Fou un senador nord-americà de la dècada dels vuitanta del XIX qui ho va definir. William Nearned Marcy: “No veig res de dolent en la regla que les despulles pertanyen al  vencedor”.
Fou Andrew Jackson, president dels USA de 1829 a 1837, qui ho començà a aplicar. Va concebre l’administració pública com si fos les despulles  abandonades pel vençut.  Com a president victoriós va utilitzar el poder per afavorir els seus partidaris, per col•locar-los a llocs d’influència, per treure’n tot el profit possible. És l’anomenat per la història “Spoils system”.

Estic convençut que a qualsevol ciutadà de les Illes Balears aquesta explicació no els hi sonarà a res estrany. Ara mateix estem vivint la rissaga del “sistema de despulles” que Jaume Matas, al capdavant i amb l’aquiescència del Partit Popular, va posar en marxa la passada legislatura.
No sé si és cert que, com deia Marx, la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia, la segona com a farsa, però  és indubtable que la segona legislatura de Matas al poder té tots els components d’una farsa però pels illencs és una veritable tragèdia.
El Partit Popular va concebre les Illes Balears com una finca particular de la que havia de treure el màxim benefici, un coto privat de cacera, una despulla de la que podia disposar a voluntat per dret de vencedor…ara en paguem les conseqüències: valoració pèssima de la política, danys constants a la imatge de la nostra terra, deutes esborronadors, obres públiques fetes de qualsevol manera, allau de diners per adobar els embolics que deixaren, dificultats enormes per superar els desastres de la seva mala gestió…
No sé si Jaume Matas, o els seus ideòlegs de capçalera, coneixien Andrew Jackson però és evident que sí saberen aplicar el seu sistema, això sí d’una manera molt més barroera, desvergonyida i delictiva, al cap i a la fi el repartiment de càrrecs i beneficis de Jackson es movia en el marc de la llei. Haurem, llavors, de parlar del “Matas’ system”.

Jackson

              

Matas

• Actualitat
• 6 comentaris

Es veu que la xafogor de l’estiu, el plaer dels viatges, el relaxament de la política quotidiana, em porta a entrades basades en referències literàries. Acab d’adonar-me, mentre escrivia aquesta, que ja en port tres d’encadenades.

Estava rellegint un antic llibre, comprat de vell al mercat de Sant Antoni de Barcelona, del novel•lista anglès Galsworthy, premi Nobel 1932, titulat “Els Forsyte”. En record així mateix una mediocre pel•lícula i una excel•lent sèrie de televisió basades en aquesta obra. Ho rellegia per mor d’ambientar-me pel meu viatge a l’Anglaterra, com sempre faig, i ja he comentat en aquest bloc, abans de partir cap a altres terres.
Però d’allò que vull parlar avui és que a un determinat passatge del llibre es  parla dels “cartistes”,  moviment social i polític avui per avui força desconegut.
El Cartisme (chartism en anglès) va ser un moviment de la reforma social i política en el Regne Unit, vigent entre els anys 1838 i 1858. Va obtenir el seu nom de la Carta del Poble (The People’s Charter) de 1838, que assenyala les sis peticions del moviment. Aquestes eren:
• Sufragi universal masculí per als majors de 21 anys;
• Circunscripciones electorals d’igual grandària;
• Votació per mitjà del sufragi secret;
• No fos necessari ser propietari per a ser membre del Parlament
• Dieta per als membres del Parlament
• Parlaments anuals
Des dels seus orígens es va anar convertint gradualmente en una expressió de l’agitació de la classe obrera en contra de les Lleis sobre pobres, les circumstàncies econòmiques i la dificultat d’establir uns sindicats eficaços.
Els seus membres i dirigents foren vilipendiats, perseguits, empresonats, i si bé és evident que no totes les seves reivindicacions foren assolides, és igualment indubtable que obriren un camí que portà a una major democratització de la societat.
Pens avui amb els “cartistes”, i pens així mateix en totes les reivindicacions que ara són demonitzades i titllades d’il•lusòries o, pitjor, de perilloses i gairebé delictives (autodeterminació dels pobles, participació ciutadana efectiva,  oficialitat plena de la llengua catalana…) per concloure que l’avanç de la justícia no s’atura si els ciutadans i ciutadanes es mantenen ferms en la lluita. Un brindis pels cartistes.

• Un poc de tot
• 2 comentaris

A vegades les coincidències desvetllen idees, demostren fets, enlluernen la raó.  L’altre dia repassava una vella carpeta plena d’articles sobre l’infame i il•legal guerra d’Irak a la que la megalomania acomplexada de l’Aznar hi va fer participar l’Estat Espanyol. Ja ho havia llençat tot a les escombraries- fastiguejat de tornar a contemplar bigotis i llegir mentides i més mentides sobre armes de destrucció massiva- quan del mateix prestatge em va caure al terra un petit llibre. Lovely, el primer poemari d’Antònia Vicens, que havia llegit però no a fons. A l’obrir-lo, de sobte, em saltà als ulls aquest poema:

“Si al front va aprendre a  escriure
el seu nom
el pare.

Enmig de la gran mar
va voler conèixer els números
i les regles més elementals
de la comptabilitat:
“Que mai + cap home – jo travessi
el portal de casa nostra”.

Enviava aquest exercici barroer
d’equació de balanç
com qui envia una combinació de seda
o una ampolla de perfum.

Per les ondulacions de la frase
la mare podia ensumar
una flor de perjuri
en cada lletra.

Sota els embats de
la nit africana.”

No som un entès en poesia. Només un lector, i ,com a lector, aquest senzill poema m’ha portat a la soledat, a la por, a la infinita nostàlgia de tots aquells que han patit, a una i altra èpoques, els embats de l’odiós patrioterisme militarista. Res més que un sentiment. Per cert el poema es titula “Oblid”. D’això es tracta, de no oblidar.

• Un poc de tot
• Sense comentaris