Fa dies que em dóna voltes pel cap. Des de que vaig veure l’escenificació del Consell de Ministres a Palma, i la posterior roda de premsa anunciant una sèrie d’aportacions econòmiques del Govern Espanyol , em balla pel cap una imatge. No una imatge vista o viscuda, sinó mes aviat quelcom que he llegit.
Fa uns moments se m’ha encès la bombeta. He descobert allò que em recordava. Té nom: un “durbar”.
Segons l’enciclopèdia un “durbar” era ,a l’Índia Britànica, una audiència pública, d’orígen mogol, on el virrei atorgava, en nom del rei-emperador, gràcies i mercès als seus súbdits, els quals es sentien honorats de rebre el favors de Sa Majestat Britànica. Un pur acte colonial de submissió a unes regles de joc que feien que s’agraís la graciosa concessió d’allò que per un altre cantó es furtava en molta major quantitat.
Estic parlant d’imatges. De fet de sentiments a partir d’una imatge. No vull entrar en l’adequació o no de les quantitats promeses pel Sr. Rodríguez  Zapatero  per a la modernització turística. No és aquest, avui, el tema.  Allò que em va fer sentit a desgrat, allò que em va incomodar  es veure l’acatament, la reverència, els somriures extasiats, els esguards admirats davant tanta benevolència…
Sincerament em regira l’estomac.  Sent que no ens regalen res. Sé que no ens regalen res. Només ens retornen una mínima part d’allò que prèviament ens han robat. Només ens aboquen unes miques del tot el profit que n’han tret de les nostres illes.
El nostre país, espoliat, castigat, sotmès, humiliat i maltractat durant segles, es mereix al manco la dignitat dels ofesos. La cara alta sense genuflexions.  L’orgull. No som prínceps hindús , corruptes i delerosos de joies, no som nous rics bocabadats davant la noblesa…voldria un poble orgullós que reclama allò que li pertoca, que agraeix educada però fredament si qualque cosa arriba però sense oblidar, ni per un segon, que no és un favor sinó una ínfima restitució.
L’Índia dels “durbars” era una colònia.

• Actualitat
• Sense comentaris