Vaig passar, aquest agost, uns quants dies a Londres. Durant la meva estada tots els diaris anaven plens de la decisió presa pel Govern d’Escòcia – format pel partit nacionalista Scotish National Party, en minoria- de deixar lliure per raons humanitàries: una malaltia terminal- a l’autor de la matança de Lockerbie en la que moriren 270 persones, Mohamed Al Megrahi.
Fa uns mesos vaig visitar, en visita institucional, el Parlament Escocès i vaig tenir el plaer de conversar amb alguns dels seus diputats que ens esposaren les expectatives que compartien pel futur del seu país.
L’Scotish National Party ha anunciat clarament la seva intenció de convocar un referèndum d’autodeterminació per decidir sobre una possible independència d’Escòcia.
A Arenys de Munt, Maresme, un població d’uns 8.000 habitants, s’ha convocat una consulta popular no oficial perquè els veïns puguin pronunciar-se sobre la independència de Catalunya.
Pot ser, arribats a aquest punt, els que llegeixen aquesta entrada al bloc ja s’estaran demanant quina amanida estic muntant amb tots aquests elements tan dispars. Ben senzill. La meva intenció és pura i simplement parlar de respecte.
La decisió del Govern Escocès d’alliberar Al Megrahi ha rebut duríssimes crítiques però ningú ha posat en dubte la competència que tenia per prendre-la. A l’Estat Espanyol els panegiristes de l’Estat de les Autonomies ens venen constantment amb la cançoneta de que enlloc d’Europa les nacions sense estat gaudeixen de tanta capacitat d’autogovern. Veure el cas Al Megrahi ens deixa clara la falsedat d’aquesta afirmació. Hi ha algú tan il•lús de pensar que l’Estat Espanyol acceptaria un sistema judicial diferenciat –amb competències com per alliberar presos- en mans de les comunitats autònomes?. Quedi aquí aquest apunt com a mostra d’una primera diferència, ben substancial per cert.
Passem ara a la segona, i em permetreu que l’exposi, no amb paraules meves sinó reproduint part d’una editorial que Vicent Partal a Vilaweb.
“Si llegiu aquesta pàgina de la BBC (la televisió i la web públiques del govern britànic), hi trobareu un qüestionari amb preguntes sobre la proposta d’un referèndum d’independència d’Escòcia, que ahir va presentar el primer ministre d’aquell país. La resposta de la pregunta ‘Demanaran als electors si volen la independència?’ fa: la cosa no és tan senzilla, perquè Escòcia no pot proclamar unilateralment la independència, ans caldrà una negociació; però, i això és molt important!, si els votants demanen la independència, al govern britànic, li serà impossible de dir que no hi tenen dret.
Quina diferència aquesta actitud respectuosa de la voluntat popular amb la xarlotada que organitza el govern espanyol contra un simple intent de consulta no oficial preparat a Arenys de Munt. Quina diferència de viure a Espanya o de viure a la Gran Bretanya i quin nivell tan diferent de qualitat democràtica que demostren uns i altres.
La resposta britànica és civilitzada i dialogant. Nega a Escòcia el dret de declarar-se independent tota sola, però assegura que, en cas de guanyar els independentistes, el govern britànic no pot oposar-se a la voluntat del poble escocès. I de cap manera, i aquest és un detall ben significatiu, no se li acut de qüestionar que els escocesos, democràticament, puguen decidir. Ni se li acut d’amenaçar de prohibir el referèndum o res semblant. Fóra inversemblant. Perquè no hi ha res, en una democràcia, superior al vot dels ciutadans.”
“La casualitat ha volgut que, el mateix dia i en dues zones de la Unió Europea, es posassin sobre la taula qüestions semblants, i els governs implicats hi han donat respostes ben diferents. En l’un cas, a la Gran Bretanya, una de radicalment democràtica. A Espanya, una de totalment contrària. Expliquem-ho. Expliquem-ho pertot i ben arreu.”
Crec que tot està dit. Només afegir que, tal i com jo ja he fet, podeu donar suport al referèndum d’Arenys a “Vullvotar.cat”. Cal que la reivindicació no cessi. Mai.
- Actualitat
- 1 comentari


fa molts anys quan militava al Front nacional de Catalunya en un consell nacional es a tractar el tema de quan l’estat espanyol acceptaria un referèndum d’autodeterminació del poble català en aquest cas. La majoria érem força pessimistes i no veiem la llum al final del túnel. Ara seguim mes o manco l’imperialisme espanyol segueix tan fort com sempre i té molt poques fissures. Caldrà la unitat de tots els demòcrates de debò per poder assolir amb naturalitat els referèndums d’autodeterminació com fan els britànics o els canadencs. Però com be diu n’Eduard no podem defallir.