Durant els quinze dies que ha durat la crisi oberta al Consell Insular de Mallorca he resistit la temptació de dir-ne la meva a aquest bloc. Ho he fet, o millor ho he deixat de fer, per un sentiment de prudència i també de respecte al companys de Mallorca. Si bé la crisi podia- ha estat a punt- estendre’s al Govern de les Illes Balears, de moment es circumscrivia a temes exclusivament mallorquins. Ara bé, no és menys cert que algunes de les solucions que UM-PSOE inicialment pactaren – retirada de l’esmena que Unió Mallorquina havia presentat vulnerant l’acord de govern, tot permetent un nou camp de golf, a canvi d’uns milenars de noves places turístiques- eren per a mi inadmissibles pel que suposaven d’urbanisme a la carta. Per això no he estat un espectador passiu de les negociacions, si bé no directament, he intervingut intentant aportar- amb l’aquiescència de la secretaria general del PSM-Menorca- la nostra visió sobre el que estava passant. Sortosament els companys del Bloc per Mallorca han resistit l’embat concertat entre PSOE i UM i no han acceptat allò que definiren com a “canvi de cromos urbanístics”.

Si més no crec interessant conèixer l’opinió d’un dels dirigents del PSM-Mallorca, el diputat Toni Alorda que al seu propi bloc fa una lúcida anàlisi dels esdeveniments dels darrers dies que posaren en perill el pacte progressista que governa, sortosament , les Illes Balears. Per això he gosat reproduir-lo aquí.

 PSOE: Basta de xous

 Bé, la crisi política s’ha resolt. N’era ben hora. Al final, UM ha retirat l’esmena de Son Baco sense compensacions urbanístiques i ha tornat al Govern del consell amb alguns compromisos de millores en la gestió…
He parlat de les diferències amb UM i hi haurà temps d’aprofundir en el debat territorial i d’altres matèries, segur que tornaran a l’actualitat política. Avui vull comentar el paper del PSOE, que, des de la responsabilitat de les presidències i de partit majoritari en el pacte, l’he trobat ben trist. En tot cas, els moments de crisi tenen la virtut de mostrar els amics.
Recordem que UM havia sortit del govern del Consell amb retrets a la inoperància del Consell i als excessos en l’exercici de la Presidència d’Armengol, tot amanit amb insinuacions sobre conspiracions i col•laboració amb la justícia… Al final, ha resultat que havíem de parlar d’urbanisme.
Des del PSM i el Bloc hem estat exigint, des de fa un any, la retirada de l’esmena-torpede de Son Baco i revisar les ART (les urbanitzacions que dissenya el Pla Territorial de Mallorca de PP-UM, unes 10.000 places adormides). No hi ha hagut manera. El PSOE fa 15 dies deia que les ART no es tocarien aquesta legislatura, declaracions unilaterals de les que no en sabíem res. UM insistint que, si es volia arreglar Son Baco, havíem d’introduir alguna urbanització per llei.
A la fi, el PSOE s’hi posa i ho pacta amb UM (primer Armengol, després Antich), al marge del PSM i el Bloc. Dissabte, PSOE-UM pacten una urbanització a Sa Ràpita per llei del Parlament (sense informació pública, sense informació ambiental…, per l’amor de déu), a canvi de retirar l’esmena de Son Baco, i envien l’acord tancat als mitjans de comunicació amb el missatge que qui no l’accepti, serà responsable de trencar el pacte (seran uns desestabilitzadors, dolentots, etc…). Trencaran un pacte que diu que no hi pot haver golfs amb hotels en sòl rústic, que aposta per la protecció i que no es poden presentar iniciatives sense consens…
Tanmateix, la negativa del PSM i Bloc canvia la festa del pacte de la llampuga. De llavor ençà el PSOE ens adreça ultimàtums: als dos socis! Si m’apures, gairebé més al PSM que a UM (!)
Diéguez, prototip de la modèstia socialista, ens aporta una perla de l’equidistància del psoe: “el que vulgui crear problemes, no estarà en el Govern; el que aporti solucions, sí”. I ho adreça per igual a UM i Bloc! Per a Diéguez, és tant o més creador de problemes demanar el compliment del pacte que un incompliment flagrant…
El PSOE hauria de fer un seriosa reflexió de fins a quin punt li és d’aplicació la recepta de Diéguez: si no aprèn a governar en coalició, crea contínuament problemes, que no són menors per transcendir menys. Un punt més de decisió, de lleialtat i de generositat intel•ligent amb els socis, haurien evitat moltes escenes desagradables.Sí, ja ho sé, que qui demanava parlar d’urbanitzacions era UM, però el PSOE s’hi avenia i passejava plànols de matinada per dins el Consoltat en una reunió “decisiva”, insinuant la destitució fulminant de qui trobés inadequada la manera de plantejar el debat… Tot plegat ho he trobat deplorable.
La frase de Diéguez expressa bé, amb sinceritat, una mina inesgotable de problemes quotidians. Diéguez avisa sobre qui estarà o no al govern, no té cap consciència de coalició, per ell, el govern és seu, del PSOE vaja, i hi convida i despedeix qui vol. Aquesta és l’actitud de qui aporta solucions? Quina poca memòria de com han arribat a les Presidències i del document que expressa les polítiques pactades. Oblida que el PP compta amb 29 suports i el PSOE en té 20? He dit en aquest blog, que si UM votava l’esmena de Son Baco, els consellers havien de ser destituïts, però per incomplir un pacte, naturalment, no perquè un que es creu per sobre decreti que creen o no creen problemes.
Tant de  bo que la crisi s’ha resolt i faig vots que duri l’estabilitat, però tant de bo també suposi una altra manera de relació entre els socis. I no només entre UM i PSM.

Toni Alorda

 

 

• Actualitat
• 2 comentaris

Cada dimarts, entorn de les set i mitja del capvespre, particip en la tertúlia radiofònica de “La Ventana” a la cadena  SER. Hi participam tres diputats, un per Mallorca –del PP- , un per Eivissa –del PSOE– i jo mateix per Menorca.
L’altra dia la molt experimentada i agradosa moderadora, Lola Vera, va introduir el tema de la pujada d’imposts que ha anunciat el Sr. Rodríguez Zapatero. Ben prest es definiren les positures. Des del PP tornà a aparèixer la recepta clàssica del neoliberalisme:  abaixar imposts a fi que hi hagi més diners per a la despesa i el déu mercat pugui crear llocs de treball. El representant del PSOE tampoc introduí gaire elements nous:i defensà la pujada d’imposts com a necessitat per mantenir els serveis socials, és a dir no se’n sortí ni una coma del guió que ara ens prediquen des del govern central.
Naturalment jo també vaig dir la meva. Crec que en els sistema econòmic que vivim els imposts són una eina de justícia redistributiva, que els governs no tan sols tenen el dret sinó també el deure d’utilitzar la fiscalitat per corregir les desigualtats econòmiques, garantir els serveis públics i donar aixopluc a la ciutadania amb menys recursos. És evident que no compartesc la demonització  que dels imposts fa la dreta, ben al contrari estic absolutament convençut que els imposts progressius i directes són una peça clau per bastir un mínim estat del benestar.
Ara bé, he dit “imposts progressius i directes”  i en això rau la meva discrepància amb els arguments del representant socialista i amb la política del govern espanyol en aquest tema. La pujada de l’IVA és una clara injustícia social perquè aquest impost no és ni directe ni progressiu. L’IVA el paguem tots per igual, tant els aturats com els directius de la gran banca. Això en sí mateix és injust però molt més ara en temps de crisi.
Entenc que en aquests moments calgui augmentar la recaptació tributària i aplaudesc qualsevol mesura que suposi gravar les grans fortunes, els rendiments del capital, els beneficis bancaris, les grans empreses contaminants…per això són els imposts:  perquè els que més guanyen més aportin a l’erari públic. Allò que no puc, de cap de les maneres , compartir és que la compra de qualsevol producte suposi una aportació a l’estat igual per un treballador que per un gran empresari. Això és pura i simplement, repetesc, una injustícia.
Sé que el Sr. Rodríguez Zapatero no s’ha inventat l’IVA. Sé que és un impost generat per l’estructura neocapitalista de la Unió Europea. Sé que el govern espanyol no es pot negar a aplicar-lo. Però també sé que es decisió exclusivament seva l’apujar-lo. Sé que és decisió exclusivament seva fer més gran la injustícia.
Malament anam si la pretesa esquerra que a Madrid ens governa no sap, o no vol, diferenciar entre els imposts a qui més té i els imposts per a tothom. Mala deriva.

• Actualitat
• 2 comentaris

Avui, 13 d’octubre, fa cent anys de l’afusellament a Montjuic de Francesc Ferrer i Guàrdia. No és una data per oblidar. Per sort molts ensenyants no ho han fet i el dissabte passat vaig poder assistir a una interessant xerrada, en el marc de la Trobada de Moviments de Renovació Pedagògica, del pedagog menorquí Pere Alzina precisament sobre la figura de Ferrer i Guàrdia.
En Pere va ser clar i encertat en la seva exposició, amb les seves paraules ens va dir que no és hora d’enaltir “sants o màrtirs” sinó de portar, dia a dia, a les idees alliberadores de la Escola Moderna: el laïcisme, el cientificisme, l’igualitarisme, el lliure pensament…idees que, adaptades a la realitat d’avui, són ben vigents.
Ferrer i Guàrdia va patir les urpes de la reacció, fou assassinat a Montjuic per fets amb els quals res tenia que veure. El seu únic crim fou bastir un projecte educatiu que s’enfrontava amb les classes benestants i la seva alcavota, l’Església Catòlica.
Han canviat molt les coses però tampoc ens pensem que tant. D’aquí uns dies la mateixa reacció que matà Ferrer i Guàrdia sortirà al carrer intentant mantenir el control sobre les consciències. Tornarem veure la caverna ensotanada bramant contra la llibertat de les dones a decidir sobre el seu propi cos. Tornarem a veure la hipocresia clerical udolant contra la nova llei de l’avortament. No han canviat tant les coses, al manco “ells” –els qui mataren Ferrer i Guàrdia- són els mateixos. Pot ser qui ha canviat és una certa esquerra que ha fet de la claudicació una constant.
Ferrer i Guàrdia és per a mi un nom gairebé mític. Al meu poble, Alaior, es fundà el 1906 l’anomenada Escola Laica que tot seguint les doctrines racionalistes de Ferrer  i Guàrdia va romandre activa fins a la rebel•lió militar de 1936. El meu pare en fou alumne.
He visitat el monument que a Brussel•les commemorà la seva figura i constatà l’ampli moviment de rebuig internacional contra el seu afusellament. Al peu d’aquest monument s’hi pot llegir una inscripció: “L’educació racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament als nens per sobre de la via amplia i directa de la investigació personal”. Qualsevol mestre progressista subscriuria avui plenament aquestes paraules de Francesc Ferrer i Guàrdia.

• Actualitat
• Sense comentaris