A principis d’aquest mes d’agost vaig ser uns quants dies per terres de Lleó. No és la meva intenció narrar-vos el viatge, només dir de passada que les visites, entre altres llocs, a Salamanca, Zamora,  Ciudad Rodrigo i, tot creuant  la ratlla de Portugal, a Miranda do Douro, Guarda, etc. foren interessants:  monuments, paisatges, bon menjar, excel•lent vi….

D’allò que vull parlar és de l’estranya sensació que vaig tenir tot el temps mentre passejava per les velles ciutats de l’antic regne de Lleó. Els noms dels carrers, les estàtues, les plaques commemoratives…tot m’era conegut o, al manco, em sonava: Fray Luis de León, Lazarillo de Tormes, Francisco de Maldonado, Juana la Loca, Unamuno…És lògic, vaig pensar, són personatges que formaven part dels meus estudis de literatura i història, per això els conec, he llegit la seva obra o sé els seus fets.

Tinc gairebé cinquanta anys i, naturalment, tota la meva escolarització fou sota el franquisme o als anys de l’anomenada transició. Tota la meva escolarització fou en llengua castellana i amb un currículum centrat en la història de la Castella imperial.  És evident que allò que aprens els primers anys es fixa amb força a la teva ment.

Posteriorment he llegit, conegut, i estudiat pel meu compte els autors de la meva llengua i cultura. Ara puc saber, si top el seu nom, qui foren  Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda o Pitarra. Sé així mateix dels esdeveniments de la història del meu país. Història que mai vaig aprendre a les aules. Aules en les que Ramon Llull es convertia en Raimundo Lulio.

Aquesta és llavors la sensació que m’amara. Durant anys em robaren la meva història, la meva cultura, la meva llengua. Ningú em pot retornar allò que hagués pogut sentir d’infant al llegir Curial e Güelfa enlloc del Poema del Mio Cid.  En aquests moments en que el debat sobre la memòria històrica és ben viu, vull dir que la migrada recuperació legal del Govern Zapatero no em basta. Vull que em tornin els anys que em robaren, vull que s’esmeni –no en un futur, ni en generacions que han de venir- l’amputació que em feren patir, ho vull ara. Vull que em compensin per tot allò que em furtaren. No em sap greu conèixer la literatura castellana, em sap greu com la vaig conèixer i que m’ofeguessin el coneixement de la meva literatura catalana.
 Vull que paguin per això. I que paguin demanant disculpes, que paguin anorreant fins l’últim monument amb connotacions franquistes, que assumeixin el seu deute i que l’Estat Espanyol s’agenolli públicament a demanar excuses. La nostra infància esguerrada no es mereix manco que això. Els anys que ens robaren ens ho reclamen.

• Actualitat
• 4 comentaris

Fa uns dies, mentre era de viatge, es publicava a premsa un article interessantíssim de Pere Sampol, senador nacionalista de les Illes Balears. He cregut convenient reproduir-lo aquí per mor de donar-li la màxima difusió possible. Deixa les coses clares.

Només des de la més absoluta ignorància de la realitat política i social de les Illes Balears es poden explicar algunes decisions impossibles d’entendre; només des de la més absoluta arrogància política es poden prendre decisions transcendentals fora informar-se’n de les conseqüències. D’altra manera, com un partit que pretén fer política a les Illes Balears, consolidar-se i arrelar-se com a força política que propugna la sobirania dels Països Catalans, pot ignorar el que ha estat TV3 per a les Illes? Perquè TV3 no sols ha estat un indispensable instrument de normalització de la llengua, també ho ha estat per donar a conèixer a les Illes la realitat de Catalunya -per desgràcia, poc ha contribuït a donar a conèixer la realitat de les Illes a Catalunya-; però, sobretot, la implantació de TV3 fou un exemple de participació i voluntat popular, de la gent més conscient del poble, per aconseguir un objectiu per sobre de legalitats i burocràcies. Legalitats i burocràcies a les quals s’aferren els ineptes irresponsables, ignorants de l’esforç col·lectiu que suposà la recepció de TV3 a les Illes.

Primer fou la iniciativa de petits grups locals, que varen construir repetidors casolans que permetien la recepció a les zones més elevades d’algun poble. Després ja fou la constitució de Voltor, amb milers d’aportacions econòmiques personals, que permeté la difusió del senyal a totes les Illes. El que significava TV3 prou que ho sabien els terroristes gonelles que atemptaren en diverses ocasions contra el repetidor d’Alfàbia. Coneixent aquesta història resulta incomprensible que, poc temps després d’haver-se constituït el Govern tripartit de Catalunya, Bargalló d’ERC i Pasqual Maragall del PSC, lliurassin el control del senyal a Jaume Matas. No consultaren l’Obra Cultural Balear, ni Voltor ni, per suposat, els partits que sempre havíem donat suport a la recepció de TV3. Mentre es consumava la malifeta tampoc no volgueren escoltar els qui, consternats, des de la societat civil o des del món polític, intentaren fer-los entendre que lliuraven quelcom més que la potestat de tallar o manipular TV3: entregaven un símbol de la resistència lingüística. Ignorants i arrogants, no escoltaren ningú.

I la història es repeteix. Ara és Tresserras, també d’ERC, un expert en mitjans audiovisuals, amb la complicitat de Toni Martorell d’UM, qui han decidit el nou mapa audiovisual en català a les Illes. Han decidit tallar, manipular, no deixar veure nous canals, en definitiva, fer que es redueixi l’oferta de televisió en català quan l’eclosió de les noves tecnologies feia pensar que disposaríem de més opcions que mai. La legalitat, els pressuposts, les audiències, els drets d’emissió… excuses per justificar la reducció de les emissions en català quan es produeix un esclat de canals en castellà que ofeguen la nostra llengua. I ara toca Spanair. Una companyia aeronàutica que ha passat per moltes mans, últimament sueques, però que des de fa dècades ha mantingut la base d’operacions a les Illes. I vet aquí que a Catalunya sorgeix una iniciativa politicoempresarial amb la intenció d’adquirir una companyia que tengui la base d’operacions a Barcelona, amb la voluntat d’incrementar les connexions internacionals.

Una gran operació que inicialment venç les reticències del Govern de les Illes i dels treballadors d’Spanair quan els nous gestors prometen que amb la nova propietat milloraran les connexions i que, pràcticament, es mantindran la majoria dels llocs de feina a les Illes. Pocs mesos després, arriba la bufetada: el trasllat de tots els treballadors a Barcelona és imminent. Qui no hi està d’acord, perd la feina. Poca cosa hi podríem dir si es tractés d’una decisió d’una empresa privada. Però no n’és el cas, ja que la Generalitat de Catalunya participa del Consorci que ha adquirit Spanair. No sols hi participa, sinó que s’atribueix el mèrit de la iniciativa, talment com ho fan els partits del tripartit que bravegen d’haver captat una companyia per a Catalunya. Fins i tot ERC dedica una portada de la seva revista a Spanair: “la companyia nacional de Catalunya”… mentre 450 famílies de les Illes viuen angoixades en veure que el seu lloc de feina vola a Barcelona. Es veu que per ser “nacional” no pot estar a Palma.

No és que hagin atret a Barcelona una companyia radicada a un país estranger, ni tan sols a comunitats castellanes… l’han arrabassada a les Illes Balears: curiós concepte de Països Catalans. I cal preguntar-se si a l’Estat espanyol s’ha donat cap altre cas de deslocalització empresarial com aquest, amb la participació de les institucions de govern d’una comunitat. No estam, per tant, davant una decisió únicament empresarial, sinó institucional. I com a ciutadans de les Illes tenim dret a exigir als partits que governen Catalunya, i que tenen representació a les Illes i que ens demanen el vot a cada procés electoral, que pensin també en els interessos econòmics de Balears i en el futur de 450 famílies que veuen el seu futur amenaçat. Només cal una solució: que Spanair mantingui una part del seu centre de treball a les Illes, consensuant-ho amb els treballadors. Si els partits que han promogut aquesta operació creuen realment que les Illes formen part dels Països Catalans, aleshores que tractin els ciutadans de les Illes com a tals i també mirin pels seus interessos. En cas contrari, que no tornin a cercar vots: per a ells nosaltres som estrangers.

• Actualitat
• 1 comentari

Acab d’assabentar-me. Més atemptats a Palma. Només és possible el més enèrgic rebuig, una clara condemna. Reproduesc aquí les paraules, immediates, de Joan Ferrà, secretari general de JEM-PSM. Reflecteixen el meu pensament.

El Joves d’Esquerra Nacionalista han manifestat avui el seu rebuig als atemptats provocats presumptament per la banda terrorista ETA a la zona del Portitxol de Palma. 

Els joves nacionalistes condemnen qualsevol tipus de violència com la campanya que estan orquestrant aquest estiu a Mallorca. Segons Joan Ferrà, Secretari General, “la societat de les Illes Balears ha de reaccionar amb maduresa davant aquests atemptats i fer veure als terroristes la inutilitat de les seves accions”. 

Els Joves d’Esquerra Nacionalista  insisteixen en la necessitat de seguir amb via política i de negociació per a la resolució del conflicte armat.  En paraules del secretari general  “creiem firmament que la llibertat s’ha de defensar sempre mitjançant les eines democràtiques i de forma pacifica. La lluita de les idees no ha d’estar mai tacada de sang”. 

Ferrà també ha afegit que “aquestes actituds no tenen res a veure amb l’ independentisme, són simples demostracions d’impotència causades per gent sense escrúpols que fa molts anys que ha perdut el seu lloc a la societat”.
 

• Actualitat
• 4 comentaris