22
ago.
2009
Escrit per Eduard Riudavets
Fa uns dies penjava al facebook un video. Era una versió actual de la cançó clàssica “Le temps des cerises” que per cert va inspirar el títol i unes reflexions de la novel•la de Montserrat Roig (El temps de els cireres).
És una cançó impressionant, del 1866, amb lletra de Jean-Baptiste Clement i música d’Antoine Renard.
Va esdevenir la cançó-símbol de la Commune de París. Ens parla de que són possibles uns dies millors, que no cal perdre l’esperança. Malgrat el dolor i la derrota un dia arribarà “el temps de les cireres”. No oblidem que el fracàs de la comuna acabà en un bany de sang. La cançó, que n’és l’emblema, ens crida a no perdre la il•lusió:
“Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux du soleil au cœur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur
Mais il est bien court le temps des cerises
Où l’on s’en va deux cueillir en rêvant
Des pendants d’oreilles…
Cerises d’amour aux robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang…
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu’on cueille en rêvant !
Quand vous en serez au temps des cerises
Si vous avez peur des chagrins d’amour
Évitez les belles !
Moi qui ne craint pas les peines cruelles
Je ne vivrai pas sans souffrir un jour…
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des chagrins d’amour !
J’aimerai toujours le temps des cerises
C’est de ce temps-là que je garde au cœur
Une plaie ouverte !
Et Dame Fortune, en m’étant offerte
Ne saurait jamais calmer ma douleur…
J’aimerai toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au coeur ! »
LE TEMPS DES CERISES
19
ago.
2009
Escrit per Eduard Riudavets
Llauna de Cola Cao, Turisme Jove, Palmarena, Honey Moon, Bitel…
No és exhaustiu, ni detallat, aquest recordatori d’alguns dels casos de corrupció que estan embrutant la imatge de les nostres illes. Se n’ha parlat prou perquè ara ho torni a analitzar a aquest bloc. Són tots fets tèrbols succeïts durant el govern popular de Jaume Matas, del 2003 al 2007.
Però, mentre els casos de corrupció del partit popular sorgeixen com a bolets, a les Illes i arreu de l’Estat, ni una sola veu d’aquest partit s’ha aixecat per donar, com a mínim, explicacions. Ben al contrari, només pretenen embullar la troca parlant de persecucions, manipulacions i fins i tot acusant a les altres forces polítiques de cometre il•legalitats.
“A jo em cauria la cara de vergonya”. És una frase que sovint hem sentit a dir, referint-se a qualsevol fet quotidià que sobrepassa allò que s’espera de la dignitat d’una persona. És perfectament aplicable, avui, al Partit Popular. Se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya.
Certament, el sistema de corrupció organitzada que havia creat el Partit Popular no ens deixa gaire marge de dubte sobre l’honorabilitat dels seus dirigents, però si més no hauríem esperat un mínim de categoria moral. Res, res de res, ni de mostra.
Poc a poc, malgrat els vots que puguin obtenir (sempre n’hi ha que votaran dreta ni que sigui sota núvols de pudor), la ciutadania amb una certa consciència va coneixent quin és el funcionament de la dreta representada pels Rajoy, Cospedal, Arenas i les seves titelles baleàriques: utilitzar els fons públics per l’enriquiment privat. Una i altra vegada.
Ja poden seguir parlant de persecucions. Si els hi resta una miqueta de dignitat –ho dubt- haurien de sortir públicament a dir una sola paraula: PERDÓ !.

16
ago.
2009
Escrit per Eduard Riudavets
He acabat de llegir aquest llibre. És d’un autor francès, Patrick Modiano, publicat enguany mateix a Proa. Premi Goncourt 1978, la ressenya parla d’una “obra singular, una investigació profunda dels abismes d’una ànima errant que absorbeix al lector en una trama detectivesca”.

Sincerament m’ha agradat i m’ha impressionat. Per a mi això de la “trama detectivesca” és el que manco importa. La recerca del passat, la nostàlgia, la melangia que amara tota la novel•la és el que veritablement dóna força i sentiment a la narració.
Mentre el llegia em venien al cap records oblidats d’infantesa, moments senzills gairebé insignificants que per un motiu o l’altre han restat dins el meu cap. No hi he cercat cap tesi, ni cap missatge, són les sensacions que m’ha provocat allò que m’ha fet valorar el llibre.
No desvetllaré l’argument ni la conclusió, només una frase que recull, al meu parer, tot allò que aquesta obra pretén i singnifica:
“Ja ha passat enllà de la cantonada, i les nostres vides no es dissiparan tan ràpidament en el vespre com aquella pena infantil ?”.