No és la meva intenció, malgrat el títol d’aquesta entrada, glosar l’excel•lent llibre d’Oriol Pi de Cabanyes, un llibre que marcà una època i que indubtablement deixà empremta en tots aquells que el llegirem.
He trobat a una entrevista, feta a l’autor fa bastants anys, el següent comentari sobre la novel•la:

“Oferiu fors als rebels que fracassaren» és el primer vers d’un
poema que no he pogut trobar de Vanzetti, que fou executat
injustament als EE.UU. L’any 1927. Llegeix-la i la sabràs, la trampa.
Potser del que estic més satisfet és d’algunes planes de monòleg
interior i de la constant barreja entre la primera i la tercera persona a
l’hora de narrar. En fi, per ara encara no l’he avorrida: vull dir que,
tot i que no la considero genial, ni de bon tros, perquè tot és capaç
de millora en aquest món, la crec una obra vàlida. Útil! No se sap mal
això. Penso, però, que en el fons, tots somniem fer alguna cosa de
servei, encara.”

A la darrera frase hi trobem la clau: “en el fons tots somniem fer alguna cosa de servei encara”. Certament hem deixat molts de somnis pel camí, hem hagut d’acceptar moltes renuncies, ens hem plegat a veritables cessions…però la pregunta és: Hem fracassat?. Pot ser sí. Pot ser sí. Pot ser molts així ho creuran. Per la meva part crec que els rebels només fracassen quan abandonen la rebel•lia, quan obliden el somni. I això, malgrat silencis i acceptacions, pens que alguns no ho hem fet. Encara batallem, sovint enmig del llot, per una societat “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.
Així què, tot emprant les paraules de l’escriptor mallorquí Antoni Serra, “Gràcies, no volem flors”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris