No és la meva intenció, a aquesta entrada, fer cap mena d’anàlisi d’aquest partit irlandès que, això sí, té totes les meves simpaties. Però passa que molts són els malentesos, les tergiversacions i les males interpretacions que sobre aquesta força política se n’han fet. Per això, simplement us recoman la lectura d’un llibre, titulat precisament Sinn Féin, del periodista i analista polític irlandès, Brian Feeney.

És un llibre força equànime, gens sectari. Basta dir que l’autor és membre del SDLP (Partit Socialdemòcrata i Laborista) i per tant no parla, ni de bon tros des de la militància republicana nacionalista. És un llibre que explica la història, analitza les distintes etapes, posa al descobert les misèries però no amaga les grandeses d’un partit sense el qual l’actual Irlanda independent no existiria ni tampoc podria ser entesa.
És difícil, i tal volta inútil i barroer, pretendre fer paral•lelismes amb la situació del nacionalisme de les nacions sense estat sotmeses al control d’Espanya. Si més no conèixer la realitat d’altres països ens pot fer reflexionar i aportar-nos pautes per encertar el camí.
Al cap i a la fi, molts assumiríem –tot canviant alguns substantius- les paraules pronunciades el segle XVIII per Wolfe Tone, pare del republicanisme independentista irlandès com a principal objectiu:

“Per trencar el vincle amb Anglaterra, la inesgotable font de tots els nostres problemes polítics, i per reivindicar la independència del nostre país”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Reproduesc aquí un breu article, signat per Martí Rosselló, publicat a “El Punt” el passat 16 d’agost. M’ha arribat via mail i el consider prou aclaridor.

La llengua pacífica

Potser seria excessivament alarmista i exagerat si afirmés que la tranquil•litat lingüística del nostre país se sustenta en un sol fet. Ara que els col•lectius lingüístics s’han diversificat enormement és quan més es parla de llengua comuna. I, tal com suposaríem, aquí, de llengua comuna, només n’hi ha una. I ho serà cada vegada més, desenganyem- nos. I ho serà amb el beneplàcit dels parlants d’una llengua cooficial que, a mesura que els anys vagin passant, serà tan minoritària que la podrem equiparar amb una desena més de les llengües que ja es parlen aquí. La llengua comuna, quan per fi ho sigui, desactivarà definitivament els conflictes lingüístics. Mentrestant, tots podem estar d’acord que al nostre país no n’hi ha, de conflicte lingüístic real. Els ciutadans anem fent i, tot sigui per entendre’ns i perquè la pau lingüística no s’esquerdi, si cal renunciar a la llengua pròpia, fins i tot els que acostumem a llegir el  diari El Punt, ho fem i llestos. Al cap i a la fi en tenim una llarga experiència i obsessionar- se massa per aquest tema seria un signe de mala educació. No tenim TV3? Què més volem? En aquest sentit, l’evidència és clara: la pau lingüística es manté perquè els catalanoparlants renunciem sistemàticament a la nostra llengua. Si assumim que vivim en un país oficialment bilingüe, se suposa que tots els ciutadans tenen l’obligació d’entendre totes dues llengües. La realitat ja sabem quina és. Què passaria si, de manera col•lectiva, els catalanoparlants ens neguéssim sempre i a tot arreu a canviar de llengua? No es tracta d’obligar ningú a parlar català, es tracta d’exigir i exercir el dret de ser entès quan ets al teu propi país i vols demanar un cafè amb llet en un bar o un caçapapallones en un basar. Només l’exigència i la pràctica col•lectiva d’aquest dret causaria un daltabaix de proporcions difícils de descriure.

Si això s’escriu -i preocupa- al Principat, què no hauríem d’escriure -i preocupar-nos- a les nostres Illes. Està vist que els poderosos saben molt bé construir paranys, i no oblidem que la llengua poderosa, emparada pel poder, no és precisament la llengua catalana. Cal llavors que l’exigència i la pràctica col·lectiva siguin una realitat. Ara més que mai.

• Actualitat
• 2 comentaris

Vaig llegir “Vida i Destí”, del Vassili Grossman, a finals del 1985, en una edició en castellà de Seix Barral. En aquells dies, del llibre, lluny del “boom” actual, no se’n parlà gaire. A mi m’impactà força i record molt bé un passatge on un oficial SS , Liss, tracta de convèncer al vell leninista Movstoskoi que el nazisme i l’stalinisme són en essència dos sistemes idèntics.
Aquest passatge m’ha vingut al cap mentre rellegia un altre llibre, aquesta vegada un assaig històric, “Dictadors” de Richard Overy. És dolorós llegir i comprovar que sota distintes disfresses –raça o proletariat- es van anar bastint dos sistemes genocides que, a la fi, només descansaven sobre el capritx, la megalomania i els temors provocats per dos monstres.
He de confessar que si bé el nazisme em provoca un fàstic I un odi visceral, l’stalinisme encara em provoca un dolor més profund. L’un és l’exacerbació de la dreta, l’altre és la traïció dels somnis de l’esquerra.
Arran de tot això, he rellegit també “El cas Tuláiev” de Victor Serge i “Allò que no puc oblidar” d’Anna Larina. Una novel•la el primer, una autobiografia el segon. Ambdós llibres són un viatge al desesper. El desesper de veure corrompudes les il•lusions, les esperances, els somnis de tantes i tantes persones que lluitaren per una societat millor i hagueren de veure com tot cremava en la foguera de l’adoració al “pare de la pàtria soviètica”, foguera servada i engreixada per tants i tants covards immergits en el vergonyós silenci dels anyells.
Història passada. Segur?. Això em porta a reflexions ben actuals i gens passades. De què som còmplices ara mateix?. Què salvaguardam  avui amb el nostre silenci?. Quines injustícies es mantenen per la nostra covardia?.
No pretenc donar respostes, de fet només enfil aquí, sense cap mena d’ordre, els pensaments poc elaborats –pot ser fins i tot ingenus- que em volten pel cap.

És la primera vegada que escric, al bloc, aquesta mena d’introspeccions. Però, us assegur, que no vivim en el millor dels móns possibles i que no hem superat per sempre el desastre.  Nazisme. Stalinisme. Dues ferides, dues vergonyes, a la història recent de la humanitat.

 Estem segurs que res de semblant no es congria amagat sota el “shop system” que tot ho anestesia?.

Cal recórrer a Pascal: “Si no actues tal com penses,  acabaràs pensant tal com actues”.

Pot ser cal reflexionar-hi.

• Un poc de tot
• Sense comentaris