El passat 14 de juliol vaig penjar al facebook un vídeo, l’Edith Piaf cantava la cançó revolucionària “Ça ira”. Malauradament me l’esborraren perquè sembla que violava drets d’autor. És igual. Allò del que avui vull escriure és  de les mancances d’aquella revolució que ens prometia llibertat, igualtat i fraternitat.
La derrota dels girondins, que sense ésser defensors ni de bon tros dels drets de les nacions sí plantejaven una organització federal de l’Estat, ens marca el primer sotrac de la revolució. Els drets dels pobles foren ofegats pel centralisme jacobí. La igualtat no va reconèixer els drets de les nacions immergides dins la nació que naixia amb la Revolució, la llibertat no es feu extensiva a la ciutadania que s’expressava en bretó, occità, català…la Revolució considerà aquestes llengües un “patois” condemnat a extingir-se sota l’omnipresent francès.

Els guanys i avenços de la Revolució foren molts i grans, innegables, però en aquest aspecte la política que acabà triomfant no fou altra que l’exacerbació del centralisme borbònic. A hores d’ara encara ho patim, i a hores d’ara podem sentir comentaristes de la reaccionària emissora episcopal espanyola enaltint i exaltant els revolucionaris francesos (no recorden tal volta quin tracte donà la Revolució  als seus amos del’ Església Catòlica?) per mor que “acabaron de una vez por todas con el càncer del separatismo nacionalista” (sic).

 
Malgrat tot, encara hi ha lloc per l’esperança. Amb moltes dificultats, amb excessius esforços, amb una societat i un poder constituït majoritàriament contraris, la recuperació nacional dels pobles ofegats pel centralisme va lentament avançant. Ho he vist a Montpellier, a Perpinyà…he parlat amb bretons, corsos, catalans, occitans, sé que costarà, que trigarà, que semblarà impossible..però l’optimisme de la història em fa estar convençut que d’aquesta lluita en reeixiran. Només llavors sabrem que la igualtat, la llibertat i la fraternitat abracen a  tots els “citoyens i citoyennes”. (Per cert del tracte de la Revolució a les ciutadanes en parlaré un altre dia).

• Un poc de tot
• Sense comentaris

 Vaig passar, aquest agost, uns quants dies a Londres. Durant la meva estada tots els diaris anaven plens de la decisió presa pel Govern d’Escòcia – format pel partit nacionalista Scotish National Party, en minoria- de deixar lliure per raons humanitàries: una malaltia terminal- a l’autor de la matança de Lockerbie en la que moriren 270 persones, Mohamed Al Megrahi.

Fa uns mesos vaig visitar, en visita institucional, el Parlament Escocès i vaig tenir el plaer de conversar amb alguns dels seus diputats que ens esposaren les expectatives que compartien pel futur del seu país.

L’Scotish National Party ha anunciat clarament la seva intenció de convocar un referèndum d’autodeterminació per decidir sobre una possible independència d’Escòcia.

A Arenys de Munt, Maresme, un població d’uns 8.000 habitants, s’ha convocat una consulta popular no oficial perquè els veïns puguin pronunciar-se sobre la independència de Catalunya.

Pot ser, arribats a aquest punt, els que llegeixen aquesta entrada al bloc ja s’estaran demanant quina amanida estic muntant amb tots aquests elements tan dispars. Ben senzill. La meva intenció és pura i simplement parlar de respecte.

La decisió del Govern Escocès d’alliberar Al Megrahi ha rebut duríssimes crítiques però ningú ha posat en dubte la competència que tenia per prendre-la. A l’Estat Espanyol els panegiristes de l’Estat de les Autonomies ens venen constantment amb la cançoneta de que enlloc d’Europa les nacions sense estat gaudeixen de tanta capacitat d’autogovern. Veure el cas Al Megrahi ens deixa clara la falsedat d’aquesta afirmació. Hi ha algú tan il•lús de pensar que l’Estat Espanyol acceptaria un sistema judicial diferenciat –amb competències com per alliberar presos- en mans de les comunitats autònomes?. Quedi aquí aquest apunt com a mostra d’una primera diferència, ben substancial per cert.

Passem ara a la segona, i em permetreu que l’exposi, no amb paraules meves sinó reproduint part d’una editorial que Vicent Partal a Vilaweb.

“Si llegiu aquesta pàgina de la BBC (la televisió i la web públiques del govern britànic), hi trobareu un qüestionari amb preguntes sobre la proposta d’un referèndum d’independència d’Escòcia, que ahir va presentar el primer ministre d’aquell país. La resposta de la pregunta ‘Demanaran als electors si volen la independència?’ fa: la cosa no és tan senzilla, perquè Escòcia no pot proclamar unilateralment la independència, ans caldrà una negociació; però, i això és molt important!, si els votants demanen la independència, al govern britànic, li serà impossible de dir que no hi tenen dret.

Quina diferència aquesta actitud respectuosa de la voluntat popular amb la xarlotada que organitza el govern espanyol contra un simple intent de consulta no oficial preparat a Arenys de Munt. Quina diferència de viure a Espanya o de viure a la Gran Bretanya i quin nivell tan diferent de qualitat democràtica que demostren uns i altres.

La resposta britànica és civilitzada i dialogant. Nega a Escòcia el dret de declarar-se independent tota sola, però assegura que, en cas de guanyar els independentistes, el govern britànic no pot oposar-se a la voluntat del poble escocès. I de cap manera, i aquest és un detall ben significatiu, no se li acut de qüestionar que els escocesos, democràticament, puguen decidir. Ni se li acut d’amenaçar de prohibir el referèndum o res semblant. Fóra inversemblant. Perquè no hi ha res, en una democràcia, superior al vot dels ciutadans.”

“La casualitat ha volgut que, el mateix dia i en dues zones de la Unió Europea, es posassin sobre la taula qüestions semblants, i els governs implicats hi han donat respostes ben diferents. En l’un cas, a la Gran Bretanya, una de radicalment democràtica. A Espanya, una de totalment contrària. Expliquem-ho. Expliquem-ho pertot i ben arreu.”

Crec que tot està dit. Només afegir que, tal i com jo ja he fet, podeu donar suport al referèndum d’Arenys a “Vullvotar.cat”. Cal que la reivindicació no cessi. Mai.

• Actualitat
• 1 comentari

Fa uns dies, el diari digital Vilaweb, publicava la següent notícia. Contrastada i sòlidament fonamentada.
“El nou finançament manté el càstig en el repartiment a Catalunya, el País Valencià i les Illes.
Així ho conclou un informe que detalla les dades per comunitats autònomes
El nou model de finançament autonòmic implica un repartiment de diners que continua deixant Catalunya, el País Valencià i les Illes per sota de la mitjana de recursos per càpita de les comunitats. El document del nou model no detallava el repartiment per comunitat autònoma, però un recent estudi  dela Fundació d’Estudis d’Economia (FEDEA) sí que ho fa, i demostra que el nou model manté un repartiment semblant a l’antic, però més complex.
FEDEA és una entitat que té com a patrons La Caixa, Banc Sabadell, Abertis, Repsol, Iberdrola, Caja Madrid, Acciona, entre molts altres. L’autor de l’estudi, Ángel de la Fuente, de l’Institut d’Anàlisi Econòmica  (CSIC), conclou que el nou sistema ‘manté els principals vicis de l’anterior’ i que és menys transparent. I fa una anàlisi del nou sistema de finançament aplicant-lo a cada comunitat autònoma.

El repartiment dels diners per comunitats autònomes que fa l’estudi tenint en compte els criteris del nou sistema de finançament agafa com a any base el 2007, que és l’últim liquidat. I projecta que si la liquidació es mantingués com aquell any (quan hi va haver més recaptació tributària que no el 2008 o el 2009) Catalunya se situaria en una ràtio del 99,1% dels recursos per càpita; per tant, per sota de l’índex del 100%, que és la mitjana estatal. En el cas del País Valencià, l’índex és del 96,6% i a les Illes, del 92,9%. Segons aquests mateixos càlculs, 2.903 euros per habitant; al País Valencià, 2.829 i a les Illes, 2.720. Tots per sota de la mitjana dels 2.929.

I això tenint en compte que es calcula amb població ajustada, és a dir, aplicant els criteris de ponderació a l’hora de fer el repartiment de diners del fons de garantia per serveis bàsics. Alguns d’aquests criteris són la població menor de setze anys, la població més gran de 65 anys, la insularitat, a dispersió de la població… Aquests criteris no beneficien pas comunitats com Catalunya, on hi ha molta població immigrada, un factor que no s’aplica com a criteri de ponderació. En el cas de Catalunya, la població ajustada, és a dir, la població després d’aplicar els criteris previstos en el nou sistema per fer el repartiment, és de 7.117.809 persones; en termes absoluts, la població és de 7.210.508 persones. Per tant, amb l’anivellament es perden 93.000 persones, que no es tenen en compte a l’hora de dividir els diners de la caixa comuna.

Per tant, feta la liquidació i aplicats els mecanismes d’anivellament, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears queden per sota de la mitjana estatal en el repartiment de recursos”.

.
No és un consol haver fet de Cassandra sobre aquest tema. Haver anunciat per activa i per passiva que ens tornaven a enganyar i que les promeses del Sr. Zapatero valien tant com les del Sr. Aznar. Tenir raó no és un consol si això suposa que el nostre país seguira patint un sagnat espoli. Si més no però, sense cap mena de satisfacció, ens cal dir: ho advertirem. Però això no basta, si a la Cassandra troiana ningú li feu cas, també el partit socialista s’ha negat a veure la realitat –o intencionadament ha intentat disfressar-la tot obeint ordres de Madrid- i així ens va. Avui a les Illes Balears ser nacionalista és ja més que una opció ideològica, és una necessitat….de supervivència.

• Actualitat
• Sense comentaris