Dimarts passat vaig assistir, al Consulat de Mar, a la presa de possessió dels nous dos consellers del Govern de les Illes Balears. El President Antich havia decidit nomenar a Bartomeu Llinàs com a Conseller d’Educació i Cultura, i a Pilar Costa com a consellera d’Innovació, Interior i Justícia.
No entraré a elucubrar sobre els motius que el President ha tingut per realitzar aquesta remodelació del Govern. És una potestat que ell ostenta en exclusiva i és seva la responsabilitat de la decisió. Sens dubtes, però, es pot deduir de les seves paraules que pretén donar un nou impuls a aquestes àrees.
A allò que sí em vull referir és a la malintencionada interpretació que d’aquesta remodelació n’ha fet el Partit Popular. Segons els portaveus d’aquesta formació política, el Sr. Antich no ha fet més canvis perquè els seus socis de govern no l’hi ha permès i en conseqüència han arribat a dir que “no és el President de tot el govern”.
Interpretacions malintencionades i, a sobre, absolutament falses. Si més no però és entenedora aquesta reacció del Partit Popular, entenedora des de la seva cultura política basada en una mena de cesarisme autoritari on tot es centrava en el “diktat”, en el “ordeno y mando” del líder suprem, gairebé entronitzat com una mena de déu totpoderós del qual s’acomplien els desigs com si fossin lleis inapel•lables.
És evident que un partit polític que ha fonamentat la seva executòria política en l’assentiment submís i silent a les paraules del seu cap qualsevol praxi política que suposi negociació i pacte és incomprensible. Naturalment ara paguem les conseqüències d’aquesta mena de teocràcia en que s’havia convertir el govern popular de la passada legislatura: contractes milionaris signats pels responsables sense haver-los llegit – així ells mateixos ho han declarat-, obres ruïnoses i innecessàries, corrupció arreu, descontrol absolut de la despesa pública….la paraula del Sr. Matas era la única llei..
Ara, per sort, estem en un govern molt diferent. Un govern de pacte. Un govern on la negociació, el diàleg, el contrast entre opinions diverses és la tònica general. Per a mi infinitament més saludable.
Així i tot, cal deixar clares les coses…en cap moment el President Antich ha demanat la substitució d’un conseller o consellera de les altres forces que donen suport al seu govern. Podia fer-ho i si ho hagués fet haurien calgut, sens dubtes, converses, negociacions i debats als respecte. Però no ha fet, no ha decidit fer-ho. Al manco de moment.
Quina conclusió en trec de tot això?. Una de molt simple. El Partit Popular no entén la cultura del pacte, immergit dins una histèria de messianisme dictatorial identifica la gestió amb el silenci dels anyells, la política amb l’obediència, les decisions amb les genuflexions…
És ben cert que els governs de pacte porten una dificultat inherent, però no és menys cert que, per a mi, és infinitament millor acceptar i superar la dificultat del diàleg que bastir tot un edifici institucional supeditat al capritx de líder de torn. Després de veure el saqueig dels doblers públics, que fou el pa nostre de cada dia amb el Govern Matas la passada legislatura, respir alleugerit de pensar que, malgrat les dificultats que suposa el pacte, ara la paraula del fugitiu a les Amèriques ja no és llei a les nostres Illes.
