Fa dies que em dóna voltes pel cap. Des de que vaig veure l’escenificació del Consell de Ministres a Palma, i la posterior roda de premsa anunciant una sèrie d’aportacions econòmiques del Govern Espanyol , em balla pel cap una imatge. No una imatge vista o viscuda, sinó mes aviat quelcom que he llegit.
Fa uns moments se m’ha encès la bombeta. He descobert allò que em recordava. Té nom: un “durbar”.
Segons l’enciclopèdia un “durbar” era ,a l’Índia Britànica, una audiència pública, d’orígen mogol, on el virrei atorgava, en nom del rei-emperador, gràcies i mercès als seus súbdits, els quals es sentien honorats de rebre el favors de Sa Majestat Britànica. Un pur acte colonial de submissió a unes regles de joc que feien que s’agraís la graciosa concessió d’allò que per un altre cantó es furtava en molta major quantitat.
Estic parlant d’imatges. De fet de sentiments a partir d’una imatge. No vull entrar en l’adequació o no de les quantitats promeses pel Sr. Rodríguez Zapatero per a la modernització turística. No és aquest, avui, el tema. Allò que em va fer sentit a desgrat, allò que em va incomodar es veure l’acatament, la reverència, els somriures extasiats, els esguards admirats davant tanta benevolència…
Sincerament em regira l’estomac. Sent que no ens regalen res. Sé que no ens regalen res. Només ens retornen una mínima part d’allò que prèviament ens han robat. Només ens aboquen unes miques del tot el profit que n’han tret de les nostres illes.
El nostre país, espoliat, castigat, sotmès, humiliat i maltractat durant segles, es mereix al manco la dignitat dels ofesos. La cara alta sense genuflexions. L’orgull. No som prínceps hindús , corruptes i delerosos de joies, no som nous rics bocabadats davant la noblesa…voldria un poble orgullós que reclama allò que li pertoca, que agraeix educada però fredament si qualque cosa arriba però sense oblidar, ni per un segon, que no és un favor sinó una ínfima restitució.
L’Índia dels “durbars” era una colònia.
Arxiu de agost 2009
No és la meva intenció, malgrat el títol d’aquesta entrada, glosar l’excel•lent llibre d’Oriol Pi de Cabanyes, un llibre que marcà una època i que indubtablement deixà empremta en tots aquells que el llegirem.
He trobat a una entrevista, feta a l’autor fa bastants anys, el següent comentari sobre la novel•la:
“Oferiu fors als rebels que fracassaren» és el primer vers d’un
poema que no he pogut trobar de Vanzetti, que fou executat
injustament als EE.UU. L’any 1927. Llegeix-la i la sabràs, la trampa.
Potser del que estic més satisfet és d’algunes planes de monòleg
interior i de la constant barreja entre la primera i la tercera persona a
l’hora de narrar. En fi, per ara encara no l’he avorrida: vull dir que,
tot i que no la considero genial, ni de bon tros, perquè tot és capaç
de millora en aquest món, la crec una obra vàlida. Útil! No se sap mal
això. Penso, però, que en el fons, tots somniem fer alguna cosa de
servei, encara.”
A la darrera frase hi trobem la clau: “en el fons tots somniem fer alguna cosa de servei encara”. Certament hem deixat molts de somnis pel camí, hem hagut d’acceptar moltes renuncies, ens hem plegat a veritables cessions…però la pregunta és: Hem fracassat?. Pot ser sí. Pot ser sí. Pot ser molts així ho creuran. Per la meva part crec que els rebels només fracassen quan abandonen la rebel•lia, quan obliden el somni. I això, malgrat silencis i acceptacions, pens que alguns no ho hem fet. Encara batallem, sovint enmig del llot, per una societat “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.
Així què, tot emprant les paraules de l’escriptor mallorquí Antoni Serra, “Gràcies, no volem flors”.
El passat vint-i-vuit de juliol va comparèixer, en un plenari extraordinari del Parlament de les Illes Balears, el president Antich, a fi de explicar el nou sistema de finançament autonòmic i les repercussions per a la nostra terra.
Podria comentar aquí que en pens al respecte, però ja ho he fet a entrades anteriors, així que consider més adient reproduir alguns paràgrafs de la intervenció de Biel Barcelo, portaveu del Grup Parlamentari Bloc i PSM-Verds, que consider força aclaridors:
“I és que estam molt lluny d’estar davant un gran acord. Des del nostre punt de vista l’Estat ha estat molt avar amb les Balears. No s’ha tengut en compte el gran esforç que hem fet durant anys amb un sistema que ens perjudicava I l’acord actual, tot i que millora els nostres recursos, si comparam amb la millora que obtenen la resta de les comuntitats autònomes, ens torna deixar en la part baixa del finançament.
I sobretot és un acord que, com he dit, no soluciona definitivament el problema de finançament.
I no el soluciona perquè parteix del mateix punt de partida erroni de l’anterior sistema, segons el qual, en teoria, tenim un finançament adequat per la nostra educació i la nostra sanitat. Les xifres demostren clarament que no és així, que al contrari, tenim un gran dèficit en el finançament d’aquests serveis tant bàsics com l’educació i la sanitat. En teoria, tenim aquests serveis públics ben coberts i per això ens sobren doblers. I el nou sistema insisteix en aquest punt erroni, agreujant la situació en el temps.”
“Altres comunitats, fa molt més anys que treballen amb aquest tema, que reclamen solucions, i que tenen veus pròpies presents al Congrés. Noltros ens hem despertat tard: els dos grans partits mai havien fet el discurs del mal finançament fins fa relativament pocs anys, llevat d’algunes excepcions. La dinàmica encetada aquests darrers temps, ens hauria de dur en el futur a millores veritables i definitives: el dia que perdem complexes davant Madrid, el dia que els nostres diputats siguin capaços de defensar els interessos de Balears per damunt dels interessos de partit.”
“El Partit Popular li dirà també que aquest és un acord insuficient, però, Sr. President, aquests mateixos deien que el model imposat pel sr. Aznar (que perjudicava encara més a les Balears) deien que era bo i defensaven que no s’havia de tocar.
I de fet ara diuen, de manera contradictòria, aquí que és insuficient i a Madrid, en canvi, que ha beneficiat a comunitats com Catalunya o Balears. I que sí governen el modificaran.”
“Sr. President, amb la reforma del model de finançament, pensam que queden molts de temes pendents que ni tan sols s’han considerat durant la negociació: una vertadera compensació per la insularitat, la discriminació que suposa per a les Balears no contemplar el finançament de la xarxa viària i ferroviària, i sobretot el dèficit històric acumulat (que comunitats com Andalusia sí han obtingut en el passat). Les Balears, durant els 9 anys de vigència del sistema de finançament del PP han perdut anualment una mitja de 200 milions d’euros anuals. Ningú parla de la compensació d’aquesta quantitat a la qual noltros no hi renunciam. No hi renunciam, ni hi renunciarem.”
“I deixem ben clar també un altre aspecte, siguin quin siguin els fons addicionals que arribin –per molts insuficients que puguin ser- no oblidem que són pel finançament de la Comunitat Autònoma, i que Comunitat Autònoma tan ho són els Consells Insulars com el Govern de les Illes Balears. Cal un pacte institucional per un repartiment just i equitatiu de les quantitats- encara ignotes- que puguin arribar. Un pacte entre institucions i, sens dubtes també, entre les forces polítiques. No fem malbé ara aquí allò que, per poc que sigui, tant ens ha costat aconseguir.”
“Des del Bloc i PSM-Verds som ben conscients que amb l’actual estructura de l’Estat espanyol s’ha demostrat inviable un encaix just de les illes Balears dins l’arquitectura del finançament autonòmic. De cara al futur només el concert econòmic com el que tenen País Basc i Navarra serà una solució definitiva. Així ho defensarem en solitari en el procés de reforma de l’Estatut i ho seguim defensant ara. Però tengui ben present, Sr. Antich, una cosa: o començam la feina i la reivindicació ara mateix, o d’aquí 5 anys tornarem estar igual, i això les Illes Balears, sens dubtes, sens dubtes, no s’ho mereixen.”


