Es veu que la xafogor de l’estiu, el plaer dels viatges, el relaxament de la política quotidiana, em porta a entrades basades en referències literàries. Acab d’adonar-me, mentre escrivia aquesta, que ja en port tres d’encadenades.

Estava rellegint un antic llibre, comprat de vell al mercat de Sant Antoni de Barcelona, del novel•lista anglès Galsworthy, premi Nobel 1932, titulat “Els Forsyte”. En record així mateix una mediocre pel•lícula i una excel•lent sèrie de televisió basades en aquesta obra. Ho rellegia per mor d’ambientar-me pel meu viatge a l’Anglaterra, com sempre faig, i ja he comentat en aquest bloc, abans de partir cap a altres terres.
Però d’allò que vull parlar avui és que a un determinat passatge del llibre es  parla dels “cartistes”,  moviment social i polític avui per avui força desconegut.
El Cartisme (chartism en anglès) va ser un moviment de la reforma social i política en el Regne Unit, vigent entre els anys 1838 i 1858. Va obtenir el seu nom de la Carta del Poble (The People’s Charter) de 1838, que assenyala les sis peticions del moviment. Aquestes eren:
• Sufragi universal masculí per als majors de 21 anys;
• Circunscripciones electorals d’igual grandària;
• Votació per mitjà del sufragi secret;
• No fos necessari ser propietari per a ser membre del Parlament
• Dieta per als membres del Parlament
• Parlaments anuals
Des dels seus orígens es va anar convertint gradualmente en una expressió de l’agitació de la classe obrera en contra de les Lleis sobre pobres, les circumstàncies econòmiques i la dificultat d’establir uns sindicats eficaços.
Els seus membres i dirigents foren vilipendiats, perseguits, empresonats, i si bé és evident que no totes les seves reivindicacions foren assolides, és igualment indubtable que obriren un camí que portà a una major democratització de la societat.
Pens avui amb els “cartistes”, i pens així mateix en totes les reivindicacions que ara són demonitzades i titllades d’il•lusòries o, pitjor, de perilloses i gairebé delictives (autodeterminació dels pobles, participació ciutadana efectiva,  oficialitat plena de la llengua catalana…) per concloure que l’avanç de la justícia no s’atura si els ciutadans i ciutadanes es mantenen ferms en la lluita. Un brindis pels cartistes.

• Un poc de tot
• 2 comentaris