UNES PARAULES DE JOAN CARRETERO, PRESIDENT DE REAGRUPAMENT.
08 nov. 2009
Escrit per Eduard Riudavets
Vaig llegir, fa ben poc, una entrevista a Joan Carretero, president del partit independentista Reagrupament, al diari basc Gara.
Entre moltes altres qüestions, una pregunta em cridà l’atenció. La periodista li demanava sense més embuts:
¿Qué política o tipo de acción se plantean en otros territorios de los Països Catalans?.
Joan Carretero contestava:
Nosotros sólo actuamos en los territorios gestionados por la Generalitat de Catalunya. No queremos hacer como otra gente que ha creado delegaciones postizas en otros territorios. Tenemos afiliados de las Illes Balears, del País Valencià y de la Catalunya Nord, pero entendemos que Reagrupament tiene que apostar por alianzas con formaciones que surjan de estos territorios.
Llegir això va ser com albirar una espurna de llum després de travessar un llarg i dificultós túnel. A la fi, vaig pensar, des de l’esquerra nacional de Catalunya se’ns demostra un cert respecte a tots aquells que a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, durant els anys difícils, vam portar la flama de la llengua, la cultura i la identitat sense defallir.
Sempre he apostat, i així també ho ha fet el meu partit –PSM-Entesa Nacionalista de Menorca- per a la construcció nacional dels Països Catalans. Mai hem dubtat que aquest és l’horitzó, però sempre hem tengut molt clar que només des de la pròpia terra es construeix una nació, des del coneixement de la pròpia realitat, des de la força –molta o poca- de saber què és allò que la teva gent viu, pensa i estima.
Record molt bé una frase de l’escriptor Alfred Bosch, a un sopar a la fresca organitzat pel meu partit- : “No hem d’oblidar mai que Països Catalans s’escriu en plural i que només des de la pluralitat construirem els Països Catalans.”
No pretenc amb aquesta entrada criticar ERC per haver optat per muntar sucursals a les Illes en lloc de col•laborar amb el nacionalisme que hi era present. Estava absolutament en el seu dret. Però sens dubtes després de tants anys de manca de respecte, després de tants atacs i fins i tot intents d’humiliació, que ara al Principat sorgeixi una veu independentista que parla des del seny, el respecte i la voluntat de cooperació…és un alè i una alegria.
No sé que ens reserva el futur, de fet no vull saber-ho. Això és un bloc personal i avui escric mogut per la satisfacció que m’han produït les paraules de Joan Carretero, president de Reagrupament.
- Actualitat
- 15 comentaris
Benvolgut Eduard,
t’he de dir que m’ha soprès, el teu escrit. En primera, perquè els companys de Reagrupament tenen una tirada ideològica molt semblants als companys d’Entesa (nacionalisme, “fer país”, etc.), i si d’aquells en criticàveu aquest posicionament (”ni dretes ni esquerres, transversalitat”), dels de Reagrupament, seria lògic que també.
Dit això, crec que és no gaire positiu que, després d’aquests darrers anys, quan pensava que alguns punts s’havien superat, es torni insistir ara amb el tema aquest de les “sucursals” i altres mandangues ideològiques. Sé que el PSM de Menorca no és una “sucursal” del PSM de Mallorca, si no un projecte en paral·lel i en plena afinitat. El mateox passa amb Esquerra. Personalment, jo et puc assegurar que a la gent d’Esquerra del meu poble (Bunyola), ningú ens ha enviat d’enlloc: som tots bunyolins i, excepte dues persones (una d’elles, jo), abans ningú havia militat en política. És un error, crec jo, que pensar que perquè el PSM “hi era primer”, és una espècie “d’obligació històrica” per a tots els catalanistes, i independentistes, militar o combregar amb el PSM.
No pot ser així, ni ha de ser així. No obstant, això no vol dir que tampoc no ens convéngui, per responsabilitat, per maduresa, mirar d’arreglar les diferències que ens han separat, i que, tanmateix, només afavoreixen als enemics d’aquest país, que són molts, moltíssims. Però t’he de dir que algunes valoracions, precisament, no hi ajuden.
Una abraçada.
Salut, Amadeu.
No entenc la teva sorpresa, no dic res a la meva entrada que no hagi dit ja moltes vegades. Així i tot deixem que et faci un parell d’aclariments. En primer lloc, no pretenc- al manco amb aquest escrit- cap mena d’anàlisi política, crec que queda ben clar que parl des d’una òptica vivencial i purament personal. I en cap moment pretenc això que dius que “perquè el PSM “hi era primer”, és una espècie “d’obligació històrica” per a tots els catalanistes, i independentistes, militar o combregar amb el PSM”. Això ho dius tu, no jo. Simplement em limit a constatar que si bé ERC té tot el dret a muntar seccions ( si et molesta la paraula sucursals, diguem-li seccions) del seu partit a les Illes, m’alegren les paraules de Joan Carretero perquè per a mi demostren més respecte, més racionalitat i també més coherència amb la idea de Països Catalans que la que ha demostrat ERC fins avui.
Per a mi, ERC pot fer el que li roti, per això és un partit absolutament sobirà. Però sens dubtes també jo puc fer i dir el que crec convenient en cada moment. I en aquest moment pens que les paraules de Joan Carretero possibiliten la col·laboració entre els distints partits sobiranistes dels diferents àmbits territorials de la nostra terra. No puc dir el mateix respecte a ERC, vaig viure molt de prop, molt, tot el que passà amb les europees, i ,em sap greu el dir-ho, però crec fermament que, ara per ara, no hi cap desig ni voluntat a ERC “per mirar d’arreglar les diferències que ens han separat”.
Respecte a la relació entre els dos PSM’s, evidentment que el PSM de Menorca no és una sucursal del de Mallorca. Són dos partits diferents, amb estatuts diferents, amb executives diferents, amb organització diferents….i federats entre sí, per voluntat pròpia, sense perdre ni un gram de la seva capacitat autònoma de decisió. Exactament el model que jo voldria respecte a la relació entre els partits de cada país dels Països Catalans….que, ho torn a recordar, s’han d’escriure en plural.
Una salutació ben cordial.
Benvolgut Amadeu,
Compartesc amb n’Eudard la satisfacció per la resposta d’en Carretero.
El que no comparteixo és aquesta agranada cap a casa que acostumen fer desde Entesa amb eufemismes com aquest de: ”ni dretes ni esquerres, transversalitat”, perquè no te cap sentit l’alliberament nacional si no existeix a la vegada una emancipació personal i social.
I sobre tot, el que no és acceptable són les exigències excloents i sectàries que solen acompanyar les posicions d’Entesa i ERC.
Que en aquesta petita terra no sobra ningú i tots som necessaris.
Salutacions.
Salut, Eduard.
Evidentment (i només faltaria!) que pots dir el que trobis sobre Reagrupament -i més en el teu blog-, això jo no ho pos en dubte.
Respecte a Reagrupament, se’n podria parlar i escriure molt, jo no hi entraré, ara (que seria molt llarg). Pel que fa els errors d’Esquerra, tampoc hi entraré aquí: n’hi ha de clamorosos, n’hi ha que són opinables; i en tot cas, tothom que em coneix sap la meva opinió al respecte, ho he xerrat amb tothom i ho he escrit bastantes vegades -al blog-. El que sí que, en aquesta lluita caïnita (que no té altre nom), d’errors n’hi ha hagut per totes bandes, i segur que a tu se te n’acudeixen uns quants -per exemple, i corregeix-me si m’equivoc, record que a unes europees, el PSM de Menorca no va donar suport a la candidatura del PSM de Mallorca amb CiU-. A Bunyola, desgraciadament, també n’hem viscuts, d’incidents desagradables…
La ferida de les darreres europees és lletja, i mala de curar, però esper que no sigui incurable. Ara bé, et puc dir -potser abans no t’ho diria tant segur- que per part d’Esquerra, la voluntat hi és tota (i per part meva, personal, més encara), i vull confiar que, pel PSM, també hi és. Que pot ser no serà fàcil? Amb voluntat, tot és possible.
Evidentment, les postures sectàries no ajuden. Qualificar de sectaris els teus (futurs) companys, evidentment, tampoc.
Salut, Eduard, i fins aviat!
Benvolgut Amadeu.
.
És cert que d’errors n’hi ha a tots els llocs, i que el PSM n’ha comès força, no puc ni vull negar-ho. Però l’exemple que em poses, les eleccions europees en que el PSM-Menorca participà al costat de CiU, no el consider un error. Aquestes eleccions foren el 2004, si no record malament, i a les dues anteriors el PSM-Menorca no hi fou present precisament per no formar coalició amb CiU. Però per les del 2004 decidirem que ens havíem de presentar, que no podíem quedar fora del joc electoral europeu una vegada més. A partir d’aquí, convencerem els companys de Mallorca per demanar plegats a ERC la formació d’una candidatura conjunta. El rebuig d’ERC fou absolut. Ho sé de primerà mà, hi era, em vaig entrevistar amb Carod, Huguet..etc, al despatx al Parlament del primer. Davant aquesta posició, des de Menorca donarem suport, per primera i única vegada a la llista encapçalada per CiU, però on també hi era present el BNG i el PNB.
.
Aclarit això que tú consideres un error i jo una necessitat forçada per les circumstàncies, parlem d’altres coses. No he entrat, en el meu comentari al bloc, sobre el rerefons polític o ideològic de Reagrupament, no en tenia cap intenció i no ho he fet. Simplement m’he limitat a saludar amb satisfacció unes paraules del seu president perquè coincideixen amb la concepció d’allò que jo consider haurien de ser les relacions entre partits polítics en el marc dels Països Catalans. Re més pero que per a mi és molt.
.
Sí, Amadeu, la ferida de les darreres eleccions europees és lletja, molt lletja, i t’he confessar que la vaig viure molt malament, perquè per tres vegades els acords a que s’havía arribat- i tampoc ara parl d’oïda, jo hi era present- es van trencar sense cap mena de justificació que no fos la purament partidista. Però no és hora de retrets, ja vaig explicar fil per randa, a aquest mateix bloc, com havíen anat tot el procés. Deixem-ho estar. Esper que des d’ERC sigui certa aquesta voluntat d’aclarir les coses, no dubt ni per un moment de la teva voluntat, perquè hi caldrà molt feina i esforç. En tot cas, per la meva part tampoc es perdrà, però sincerament duc molta història viscuda entorn d’aquesta problemàtica i, sincerament, no en som gaire optimista.
.
Sia el que sia, el temps ho dira. Una abraçada.
(un aclariment, que potser no m’he explicat bé: “l’error” de les europees al qual em referesc no és pel PSMe, que al meu parer, va fer allò que s’esperava d’un partit nacionalista d’esquerres en no voler anar amb CiU; l’error era referent al PSM de Mallorca, amb la insistència de la coalició amb Pujol: això sí que és un error!).
(I dit això: sigues optimista, o voluntariós, no ho sé. Jo ho som, i dins Esquerra, de cada dia, més també: hi ha voluntat, meva i general. I pensem-hi: la pluralitat sempre és bona, però la divisió, nefasta. Aquest és el “quid” de la qüestió).
(Salut!)
Salut, Amadeu.
(També un aclariment: el 2004, el PSM-Mallorca ja no s’entestava a anar amb CiU, esperonat pel PSM-Menorca havia acceptat cercar un acord amb ERC. No ens volgueren. Conseqüència: es va seguir amb CiU. No cal entrar en els perquès de tot plegat, simplement cont els fets tal com jo els vaig viure en primera persona).
.
(Respecte a l’optimisme. Arriba un moment, seran els anys, en que mires les coses amb un cert distanciament. A mi mai m’ha preocupat ni m’ha llevat la son la presència d’ERC a les Illes, mai. Em preocupa que la divisió minvi la capacitat de fer avançar en la construcció nacional. I, sens dubtes, m’agradaria superar-ho, però sinó és possible què hi farem?. Seguir treballant per allò que creim, cadascú des del lloc que ha escollit, No n’hi ha més.)
Una abraçada
Hola Eduard. estic molt de acord hem la entrada en es teu bloc i de ses tevas respostes a n’Amadeu ya que tú com molt bé dius vas viure en primera persona ses negociacions de ses derreras eleccions europees,y te comprenc que estiguis desabut d’REC per sa manera de comportarse en tres vegadas de arriba a un acord i no compli en cap des tres.
Esper que si una altre vegada sa dona sa circunstancia de torna a negocia hem es d’ERC seran més leals que en ses pasadas eleccions europees. El PSM te que segui sent indepedent i de Menorca i si arriba a acords hem altres formacions politicas no te perque sorti ferit de ses deslealtats des altres ¡¡¡Anim i endavant!!!
Gràcies, Pere, per les teves paraules d’encoratjament. A vegades la política té aquests tràngols. Esperem que entre tots trobem una solució i que Menorca, i també la resta d’Illes, siguin protagonistes en aquest procés de redreçament nacional.
Salutacions cordials
El camí de Carretero està per fer. Temps. Record amb açò l’embranzida que va tenir Àngel Colom, amb un discurs captivador, i enlluernador també. Va crèixer ERC amb ell, però es va menjar tota l’energia en poc temps, després va quedar sense reserva i fus. Va crear el Partit per a la Independència i va fracasar.
.
En aquesta època daurada i recent d’ERC, rere Colom, de número 2 hi havia Carod Rovira. El primer volia la implantació d’ERC a les Illes (obrir seccions, delegacions i llistes per a les institucions), el segon, Carod-Rovira, era partidari de què a les Illes i al País Valencià fossin els partits autòctons històrics, d’esquerra, catalanistes… que fessin la funció política i d’avenç de Països Catalans. Carod era més partidari de pactar sistemes federalistes amb PSM, etc, que no implantar ERC a les Illes. És per açò que m’estranya molt que diguis que ell es va negar a unir-se al PSM. Potser eren consignes de partit!
.
Per a mi, l’exclosió de Carod-Rovira d’ERC és un error . A Puigcercós se li veu un afany desmesurat de poder i protagonisme, la seva imatge no és nítida i, sobretot, no té futur.
.
Carretero tampoc em convenç. Sobre ERC, Eduard, té molta història al darrera i estic convençut que hi tornarà haver temps millors per a les aliances i projectes comuns sense imposicions a les Illes. No t’entusiasmis massa amb en Carretero. Ara ha de créixer i dirà açò de les illes sabent que PSM i ERC estan distanciats. Oportunisme.
Salut.
Bon dia, Menorquit.
Fas un excel·lent anàlisi de la situació d’ERC, però la veritat és que jo no pretenia, amb la meva entrada, anar tan lluny. No vull comentar els processos interns d’una altra força política, malgrat aquests en puguin afectar, sens dubtes, aquí a les Illes.
La meva intenció era més simple: fer-me ressò d’unes paraules, de Carretero, que coincidien amb els meus plantejaments sobre el que hauria de ser la relació entre les forces nacionalistes dels Països Catalans. No m’entusiam amb Carretero, ni poc ni massa, senzillament les seves paraules a Gara em van agradar. Pot ser, com ens dius, són fruit de l’oportunisme. No ho puc negar ni confirmar, només el temps ens ho dirà. Com també ens dirà si Reagrupament és flor d’un dia, com passà amb el Partit per a la Independència de Colom, o té més llarg recorregut.
.
En tot cas, perdona la repetició, les paraules de Carretero -més enllà d’altres consideracions- les consider ben encertades.
.
Salut
Bon dia,
Segueixo amb molt d’interès les vostres reflexions, però de tot l’exposa’t em venen un parell de Questions al cap.
N’Andreu comenta en alguna de les seves entrades:
“No pot ser així, ni ha de ser així. No obstant, això no vol dir que tampoc no ens convingui, per responsabilitat, per maduresa, mirar d’arreglar les diferències que ens han separat, i que, tanmateix, només afavoreixen als enemics d’aquest país, que són molts, moltíssim”
(…)La ferida de les darreres europees és lletja, i mala de curar, però esper que no sigui incurable. Ara bé, et puc dir -potser abans no t’ho diria tant segur- que per part d’Esquerra, la voluntat hi és tota (i per part meva, personal, més encara), i vull confiar que, pel PSM, també hi és. Que pot ser no serà fàcil? Amb voluntat, tot és possible.
Evidentment, les postures sectàries no ajuden. Qualificar de sectaris els teus (futurs) companys, evidentment, tampoc”
Llavors em deman i sense voler retornar a aquell debat:
Si tan clar és que hi ha molts d’enèmics del país…perquè en les passades eleccions europees no es va posar això per davant de tot? Per què tot i saber això no es va donar l’acord? Segur que els enemics de la construcció del país són externs als que volem construir al país??
Segons el que es desprèn del segon comentari, deixa entreveure que, no hi va haver voluntat? Per què no? Va tenir res a veure el fet que ERC es sentia la força principal d’aquesta coalició europea i volia imposar el que considerava oportú per damunt la voluntat?
Per aquest fet, tan important per a mi, ja n’és suficient per veure els moviments, i més que la voluntat, jo crec que fa falta CONFIANÇA. I, aquesta no es té del tot.
D’altra banda, em sorprèn el fet de tancar aquesta qüestió passada amb un “ es qüestió de voluntat”. Té res a veure ara aquesta voluntat ara d’arribar a acords amb el fet que el panorama de forces a les autonòmiques ara no sigui el mateix que en les Europees?Es per això que en aquest cas basta la voluntat per arribar a un acord i si seria adient un acord? De fet, sembla que ara si seria importantíssim aquest?? En fi, el país es construeix dia a dia, i no fa tant de les europees… i el país???
En fi, esper que el PSM-EN no caigui en aquest parany i que tan prest com arribin el procés de la confecció de candidatures per a les properes autonòmiques no es senti pressionat per aquesta presumpta, ARA SI, voluntat de construir un país TOTS JUNT.
En fi, que si no és aquesta vegada potser serà un altra… no hi ha pressa ni un únic moment ni una única via per construir-lo!!! Però la voluntat sola no basta. N’Eduard ha posat alguns exemples, de manca de voluntat, per dir-ho finament, però n’hi ha molts més.
Certament s’estan posant damunt la taula, a aquest debat, moltes qüestions i força interessants. Na Joana apunta una sèrie d’interrogants que, com a mínim, fan pensar.
.
La meva intenció a l’escriure l’entrada, ja ho he dit, no anava en aquesta direcció, però no puc per més que constatar que el que ara anomenem “la ferida de les europees” ha generat molta desconfiança. No vull llençar més llenya al foc, però tampoc vull amagar que, després de les experiències conjuntes de Prgressistes de les Illes Balears, Bloc per Mallorca i UNITAT, la posició d’ERC a les darreres europees ha dificultat i molt qualsevol possibilitat d’acord futur.
.
Na Joana llença aquesta cadena de preguntes:
(Segons el que es desprèn del segon comentari, deixa entreveure que, no hi va haver voluntat? Per què no? Va tenir res a veure el fet que ERC es sentia la força principal d’aquesta coalició europea i volia imposar el que considerava oportú per damunt la voluntat?
Per aquest fet, tan important per a mi, ja n’és suficient per veure els moviments, i més que la voluntat, jo crec que fa falta CONFIANÇA. I, aquesta no es té del tot.
D’altra banda, em sorprèn el fet de tancar aquesta qüestió passada amb un “ es qüestió de voluntat”. Té res a veure ara aquesta voluntat ara d’arribar a acords amb el fet que el panorama de forces a les autonòmiques ara no sigui el mateix que en les Europees?Es per això que en aquest cas basta la voluntat per arribar a un acord i si seria adient un acord? De fet, sembla que ara si seria importantíssim aquest?? En fi, el país es construeix dia a dia, i no fa tant de les europees… i el país???).
.
Precisament, Joana, d’aquí neix la desconfiança. La voluntat d’ERC de construcció conjunta de país, perquè no es va manifestar el 2009 i sí es demana al PSM pel 2001?.`
.
No vull aprofundir més en el tema. Queda clar que el PSM haurà de pensar-se molts la seva política d’aliances. En tot cas, el que pretenia amb la meva entrada era molt més planer: les paraules del president de Reagrupament defineixen una nova forma de relació entre partits que, fructifiqui o no, és la que jo consider més raonable, justa i respectuosa.
Interessant intercanvi d’opinions, Eduard i Amadeu, us he llegit amb interès. També molt interessants sempre les paraules de Carretero. Com bé deis tots, s’haurà de veure com evoluciona i en què es converteix el seu reagrupament. De moment, en el sentit del que parla Eduard a la seva entrada, però també en molts altres, a mi em fa la sensació d’una alenada d’aire fresc a la política catalana. Un missatge positiu, paraules valentes i propostes de regeneració política (molt afins per cert a les propostes que llança el PSM, però possiblement més fresques perquè provenen d’un partit que no és present encara a les institucions ni té responsabilitats de govern). També vaig veure aquesta frescor a la conferència que l’altre dia va pronunciar Carod-Rovira a la pedrera, que sembla que va recuperant un discurs estimulant, però potser massa tard i després de massa temps de grisor de paraula i d’obra.
Amb qui anar a unes eleccions? Amb qui no? Per mi la resposta hauria de ser amb tothom amb qui es comparteixin uns objectius i una confiança mútua. No hi hauria d’haver ni sigles proscrites ni aliances pressuposades. L’important és per a què, què volem fer. I això no es pot pensar i acordar els dos mesos abans d’unes eleccions, és una feina de cada dia.
Una abraçada
Bon vespre, Àlmax. Res a afegir al teu comentari, només dir-te que estic d’acord amb el que ens dius de la primera a la darrere paraula. Tan de bo en fossim capaços !.
Una abraçada