Dissabte passat va tenir lloc, a Palma, una concentració per exigir la demolició del monument franquista dedicat al “Crucero Baleares, ubicat al Parc de Sa Feixina. Malauradament no hi vaig poder assistir pels meus compromisos familiars i polítics a Menorca. Però la meva positura al respecte és clara: consider inadmissible la pervivència d’aquest monument que exalta el record d’un vaixell que formava part de l’armada feixista que es rebel•là contra la legitimitat democràtica.
Des de la tribuna del Parlament de les Illes Balears he tengut diverses ocasions per parlar de la necessària recuperació de la memòria democràtica. Quan alguns parlen de no obrir velles ferides, obliden que les ferides mai han estat tancades. Mentre els demòcrates haguem de conviure amb monuments feixistes mai es tancaran les ferides.
Vénen a compte, crec, aquests fragments d’algunes de les meves intervencions parlamentàries sobre el tema:
“Ho va dir Georges Bernanos, que ja he citat moltes vegades
des d’aquesta tribuna, un escriptor de drets, catòlic fervent,
però testimoni directe de la ferotge i salvatge repressió a
Mallorca i clamorós denunciant del règim de terror franquista;
va dir: “Cal expiar pels morts, cal reparar pels morts perquè ells
ens alliberin”. Avui tenim l’oportunitat d’expiar pels morts, de
reparar pels morts, perquè tots siguem alliberats d’aquesta
nafra, d’aquesta ferida que fa setanta anys que queda oberta”
“Per cert, aquí sí que hi vénen més que bé les paraules de
Martin Luther King, paraules que el Grup Parlamentari Popular
acostuma a esmentar. “Més que la maldat dels dolents em
preocupa la indiferència dels bons”. Desitjaria que en aquesta
cambra no hi hagués malvats, però tampoc indiferents,
indiferents envers a allò que suposa una dictadura imposada per
les armes, nascuda d’una rebelAlió militar, culpable de milers i
milers d’ajusticiats. La indiferència davant del terror, davant la
violència, davant l’enderroc de la legalitat és la pitjor de les
maldats. La indiferència, o allò que encara és pitjor, relativitzar
la repressió franquista mitjançant l’equiparació intencionada
amb altres fets de la història que no hi tenen res a veure”.
“La dreta alemanya no té cap problema en condemnar
el nazisme i no té cap problema en remoure el passat perquè
per molt dretans que siguin són demòcrates i abominen de
qualsevol dictadura. No se’n senten hereus. Però és que les
paraules de Jacques Chirac l’altre dia homenejant el capità
Dreifus no s’havien d’haver pronunciat? Perquè també eren
“remoure el passat”. O hauran de renyar el Papa actual que se’n
va a Colònia a una sinagoga i “remou el passat”?”
“Senyores i senyors diputats, qui no condemna la violència
del passat difícilment, molt difícilment, serà creïble en
condemnar la violència del present. Qui no defensa la
democràcia d’ahir difícilment, molt difícilment, podrà
considerar-se un demòcrata avui. I qui no condemna la
dictadura d’ahir difícilment, molt difícilment, podrà creure-se
que no la vulgui repetir demà.”
No crec que calgui afegir-hi res més…per ara.
EL MONUMENT DE LA VERGONYA
- Actualitat
- 2 comentaris
Hola Eduard,
He de dir que no sé si estic o no d’acord amb la demolició d’un simbol del passat, que tot i representar un fets dolorosos per una bona part de la població, representen una part de la història, una part de la història que volem oblidar però que no hauriem d’oblidar, pens que l’hem de tenir present sempre per tal d’evitar caure en els mateixos errors en un futur.
Que es una vergonya un monument d’aquest tipus? Es clar que si, però el meu dubte es s’haurien d’enderrocar monuments (aixó de monument es un dir perque es lletgissim es monolit de sa foto) que fossin simbol de sofriment de la població únicament de l’epoca actual o també hem d’enderrocar monument megalitics o d’altres èpoques que tinguessin un significat similar!!
Salut, Jonarz.
.
Hi ha més gent que pensa com tu, per això és un debat obert. Però jo discrep, com ben bé hauràs vist en la meva entrada. Des del meu punt de vista només un monument feixista podria ser respectar si tingués uns valors artístics indubtables i així i tot hauria de ser despullat de la seva simbologia d’exaltació anti-democràtica.
Com bé observes, no és el cas. Com a norma general no hem de preservar la simbologia franquista. Si es seguís el raonament que ens fas, llavors no hauríem d’haver enretirat el caramull d’àguiles franquistes que tacaven tots els edificis públics oficials, encara hi hauria en moltes ciutats les horribles estátues fetes en sèrie del Franco a cavall, i a Berlin hauríem de trobar els monumens hitlerians, a Roma els que exaltaven Mussolini i passejariem Moscú veient les innumerables escultures de l’Stalin. La història sempre l’escriuen els vencedors, però avui els vençuts són encara vius i no han de patir l’insult constant que suposa el mantenir aquesta mena de simbologia.
Em parles d’èpoques anteriors i no dubtis que en aquestes èpoques s’enderrocaren els monuments erigits pels aquells que s’havíen rebel·lat contra el poder finalment vencedor. A Praga hi ha un parc, a les afores, que s’anomena Parc de les estàtues on s’hi han aplegat totes les que abans omplíen, durant el comunisme, la ciutat. Visitar-lo és una mena d’horror i, pot ser, això també és un camí.
Però el que no accept és que pels carrers de les ciutats els vells antifranquistes -o els seus descendents, com jo mateix- haguem de topar-nos amb monuments que lloen als qui es rebel·laren contra la democràcia i foren culpables de l’extermini de milers i milers de persones que defensaven la legalitat. És una qüestió de reparació històrica que els antifranquistes sens dubtes es mereixen.