Eduard Riudavets

Diputat del Grup Parlamentari Bloc PSM-Verds de Menorca i membre de la Mesa del Parlament de les Illes Balears.

Arxiu de setembre 2009

ES VEIA VENIR…(2). El sistema de finançament

Si a l’anterior entrada feia referència a l’arquitectura institucional de les Illes Balears, tot reproduint un fragment de la meva intervenció en el debat de l’Estatut d’Autonomia (fa més de tres anys), avui recordarè les meves paraules pel que respecte al finançament autonòmic. La decepció que vivim amb el resultat del sistema preconitzat pel Sr. Zapatero i el seu partit fa més actual que mai la meva advertència d’aquells moments:

I entrem ara ja en un altre tema, en una altra problemàtica, parlem de finançament. Volem deixar ben clar, en primer lloc, que el nostre grup nacionalista i progressista aposta clarament per la solidaritat, volem ser solidaris, però també constatam que el model de finançament ha de fer possible l’autogovern. Tenim ben clar que el principi d’autonomia financera que, per cert, recull l’article 156 de la Constitució, és requisit indispensable per poder exercir efectivament el nostre autogovern. Avui és àmpliament acceptat per tots els grups d’aquesta cambra, però no sempre ha estat així, que les Illes Balears pateixen una endèmica discriminació fiscal, som, amb diferència, la comunitat que més aporta a les arques estatals sense que aquesta aportació es vegi compensada abastament des de l’Estat.
Malauradament, la proposta que avui discutim no soluciona ni hi fa prop el problema, es limita a intentar garantir més inversions sense posar remei a l’espoli fiscal que patim. Amb la proposta del Partit Popular l’Estat segueix decidint el sistema de finançament, segueix amb potestat per imposar-nos tots els mecanismes d’anivellament que vulgui, segueix fent possible que les Illes Balears aportin a l’Estat el 15% del seu producte interior brut. I és que açò és el problema fonamental i açò no ho dic jo, o no només ho dic jo, ho diuen els més prestigiosos economistes, i fins i tot, per cert, ho deia l’altre dia el president Matas a una resposta parlamentària, quan afirmava textualment:
“A mi que em cedeixin el 50% de l’IRPF, si tanmateix després em fan tornar els doblers
a Madrid, no em serveix de res”.
Efectivament, però malgrat aquestes paraules del president, el Partit Popular presenta una proposta que, després de despullar-la de retòrica, no modifica res i ens força a seguir sent un país dependent, sotmès als interessos econòmics de Madrid.
I és que per solucionar aquest problema cabdal per al nostre autogovern només hi ha una solució possible i justa: el sistema de concert econòmic, un sistema just i solidari i perfectament constitucional, que solucionaria d’una vegada per totes els nostres problemes de finançament. Així ho afirmava, per cert, un parlamentari amb més experiència que jo, quan deia:
“Tampoco podemos admitir la objeción de que el sistema de concierto pudiera ser inconstitucional o aconstitucional, porque nosotros encontramos un asiento constitucional perfecto en el apartado 3 del artículo 57 de la Constitución, que dice que mediante ley podrá regularse el ejercicio de las competencias financieras. Por consiguiente, creemos que nada, absolutamente nada se opone en la Constitución, y que incluso este apartado que acabo de leer invita a pensar en sistemas de colaboración financiera entre el Estado y las comunidades autónomas, entre las cuales cabría perfectamente este sistema de convenio o concierto”.

 Són paraules pronunciades des d’aquesta mateixa tribuna pel Sr. González Ortea, portaveu del Partit Popular el 29 de gener del 1991. Això té ser incoherents, això té moure’s segons bufi el vent, que llavors les paraules pronunciades es converteixen en acusacions i que el Diari de Sessions, en lloc de ser un aliat com ho és per a tots, es converteix en un testimoni incòmode.
Deman, llavors, a tots els grups de la cambra que se sumin a la proposta de concert, que per sobre de partidismes i obediències degudes apostin per l’únic sistema de finançament que garanteix un veritable autogovern per a les Illes Balears, el sistema de concert, que a la nostra proposta anomenam Pacte econòmic de les Illes Balears, que, per cert, garanteix el finançament de la comunitat autònoma, però també garanteix, amb capítols específics, el finançament dels municipis i dels consells insulars.

 

Crec, sincerament, que les meves paraules d’aquell moment són avui plenament actuals. Així ens va.

(Continuarà)

 

 

ES VEIA VENIR…(1). Els Consells Insulars

L’altre dia, ordenant papers, vaig trobar-me els folis on havia escrit la meva intervenció, com a portaveu del PSM-Entesa Nacionalista, en el debat de l’Estatut. La veritat, i no és que em vulgui tirar floretes, és que em van sorprendre a mi mateix les meves paraules, i és que ara -tres anys després d’aquell debat- fins i tot semblen premonitòries. Pêrò, supòs que res d’això, simplement el sentit comú ens va portar a la nostra positura. Ara vèiem quanta raó teniem…i quant poc abunda el sentit comú…o el sentit de país.

Reproduesc ara un fragment de la meva intervenció en que tract el tema dels Consells Insulars:

La proposta imposada pel Partit Popular avança, ho hem de reconèixer, ho reconec, en el reconeixement del paper institucional dels consells insulars, però és un avanç, al nostre parer, tímid, confús i avar. Al nostre parer cal que el nou Estatut aclareixi l’arquitectura institucional de les Illes Balears i que en conseqüència les competències pròpies dels consells insulars siguin considerades exclusives, siguin àmpliament detallades i se n’asseguri explícitament el seu finançament. Hem d’acabar d’una vegada per totes amb les ingerències, invasions i interferències del Govern de les Illes Balears en la tasca dels consells insulars. Si una competència és pròpia dels consells hem de deixar ben clar que les úniques capacitats que li resten al Govern, sobre aquesta competència, són la coordinació i les relacions, d’acord amb els consells, amb Madrid, res més. Si no ho tenim clar açò i si no ho deixa clar aquest Estatut no solucionarem el problema i l’enfrontament institucional seguirà sent la tònica general. Vivim a una comunitat pluriinsular i ho hem d’assumir amb totes les conseqüències; només des del respecte al govern de cada illa, només des de la concepció que els consells són els governs de cada illa, només des de la idea que el Govern de les Illes Balears no ho ha de controlar tot, només així podem avançar en la unitat d’un projecte comú dels pobles distints i diversos de les Illes Balears.

 

Bé, només afegiré que allò que fa tres anys era una seriosa advertència, ara és un retrat de la realitat.

(Continuarà)

Pàgines: Prèvia 1 2 3 4 5