Estic indignat. Fa dies que m’en vaig assabentar i no minva la meva indignació. L’agressió que va patir un jove, per part de la guàrdia civil, a l’aeroport de Palma per haver-s’hi adreçat en llengua catalana, és simplement un fet indigne, una vergonya absoluta, un atac als nostres drets com a ciutadans, una mostra de la més infame fatxenderia i un clar símptoma que els cossos i forces de seguretat –al manco, alguns, molts, dels seus membres- són lluny d’haver interioritzat el que suposa ser una policia democràtica.

L’Obra Cultural Balear ha demanat la dimissió del Delegat del Govern, Ramon Socias perquè “com a màxim responsable dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, ha demostrat reiteradament la seva manca de voluntat d’acabar amb els atacs als drets lingüístics dels ciutadans”.
I és que no estem parlant d’un fet aïllat, d’una lamentables circumstàncies excepcionals…estem parlant d’un problema recurrent,  una situació que es repeteix una i altra vegada…són multitud els casos similars. És inadmissible, és inaguantable, és absoluta i totalment un fàstic continu.

La Direcció General de Política Lingüística, que gestiona el PSM, ha adreçat escrits de protesta tant al Delegat del Govern com al responsable, a Madrid, de la policia i de la guàrdia civil. Un paràgraf m’ha impressionat:
“Som ben conscients que aquest no ha estat un estiu com els altres i que el cos de la guàrdia civil ha patit en carn pròpia la vulneració d’un dret tan fonamental com el dret a la vida i, per això, ara més que mai, els membres d’aquesta institució haurien d’estar sensibilitzats per respectar els drets de totes les persones d’aquestes illes, les quals, com va quedar ben palès s’abocaren a donar-los suport en les luctuoses circumstàncies que es van patir”.

Perquè no ho oblidem mai, els drets lingüístics són drets com qualsevol altre, drets que tenim i que podem, i hem, d’exigir que se’ns respectin. Sense concessions, sense claudicacions, sense la més mínima passa enrere…
.

Sigui on sigui, a l’aeroport, a la carretera, a comissària o a una oficina, hem de mantenir-nos ferms en parlar única i exclusivament en llengua catalana. I si no ens entenen que cerquin un traductor. Tenim dret a parlar la nostra llengua, ningú, ningú ens pot obligar a parlar-ne cap altra. Els drets són vius i efectius quan se’ls exerceix. Aquesta ha d’ésser la nostra resposta. Sense concessions, sense claudicacions, sense passes enrere. Pot ser és cert que vivim a una colònia on les forces d’ocupació apallissen els indígenes que gosen aixecar el cap. Si és així que es trobin amb milers de caps aixecats. És el nostre dret però també el nostre deure.

• Actualitat
• 2 comentaris

La darrere d’aquests entrades que pretenen confrontat la realitat d’avui amb allò que fa tres anys exposava. La darrere, però fonamental, tracta del sentiment de país.

Sr. President, senyores diputades, senyors diputats. El passat 7 d’octubre del 2004, ara ja fa un any i mig, aquesta cambra aprovava una proposta de resolució, la segona de 76 del Grup Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista, per la qual es va acordar de constituir la Ponència per a la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Aquella aprovació va ser l’inici del procés que ha portat al present debat, era l’inici d’un procésque fins aquell moment, per cert, el Partit Popular considerava innecessari, perillós i que no responia als interessos dels ciutadans de les Illes Balears. Malgrat tot, però, la nostra proposta va ser aprovada.

Però el mateix dia, el mateix dia, i això és significatiu, una altra proposta de resolució, la primera, va ser rebutjada, aquesta deia així: “El Parlament de les Illes Balears proclama que les Illes Balears són una realitat nacional i insta el Govern de les Illes Balears a assumir i defensar aquesta concepció”. I és precisament, senyores diputades i senyors diputats, la disparitat d’aquestes dues votacions, una aprovada, l’altra rebutjada, la que ens dóna la clau per entendre el rerafons que ens ha portat a l’actual situació. Perquè en aquest procés de reforma de l’Estatut s’han confrontat dues concepcions antagòniques, per una part els que entenen l’Estatut i la pròpia comunitat autònoma com a una simple qüestió administrativa, com a un mer instrument polític, i els que pensam que l’autonomia i l’Estatut que li dóna carta de naturalesa són passes en la consecució de l’autogovern al qual els pobles de les Illes Balears tenen dret, l’autogovern que és inherent a la nostra existència com a poble, autogovern que ens pertoca i que no és fruit ni ho serà mai d’una concessió graciosa i graciable. Perquè, malgrat el que digui el Sr. Huguet, que ho ha dit fa un moment, els drets no s’atorguen, ni la Constitució ni ningú, els drets es tenen, encara que se’ns negui i es prohibeixi en ocasions el seu exercici. Es confronten llavors la concepció de l’Estatut com a una carta atorgada i la concepció de l’Estatut com a un embrió de constitució per a la nostra terra, com el reconeixement d’un dret per llargs anys negat i perseguit. Pens que al llarg d’aquest debat, més enllà de qüestions conjunturals, més enllà dels legítims posicionaments de partit no hem d’oblidar la raó de fons que és subjacent a tot allò que puguem dir o callar des d’aquesta tribuna. Només si tenim ben present aquesta dicotomia, podem entendre les distintes postures que han exposat els portaveus que m’han precedit en l’ús de la paraula i, sens dubte, només tenint presents aquestes concepcions enfrontades es pot comprendre la postura del nostre grup parlamentari.

Som ben conscient que les nostres tesi són molt lluny d’ésser majoritàries…però això no és motiu pel desànim. Al contrari és un esperó més per seguir la navegació. Com un llaüt.

• Actualitat
• Sense comentaris

El tercer, i gran motiu, de discrepància sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia va centrar-se en la consideració de la llengua catalana. Sobre aquest tema les meves paraules, al debat parlamentari, varen ser clares:

Moltes són les discrepàncies del nostre grup parlamentari respecte del text imposat, podria estar hores analitzant-ho, però no és el cas ni crec que tengui la possibilitat; parlem només llavors, dels aspectes cabdals i parlem primer d’un tema molt sensible per al nostre grup parlamentari, parlem de la consideració de la llengua catalana, la llengua pròpia de les Illes Balears. La nostra discrepància és clara, defensam la igualtat de les dues llengües oficials a les Illes Balears, defensam l’equiparació de la llengua catalana amb la llengua castellana, no demanam privilegis ni volem imposar res, simplement pretenem que la cooficialitat suposi la igual condició de les dues llengües.
Una equiparació que implica, naturalment, el deure de coneixement inherent a l’oficialitat d’una llengua, inherent a l’oficialitat d’una llengua; una equiparació que també suposa que, després de 30 anys de democràcia i 23 d’autonomia hi deixi d’haver ciutadans de primera i ciutadans de segona en funció de la llengua que parlen. Perquè siguem clars, un tractament diferenciat, distints criteris entre les llengües és per fer una discriminació.
Però açò ho va explicar millor del que ho pugui explicar jo un il·lustre menorquí a les pàgines d’un periòdic, escrivia no fa massa Josep Maria Quintana: “Quan nosaltres demanem que les comunitats autònomes que tenen llengua pròpia, no castellana, el coneixement d’aquesta sigui també, com el del castellà, obligatori per a tots els ciutadans, no volem imposar res d’especial o, si més no, no volem imposar res que vagimés enllà del que, per disposició legal, sempre se’ns ha imposat a nosaltres, que coneguem, tot i no ser la nostra llengua pròpia, el castellà.” Doncs bé, açò mateix i res més, que tenguin obligació de conèixer el català, el gallec, el basc, és el que nosaltres demanam als ciutadans que habitin les comunitats autònomes que tenen com a pròpies aquestes llengües. I desenganyem-nos, només aleshores podrem parlar pròpiamentde bilingüisme i co-oficialitat.
Queda prou clara, crec, amb aquestes paraules la nostra postura. Potser, ja només cal explicar que, com assenyala el professor Isidor Marí, també a un article recent: “Les conseqüències reals del deure de coneixement de les llengües oficials són bàsicament dues: l’obligació dels poders públics d’assegurar-ne el coneixement en els plans d’estudis oficials i la impossibilitat dels ciutadans d’al·legar incomprensió d’una llengua oficial davant d’una comunicació feta en aquesta llengua”. Res més que açò, però tampoc res manco que açò.

Demanam al Partit Popular que reconsideri la seva postura i aposti per la igualtat entre les llengües. I demanam també, molt especialment al Partit Socialista, que assumeixi la postura que sobre açò ha defensat el seu partit a Catalunya i fins i tot ha defensat el seu partit al Congrés de Diputats i que defensi també aquí, a les Illes Balears, l’equiparació de les dues llengües oficials.

 

Vista la deriva anti-llengua catalana, cada vegada més exacerbada, crec que és evident que ens calia un Estatut molt més ambiciós en la defensa dels nostres drets lingüístics. Maluradament ens quedarem sols en aquesta batalla.

(Continuarà)

• Actualitat
• Sense comentaris