Estic indignat. Fa dies que m’en vaig assabentar i no minva la meva indignació. L’agressió que va patir un jove, per part de la guàrdia civil, a l’aeroport de Palma per haver-s’hi adreçat en llengua catalana, és simplement un fet indigne, una vergonya absoluta, un atac als nostres drets com a ciutadans, una mostra de la més infame fatxenderia i un clar símptoma que els cossos i forces de seguretat –al manco, alguns, molts, dels seus membres- són lluny d’haver interioritzat el que suposa ser una policia democràtica.
L’Obra Cultural Balear ha demanat la dimissió del Delegat del Govern, Ramon Socias perquè “com a màxim responsable dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, ha demostrat reiteradament la seva manca de voluntat d’acabar amb els atacs als drets lingüístics dels ciutadans”.
I és que no estem parlant d’un fet aïllat, d’una lamentables circumstàncies excepcionals…estem parlant d’un problema recurrent, una situació que es repeteix una i altra vegada…són multitud els casos similars. És inadmissible, és inaguantable, és absoluta i totalment un fàstic continu.
La Direcció General de Política Lingüística, que gestiona el PSM, ha adreçat escrits de protesta tant al Delegat del Govern com al responsable, a Madrid, de la policia i de la guàrdia civil. Un paràgraf m’ha impressionat:
“Som ben conscients que aquest no ha estat un estiu com els altres i que el cos de la guàrdia civil ha patit en carn pròpia la vulneració d’un dret tan fonamental com el dret a la vida i, per això, ara més que mai, els membres d’aquesta institució haurien d’estar sensibilitzats per respectar els drets de totes les persones d’aquestes illes, les quals, com va quedar ben palès s’abocaren a donar-los suport en les luctuoses circumstàncies que es van patir”.
Perquè no ho oblidem mai, els drets lingüístics són drets com qualsevol altre, drets que tenim i que podem, i hem, d’exigir que se’ns respectin. Sense concessions, sense claudicacions, sense la més mínima passa enrere…
.
Sigui on sigui, a l’aeroport, a la carretera, a comissària o a una oficina, hem de mantenir-nos ferms en parlar única i exclusivament en llengua catalana. I si no ens entenen que cerquin un traductor. Tenim dret a parlar la nostra llengua, ningú, ningú ens pot obligar a parlar-ne cap altra. Els drets són vius i efectius quan se’ls exerceix. Aquesta ha d’ésser la nostra resposta. Sense concessions, sense claudicacions, sense passes enrere. Pot ser és cert que vivim a una colònia on les forces d’ocupació apallissen els indígenes que gosen aixecar el cap. Si és així que es trobin amb milers de caps aixecats. És el nostre dret però també el nostre deure.
- Actualitat
- 2 comentaris
Molt ben dit.
.
Sí, Eduard, tens raó.
El que passa es que està tan estès i tan generalitzat el fet d’acotar cap front la llengua “invasora” que ens han inculcat com a “superior”, que fins i tot ja ens sembla bé el fet de “mossegar-nos la llengua” com si fos per simple educació.
.
I el mal és que “ells” no ens agraeixen gens aquest fet que entenem, -potser malentenem- respectuós i educat. Corregim, si açò no ho és educació.
.
El que sí crec és que si els castellanoparlants que conviuen amb nosaltres no ens ho agraeixen gens açò de que noltros ens girem la llengua per ells, tal vegada és ver que haurem d’atendre la radicalitat de la teva afirmació:
“…I si no ens entenen que cerquin un traductor.”
Bon dia.
Hi ha tants exemples d’aquest “acotar cap” del que molt encertadament parles. Tants. Ben cert que s’ha interioritzat que “per educació”, “per cortesia” s’ha de girar la llengua. Davant això només, també ho apuntes, és possible una fermesa clara. A vegades les minories són ferment de coses més grans. Si, ni que fossim uns pocs, actuèssim així poc a poc les coses canviarien. Esper.