El tercer, i gran motiu, de discrepància sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia va centrar-se en la consideració de la llengua catalana. Sobre aquest tema les meves paraules, al debat parlamentari, varen ser clares:

Moltes són les discrepàncies del nostre grup parlamentari respecte del text imposat, podria estar hores analitzant-ho, però no és el cas ni crec que tengui la possibilitat; parlem només llavors, dels aspectes cabdals i parlem primer d’un tema molt sensible per al nostre grup parlamentari, parlem de la consideració de la llengua catalana, la llengua pròpia de les Illes Balears. La nostra discrepància és clara, defensam la igualtat de les dues llengües oficials a les Illes Balears, defensam l’equiparació de la llengua catalana amb la llengua castellana, no demanam privilegis ni volem imposar res, simplement pretenem que la cooficialitat suposi la igual condició de les dues llengües.
Una equiparació que implica, naturalment, el deure de coneixement inherent a l’oficialitat d’una llengua, inherent a l’oficialitat d’una llengua; una equiparació que també suposa que, després de 30 anys de democràcia i 23 d’autonomia hi deixi d’haver ciutadans de primera i ciutadans de segona en funció de la llengua que parlen. Perquè siguem clars, un tractament diferenciat, distints criteris entre les llengües és per fer una discriminació.
Però açò ho va explicar millor del que ho pugui explicar jo un il·lustre menorquí a les pàgines d’un periòdic, escrivia no fa massa Josep Maria Quintana: “Quan nosaltres demanem que les comunitats autònomes que tenen llengua pròpia, no castellana, el coneixement d’aquesta sigui també, com el del castellà, obligatori per a tots els ciutadans, no volem imposar res d’especial o, si més no, no volem imposar res que vagimés enllà del que, per disposició legal, sempre se’ns ha imposat a nosaltres, que coneguem, tot i no ser la nostra llengua pròpia, el castellà.” Doncs bé, açò mateix i res més, que tenguin obligació de conèixer el català, el gallec, el basc, és el que nosaltres demanam als ciutadans que habitin les comunitats autònomes que tenen com a pròpies aquestes llengües. I desenganyem-nos, només aleshores podrem parlar pròpiamentde bilingüisme i co-oficialitat.
Queda prou clara, crec, amb aquestes paraules la nostra postura. Potser, ja només cal explicar que, com assenyala el professor Isidor Marí, també a un article recent: “Les conseqüències reals del deure de coneixement de les llengües oficials són bàsicament dues: l’obligació dels poders públics d’assegurar-ne el coneixement en els plans d’estudis oficials i la impossibilitat dels ciutadans d’al·legar incomprensió d’una llengua oficial davant d’una comunicació feta en aquesta llengua”. Res més que açò, però tampoc res manco que açò.

Demanam al Partit Popular que reconsideri la seva postura i aposti per la igualtat entre les llengües. I demanam també, molt especialment al Partit Socialista, que assumeixi la postura que sobre açò ha defensat el seu partit a Catalunya i fins i tot ha defensat el seu partit al Congrés de Diputats i que defensi també aquí, a les Illes Balears, l’equiparació de les dues llengües oficials.

 

Vista la deriva anti-llengua catalana, cada vegada més exacerbada, crec que és evident que ens calia un Estatut molt més ambiciós en la defensa dels nostres drets lingüístics. Maluradament ens quedarem sols en aquesta batalla.

(Continuarà)

• Actualitat
• Sense comentaris