Arran d’una sèrie d’atacs feixistes contra associacions i partits defensors de la llengua catalana al País Valencià, el delegat del govern espanyol a aquelles terres germanes ha gosat fer unes declaracions infames. Textualment ha dit aquesta “joia” espanyola: “en democracia, tenemos que asumir que hay determinadas actuaciones que, nos gusten más o menos, forman parte de una determinada normalidad”.

És a dir que per aquest subjecte les coaccions, les amenaces, les agressions, la violència contra companys del Bloc Nacionalista Valencià són “part de la normalitat”. Aquest pelacanyes hauria de dimitir immediatament. Mentre tant podem resar l’oració que li han dedicat els nacionalistes del País Valencià.

ORACIÓ A PERALTA
Oh, Peralta, tu que en el seu dia formares part de la lluita per la democràcia i contra el feixisme!
Oh Peralta, tu que des de la Delegació del Govern controles el treball dels cossos de seguretat!
Oh Peralta, tu que amb el teu agraciat verb convertixes les agressions en democràcia!
Escolta  les nostres pregàries.
Per la pedrada de  la regidora Maite Peiró. Passa de nosaltres!
Per l’agressió nazi a Santi Rosado. Passa de nosaltres!
Per les agressions ultres de cada 25 d’abril. Passa de nosaltres!
Per l’agressió de deu ultres contra el cogestor de Valencianisme.com el passat 9 d’octubre. Passa de nosaltres!
Pels  diversos artefactes explosius ubicats  a les seus de partits democràtics. Passa de nosaltres!
Per permetre que el valencià siga el  territori amb major nombre d’agressions feixistes segons l’informe Raxen. Passa de nosaltres!
Per les contínues amenaces públiques des de pàgines webs contra valencianistes. Passa de nosaltres!
Per que grups d’extremadreta impedisquen la participació de democràtes als actes oficials. Passa de nosaltres!
Per les seus de partits polítics , associacions culturals i entitats cíviques, cremades, assaltades, i atacades amb pedres. Passa de nosaltres!

• Actualitat
• Sense comentaris

Dissabte dia 10, avui fa poc més d’una setmana, vaig assistir a la cloenda de la XXV Trobada de Moviments de Renovació Pedagògica que es celebrà durant tres dies a Ciutadella. Hi havia assistents d’arreu de l’Estat i m’hi vaig retrobar amb molts antics companys, car no debades durant anys vaig participar activament en les activitats dels Moviment de Renovació.
Les temàtiques de la trobada van ser força interessants, però avui no és d’això del que vull parlar. Vull parlar dels mestres, dels molts mestres i professors que dediquen gran part del seu temps d’oci a intentar millorar el nostre sistema educatiu. És una feina callada, ben lluny dels titulars dels diaris, una feina que passa sovint desapercebuda però que és –ha estat i serà- cabdal perquè l’educació pública sigui integradora, alliberadora i de qualitat.
En aquests dies en que massa vegades es presenta l’escola com una mena de recurs per a totes les mancances socials, en aquests temps en que massa pares abdiquen del seu paper educador, en aquesta època on l’escola i els ensenyants són en moltes ocasions menyspreats des de la ignorància i la manca de respecte, crec més important que mai reivindicar la funció de l’ensenyant, la fonamental tasca dels docents.
Aquesta breu entrada és un senzill homenatge personal a tants i tantes que treballant al centres educatius, després d’anys i panys de lluita, segueixen batallant per aconseguir una societat més justa. Perquè no oblidem que l’essència de la renovació pedagògica rau en el convenciment que la educació pot canviar les coses.  El Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca és l’exemple que la il•lusió i l’esperança són encara presents dins la nostra societat. Per molta gent serà incomprensible que persones de totes les edats, amb situacions personals i familiars diverses, dediquin hores i hores del seu temps d’oci –després d’haver complert amb escreix la seva jornada laboral- a organitzar multitud d’actes i activitats amb la única finalitat de bastir un futur millor.
En temps de la República, i abans, molts eren els convençuts que l’educació i la cultura eren la llavor que possibilitaria una societat lliure i igualitària. Pot ser moltes d’aquests somnis s’han esvaït però crec fermament que sense educació i cultura tot seria molt pitjor i que cada passa, per petita que sigui, en la bona direcció és una cop contra la injustícia, la discriminació, l’explotació, la ignorància, l’ofegor del consumisme…una passa més contra aquells qui ens voldrien a tots com un ramat de bens. Aquesta és la grandesa, i la raó de ser, del Moviment de Renovació Pedagògica.  En definitiva, una tasca callada i, per a mi, revolucionària.

• Actualitat
• Sense comentaris

He escrit un parell d’entrades al facebook recomanant la novel•la de Miquel López Crespí, “Els crepuscles més pàl•lids”. Vaig trametre aixi mateix un missatge personal a l’escriptor felicitant-lo per la seva obra. Aquest missatge, després de demanar-me permís, l’ha reproduït al seu bloc. Així també ho vull fer jo, li deia:

Benvolgut Miquel. Ara mateix he acabat de llegir “Els crepuscles més pàl•lids”. Hauria de ser un escriptor com tu per poder expressar quant molt m’ha commogut, agradat, emocionat, enrabiat i corprès la teva novel•la. Com no ho sé fer només puc dir-te que gràcies i enhorabona.
Gràcies per haver narrat uns fets i un temps que cal no oblidar mai, gràcies també per haver aconseguit que m’hi hagi sentit identificat car som nét d’un vell cenetista que durant nou anys purgà la seva dedicació a la causa de la llibertat per presons i camps de treball a Mallorca, gràcies així mateix per ser capaç, a les teves pàgines, de ressuscitar la il•lusió i l’esperança d’aquells anys en que a la fi un nou món assemblà possible.
Enhorabona pe haver assolit una novel•la que, malgrat el dolor que traspua, fa que cada paràgraf sigui ple de veritat. Enhorabona perquè sense amagar les misèries d’una república agonitzant ens has mostrat la seva grandesa. Enhorabona per fer-nos viure aquella època.
A un moment donat se’ns diu a la novel•la: “Demà, quan tot aquest present fos una boira fonedissa, notícies ens els esgrogueïts diaris arxivats en munts de prestatges plens de pols, algú provaria de reconstruir la nostra història, en faria una novel•la, poemes i qui sap!, podria reconstruir el que s’esdevengué en aquells anys lluminosos i tràgics”. Miquel, aquest algú ets tu.
Una abraçada

Què ningú es pensi que és un escrit de compromís o un simple compliment. Us assegur que és una novel•la que es mereix ser llegida per allò que ens narra i per com ho fa. No som crític literari però som un lector compulsiu, per això no m’estic de dir-vos que cal llegir “Els crepuscles més pàl•lids”. Personalment em sap greu que, per poc més d’un any, el meu pare, fill de republicans que visqué la dura postguerra ben present al llibre, no hagi pogut arribar a llegir-lo. S’hagués sentit reivindicat. Repetesc: cal llegir “Els crepuscles més pàl·lids”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris