Un setembre difícil. Després d’un estiu carregat de bons moments, una tardor difícil. Quan el cansament de la batalla et pot portar al defalliment, llavors la poesia t’atorga les armes per remuntar el sotrac. Malgrat els dies plens d’angunies i cops, un poema et recorda que hi ha un futur millor, encara sigui lluny.
MOLT LLUNY D’AQUÍ
Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.
Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té l’ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aqueslls camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
(Màrius Torres)
- Un poc de tot
- 4 comentaris
Que estrany, Eduard, que amb la meravella de poema de Màruis Torres que ens has deixat ningú en digui res.
.
Potser sigui perquè … “en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.”
Com arriba !!
A aquest bloc hi entra molta gent…però molt poca hi escriu. Ves a saber per què.
.
Màrius Torres és un poeta que sí m’arriba, i a més d’una manera estranya, com si allò que fa tants anys va escriure ho hagués fet especialment pel que estic vivint a cada moment. D’una altra manera em passa el mateix amb Rosselló-Porcel…
Per exemple els darrers versos de “Presència”,del Torres, són, amb poques paraules, l’expressió de tot el que és i no és la vida…
“Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls”
.
Gran!.
Quin altre gran poeta el mallorquí Roselló-Pòrcel. Un poeta que morí jove (als 25 anys) i va deixar, tot i així, una suggerent emprenta poètica:
“Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retalles les meves muntanyes.
(…)
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca”.
(Poema: A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL)
Magnànim!
L’altre dia, passejant per Sóller vaig descobrir a un carrer estret i ombrívol una rajola de ceràmica amb aquest fragment de Rosselló-Pórcel, del poema titulat precisament “Sóller”:
.
“El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades”.
.
Feia sol i vent alhora,tota la vall envoltada de tarongers. Vaig pensar que no era possible descriure millor un indret que com ho feia el poeta amb aquest quatre versets.
.
Genial!