorna la data promesa. No m’estranyaria. No seria la primera vegada que s’ens entabana.
Però, sigui quan sigui, veure’m el que succeirà amb  una altra de les seves promeses, aquesta força més seriosa que la fixació d’una data. El president del govern espanyol ha reconegut el maltractament fiscal que pateixen les Illes Balears, ha assegurat públicament diverses vegades que, amb el nou sistema de finançament, això és solucionaria. No vull avançar-me als esdeveniments però he de confessar el meu profund escepticisme sobre que aquesta promesa arribi a bon port. Veurem.
Però, si més no, aquests dies hem vist com grups ecologistes es manifestaven pel tema de la central nuclear de Garoña exigint-ne el tancament en els terminis compromesos. Aquests manifestants portaven cartells del Sr. Rodríguez Zapatero abillat com a Pinotxo…amb el nas crescut de tanta mentida.  De moment no inclouré aquest fotomuntatge al bloc, i esper no haver de fer-ho.

Per això no està de més recordar quin seria un sistema de finançament just per a les Illes Balears, un sistema que compensés el cost afegit de la insularitat, que tingués en compte el creixement demogràfic, que d’una vegada per totes assumís el deute històric acumulat…en definitiva un sistema que ens tractés tal i com ens mereixem, com a poble que ha demostrat durant dècades la seva solidaritat mentre patia un espoli constant.

I això, en què es tradueix?.  Molt senzill, es tradueix en xifres.
Si prenem en consideració les dades relatives a l’any 2007, fetes públiques recentment pel Ministeri d’Economia i Hisenda, l’increment de població de les Illes Balears entre els anys 1999 i 2007 ha estat del 25,4%, el més alt del conjunt de CCAA de l’Estat. Per contra, l’increment dels recursos no ha compensat adequadament l’increment poblacional.
Les Illes Balears han rebut l’any 2007 un total de 2.495 M€ en concepte de finançament, quan li haurien correspost 2.785 M€ en funció de l’increment de la població. És a dir, que només el 2007, han rebut 290 M€ menys del que li hauria tocat si s’hagués tengut en compte la població real. Entre els anys 2000 i 2008 el dèficit acumulat ha estat de prop de 2.000 M€, que són recursos que les Illes Balears han deixat d’ingressar per mor dels “errors del sistema”.

Per això, per tal d’equiparar-nos amb la mitjana estatal de finançament per càpita, i segons les darreres dades del 2007, el nou sistema hauria d’implicar un increment del finançament de 497 M€ anuals per a les Illes Balears: els 290 M€ esmentats, als quals se’ls hauria de sumar la part proporcional a la població de Balears dels 9.000 M€ addicionals injectats per l’Estat per al nou model (que, si la població balear és un 2,3% de la població de l’Estat, serien aproximadament 207 M€).

A més, cal  reclamar una partida addicional per tal de compensar els 2.000 M€ de dèficit acumulat durant els darrers anys perquè el sistema actual no ha tengut en compte l’enorme increment de població de les Illes Balears. 
Finalment, el nou sistema de finançament hauria de contemplar, per a les Illes Balears, els recursos necessaris per a l’exercici de les competències que no tenen la resta de CCAA, com són les carreteres i el transport ferroviari. Una altra partida addicional de  200 M€ anuals donaria una resposta mínimament adequada a les necessitats d’inversions de les Illes Balears en matèria de carreteres i ferrocarril (que, fins ara, s’han de finançar a través de convenis amb l’Estat).

En total, les Illes Balears haurien de rebre prop de 897 M€ addicionals amb el nou sistema de finançament autonòmic, per tal d’aconseguir els recursos que per justícia ens corresponen.

Idò, ja està. Sabem quina és la mesura de la justícia que ens va prometre el president Rodríguez Zapatero. Tot el que no sigui això són vuits i nous i cartes que no lliguen. Però, sincerament, molta por em fa que no juguem amb cartes marcades…a Madrid. Com ja he dit, veurem.

• Actualitat
• 3 comentaris

En realitat fa molts anys que vaig deixar de ser un bon lector de còmics. Així quan el company de grup parlamentari, Miquel Àngel Llauger, em va recomanar un còmic anomenat MAUS, del que no n’havia sentit parlar mai, la meva primera reacció va ser arrufar el nas.
Quan després em comentà que tractava el tema de l’Holocaust vaig començar a interessar-me, al final em va despertar tant la curiositat que em vaig decidir a comprar-lo. És d’Art Spiegelman, fou premi Pulitzer 1992 i està editat, en català, per Inrevés edicions.
He de dir, llavors, que aquesta inicial curiositat es va convertir primer en sorpresa i després en entusiasme. És un còmic, un llibre, una novel•la excel•lent, magistral.

Em permetreu us traslladi aquí unes paraules d’Umberto Eco que descriuen molt millor del que ho podria fer jo, naturalment, el que aquest llibre suposa:

“El cert és que MAUS és un llibre que no es pot deixar, ni tan sols per anar a dormir. Quan dos dels ratolins parlen d’amor, et commouen; quan sofreixen, plores. A poc a poc, a través d’aquest petit conte que inclou patiment, humor i les proves de la vida diària, quedes captivat pel llenguatge d’aquesta vella família de l’est d’Europa, i atrapat pel seu ritme gradual i hipnòtic. I quan acabes MAUS et sents infeliç d’haver abandonat aquest món màgic…”

• Un poc de tot
• Sense comentaris

(És ben cert que de tot se n’aprèn, així que aquesta entrada al bloc no és altra cosa que el trasllat d’unes reflexions que he vist expressades a més d’una sèrie americana).

Fa uns dies es celebrà el Dia de l’Orgull Gay.  Poc abans havia esclatat la polèmica a la premsa mallorquina perquè a un centre catòlic de Palma s’havia definit l’homosexualitat com una malaltia i una conducta desviada. Tot això m’ha fet reflexionar sobre d’on surt l’homofòbia de l’Església Catòlica, on són les arrels d’aquest odi a la llibertat sexual, a la lliure expressió dels sentiments…
Naturalment que per esbrinar això caldrien estudis profundíssims, anàlisi de textos bíblics i de la patrística, investigacions d’historiadors…que per altra banda segur que ja estan fets abastament.
Així que em limitaré a donar la meva opinió, tot ajudant-me d’una Bíblia i d’algunes converses sentides a sèries americanes. Pot ser qualcú em titllarà de frívol…però això és un bloc, el meu bloc, on escric allò que crec, sense altra intenció que difondre els meus pensaments.
Així podem llegir al llibre del Levític: “No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable “ (Lv 18,22).

Taxatiu, no deixa lloc per cap mena de dubte. Segons la Bíblia l’homosexualitat és una abominació. Tot quedaria molt clar si al mateix llibre no trobéssim també les següents sentències:

“A tot arreu on habitareu, no heu de menjar mai sang, ni d’ocells ni d’altres animals” (Lv 7,26)

“Dels animals que viuen a l’aigua, siguin de mar o de riu, podeu menjar els que tenen aletes i escates”
 (Lv 11,9).

Aquí comencen llavors els meus dubtes. Em faig les següents preguntes: Per què l’Església no condemna, amb igual força, amb la mateixa contundència, a tots els que mengem gambes, llagosta o altres animals d’aigua sense aletes ni escates?.
Per què no llencen els seus anatemes, i els acusen de malats o desviats, als qui tenen el plaer de menjar una “morcilla” farcida de sang?.
És indubtable que allò que es va escriure fa milers d’anys no és aplicable a l’actualitat. No sé, ni tinc perquè saber-ho, els motius que portaren a unes tribus semites, mig nòmades, a legislar contra les gambes, com tampoc sé per què ho feren contra una determinada opció sexual. El que sí sé, i m’indigna, és que l’Església ha adaptat el seu discurs pel que fa a la boca, però pel que respecte a l’entrecuix encara vagaregen per terres de Canaan entre cabres i camells…

Desistesc, millor dit em fa mandra, d’escriure sobre les motivacions últimes d’aquest odi a la llibertat, al plaer, que manté segle rere segle l’Església. Hauríem de parlar de poder, de repressió, d’hipocresia…deixem-ho estar per ara. Però no vull acabar aquest comentari sense tornar a la Bíblia i citar les mateixes paraules que va pronunciar la diputada laborista Yaël Dayan, a la Knesset israeliana, precisament tot defensant l’igualtat de drets entre tots els ciutadans més enllà de la seva opció sexual:
“Després d’aquella conversa entre David i Saül, Jonatan va sentir una simpatia profundíssima per David i començà d’estimar-se’l com a si mateix.  Saül va quedar-se’l al seu costat des d’aquell dia i no li permeté que tornés a casa del seu pare. Jonatan i David van fer un pacte d’amistat, perquè Jonatan se l’estimava com a si mateix.  Es va treure el seu propi mantell i el regalà a David, com també l’armadura, l’espasa, l’arc i el cinturó” (1 Sa 18,1).

• Actualitat
• Sense comentaris